Hi ha pocs vigatans que amb 30 anys tinguin els coneixements de Nabil Abdul-Jawad sobre geopolítica. No és casual. Com els seus germans, ell ha fet la vida a Osona, on els seus pares es van instal·lar als anys noranta, però tota la família se sent profundament palestina. És el que són, de fet. I això implica viure cada dia amb l’ai al cor, no des del passat 7 d’octubre, quan el bombardeig de coets va desencadenar un nou episodi en la coneguda com a guerra eterna, sinó sempre, perquè “tan sols es parla de nosaltres quan hi ha morts a Israel, però de palestins en perdem contínuament, cada dia”.
Una realitat amb la qual han de conviure, però que es neguen a acceptar i normalitzar: “El conflicte no s’atura perquè no interessa. La Unió Europea i l’actual OTAN són els gossets faldillers dels Estats Units. Parlem contínuament de democràcia i valors, però només existeixen per a una part de la població. Als palestins ens han passat per sobre, ens han suprimit qualsevol dret perquè volen la nostra terra, però no a nosaltres més enllà de ser mà d’obra barata per a Israel”.
Partint d’aquesta base, l’escalada de tensió de les últimes setmanes –que a hores d’ara suma 10.000 víctimes mortals i més de 25.000 ferits– la consideren un capítol més en una història que es va repetint cíclicament: “I no per motius religiosos, sinó per la tirania del colonialisme europeu”.
El pòsit de dècades de lluita i l’aniquilació de polítics que, com Iàsser Arafat o Isaac Rabin, han protagonitzat moments d’acostament, fa que la família Abdul-Jawad Husein hagi deixat de creure en la resolució del conflicte per via internacional. Estan convençuts que la guerra interessa a les grans potències com a laboratori armamentístic, i per això asseguren que “la solució haurà de venir de dins” i “de societat a polítics”, més encara si al capdavant d’Israel s’hi manté Binyamín Netanyahu o mandataris que consideren cada cop més ultradretans.
Vist des de fora, i des del confort de qui no ha sentit mai de prop l’amenaça de la guerra, escoltant-los emergeix una pregunta ingènua, segurament infantil: “No us heu plantejat mai portar la família cap aquí?”. Responen amb contundència per què no: “Seria satisfer el que espera Israel”. O el que és el mateix: aprovar l’estratègia de dècades de desgast sobre la població de Cisjordània, la Franja de Gaza o Ramallah i la seva àrea d’influència, on els Abdul-Jawad mantenen germans i cosins: “Són tants els greuges que patim els palestins…”. No només l’evident apartheid i la contínua retallada de terres, sinó estratègies molt més sibil·lines, des de talls en el subministrament d’aigua o no poder transitar per carreteres principals fins a tenir prohibida l’entrada a través de l’aeroport de Tel-Aviv. Per Nabil Abdul-Jawad, un vigatà de 30 anys, és frustrant: “Puc anar a qualsevol lloc del món en avió sense problemes, però no entrar al meu país”.
Fill d’una generació més jove que les que carreguen dècades de guerra a les espatlles, apunta que a Osona hi ha força consciència propalestina, però no en termes institucionals excepte la CUP. La família també lamenta una doble vara de mesurar que van constatar amb la guerra d’Ucraïna: “Perquè llavors la població civil oprimida sí que era víctima i s’hi va bolcar la diplomàcia i l’ajuda internacional”. A efectes pràctics, ells mantenen el contacte dia a dia amb la família per mòbil. I a casa, en un menjador preciós farcit de detalls de la que és la seva terra a 3.000 quilòmetres de Vic, gairebé sempre un mateix canal de televisió: Al Jazeera, el que consideren més fidel a la realitat.
Estar pendents del minut a minut a Palestina no és tampoc nou de les darreres setmanes, sinó que s’emmarca en un profund sentiment de pertinença que els acompanya des de sempre. Altra cosa és quan tornaran al país. El matrimoni hi acostumava a viatjar dues vegades l’any: “Ara, veurem”.
Tornar-hi és revisitar cada vegada les cases, les oliveres… però també veure “com ens anem quedant amb menys i menys terreny”. Els Abdul-Jawad relaten en primera persona, de fet, com a causa de la fragmentació ara mateix seria impossible bastir un Estat físicament continu. “Els joves l’únic que volen és tenir futur. Som el poble entre els àrabs amb més universitaris. Els anomenen terroristes quan reivindiquen perquè no tenen alternativa. No se’ls deixa viure, són generacions que han vist morir les que tenien per sobre i que han viscut sempre sota persecució”.
Amb això reforcen el missatge que el seu és un poble de pau, i que l’únic que voldrien és que se’ls respectés: “Tant de bo puguem arribar a viure una Palestina lliure i reconeguda internacionalment, sense guerra mort i destrucció”.
Una visita de dos mesos i mig cada any per aprendre a parlar l’àrab
Sami Abdul-Jawad és d’un petit poble de Cisjordània. Va sortir de Palestina als anys setanta amb motiu de la carrera de Medicina. Amb la seva dona, Miasar, inicialment vivien a Barcelona. Ara està jubilat, però des que la família es va traslladar a Osona, als anys noranta, la seva ha estat una cara molt coneguda per la feina de pediatre al CAP El Remei i la Clínica de Vic. També s’ha significat nombroses vegades en actes i discursos a favor de la causa palestina, un activisme que comparteix amb els seus fills. Tal com explica en Nabil, de petits passaven cada any uns dos mesos i mig al país. A banda d’estar amb la família, l’objectiu dels pares era que aprenguessin a parlar l’àrab.
{{ comment.text }}