El dia 26 de març d’enguany, Tatxo Benet (Lleida, 1957) ingressava a l’Hospital Clínic en agreujar-se els símptomes de la Covid-19 que patia des de pocs dies abans. El periodista i empresari de comunicació va empitjorar encara més i va haver d’ingressar a l’UCI, on va passar els moments més crítics de la seva vida. En sortir de l’hospital va decidir explicar l’experiència en un llibre, ‘La travessia més difícil’ (Viena). Hi parla no només d’ell, sinó de tot el personal que va sostenir aquella medicina de guerra en el pic de pandèmia.
Primer de tot… com es troba?
Em trobo molt bé, és un tema gairebé passat. I no tinc cap seqüela important.
Ha recuperat el ritme amb la natació? Vostè és nedador d’aigües obertes, i el títol del llibre enllaça amb aquesta afició.
Sí, exacte. En el llibre explico que els dies que vaig estar a l’UCI me’ls prenia com una travessia al mar, on et passes moltes hores nedant. He fet la travessia de l’estret de Gibraltar, i de Menorca a Mallorca… la més llarga que he fet em va costar 14 hores. Jo m’ho prenia d’aquesta manera, com la travessia més difícil de la meva vida.
No estalvia algunes crítiques a la gestió política de la pandèmia, sobretot en el seu inici.
Efectivament, soc molt dur amb com van actuar les autoritats sanitàries, no sols catalanes i espanyoles perquè també parlo força malament de l’OMS (Organització Mundial de la Salut). En aquella situació crec que mereixien la crítica. En l’actual, soc força més tolerant i comprensiu.
No ha de ser fàcil, la gestió de la crisi en aquest moment.
Estan rebent pressions de tot arreu, i han de prendre unes decisions que estic segur que saben perfectament, amb fórmules matemàtiques, quines conseqüències tenen. En el moment en què decideixen obrir els restaurants, per exemple, saben quants morts de més hi haurà al cap de quinze dies. Ara que obriran només al migdia i no a la nit, estic segur que tenen càlculs de quants morts de més representa cada opció. I que ho coneixen en cada una de les nostres activitats socials: desconfinar la gent perquè pugui viatjar, perquè pugui anar al teatre o al cinema… Cada una d’aquestes accions té unes conseqüències en nombre d’hospitalitzacions, d’ingressats de les UCI i de morts. Intento ser comprensiu amb les autoritats, crec que fan el que poden. I que nosaltres no els ajudem gaire.
En quin sentit, no els ajudem?
Per exemple: fa unes setmanes, sentia tertulians a la ràdio que es queixaven que a Catalunya s’havien posat mesures massa dures. A l’hostaleria, a la cultura… però sobretot en la restauració. Després he sentit que es queixaven del contrari, que les mesures eren massa laxes. Quan el que han fet és un intermedi. Per això dic que els ho posem difícil, perquè ens queixem molt i estem buscant constantment el detall. Penso que hem de ser més tolerants, és una situació molt complexa.
La vacuna és la llum al final del túnel?
Ho serà, però durarà el que durarà. En aquests moments no sabem si ens immunitzarà per sis mesos o un any. Per tant, s’ha d’avançar en altres fronts. El del diagnòstic ràpid, per exemple. Imaginem-nos el que seria si en lloc de fer-ho amb una PCR es pogués fer simplement amb una tireta mullada amb saliva. S’hauria acabat el problema als esdeveniments culturals o esportius. I s’ha d’avançar en el tractament. Cada vegada es poden anticipar més al fet que el malalt de Covid-19 passi a un estat de gravetat. Per això hi ha més infectats però la xifra dels que estan hospitalitzats a les UCI o moren és més petita comparada amb la del mes de març.
Diu que va tenir molt clar, a l’inici de la pandèmia a la Xina, que això podia ser greu. El dia 26 de gener va comprar una partida de mascaretes per a Mediapro. D’on va venir aquesta intuïció?
Alguns amics meus dirien que soc un hipocondríac, però és que les malalties em passen de veritat! En aquest cas, anys enrere m’havien explicat aquesta possibilitat que un virus passés d’un animal a l’home, i que això provoqués una pandèmia. I quan em va arribar el que estava passant a la Xina ho vaig seguir amb molt d’interès. Tenim socis xinesos, i trucaven i al mes de gener ja ens deien que no sortien de casa. A la segona quinzena de gener, vaig comprar centenars de mascaretes. Vaig reunir la gent, quan encara no hi havia cap infectat aquí, i els vaig dir que ens havíem de preparar per a una cosa molt greu, que no es creguessin el que estaven explicant. Vam prendre mesures… amb el petit somriure d’alguns que ho veien com la dèria de l’hipocondríac de torn. Però crec que va servir perquè força gent no s’infectés.
Es donava informació que no era veraç. S’enganyava la gent? No volien espantar-la?
Només hi ha dues possibilitats. Una incompetència absoluta, no saber veure el que venia. Alguna cosa hi va haver d’això per part de gent que no sabia ben bé què passava. Altres van fer desinformació a consciència: es va sobrevalorar el no crear alarma, no generar por. Van pensar que si es deia la veritat la gent no ho podria tolerar. I era ben senzill, fer una multiplicació exponencial de malalts i morts. Es va anar donant la informació quan ja era inevitable.
Malgrat totes les precaucions, Tatxo Benet es va infectar. “Una única i fatal errada et pot dur a les portes de la mort”, diu al llibre. Sap quan i on li va passar?
Sí, jo era molt prudent. Tant és així que amb la meva família havíem pres mesures de distanciament abans de l’estat d’alarma. I vaig cometre, un sol dia, una única imprudència i vaig estar a punt de morir. Així és aquesta malaltia. El dia 11 de març havia d’anar a Lleida, perquè li havia promès a un amic que li presentaria un llibre. Vaig pensar que no era prudent anar-hi, però no vaig tenir prou coratge de dir-li-ho. En aquells moments, a ningú no li passava pel cap que pogués haver-hi cap problema en un acte com aquest. Vaig fer dos actes: la presentació i un sopar. I en un dels dos em vaig infectar.
Des del 21 de març, el dia que té consciència de la malaltia, fins que surt del Clínic el 7 d’abril?
La Covid-19 és com una muntanya russa. Tan aviat et sembla que estàs bé com et tornes a posar malament. Jo semblava que havia passat unes quantes pujades i baixades, a l’hospital, fins que un dia vaig caure en picat. Tot i que portava una mascareta, una Ventimask, i que em donaven oxigen afegit, el percentatge d’oxigen a la meva sang era molt petit. Això em va portar a l’UCI, i aquells van ser dies durs.
Estava concentrat només a respirar, explica…
Em va passar una cosa gairebé tragicòmica. Les infermeres entraven poc a l’habitació, perquè cada vegada havien de llençar l’equip de protecció i en tenien pocs, aquells dies. Quan jo em sento que no puc respirar, intento trucar a la infermera… i no ve. Després vaig saber que s’havia desendollat el timbre. Vaig aconseguir trucar per telèfon a la meva dona –no tenia forces per arrossegar-me fins a la porta– i van venir a salvar-me. Vaig arribar a l’UCI esperant quin destí em donaven: si m’havien d’ìntubar, de sedar… Un metge em va dir que em posarien unes cànules d’alt flux, un oxigen que entra pel nas, i que havia de respirar d’una determinada manera. Vaig pensar: “Ara tu ja no ets un malalt que ets aquí i, senzillament, et deixes fer. El metge t’ha dit que has de fer determinades coses.” I vaig estar uns dies i nits essent conscient de cada una de les respiracions i utilitzant la tècnica que el metge m’havia dit.
A posteriori, ha fet entrevistes, ha investigat per escriure el llibre. Què va veure, per exemple, del personal sanitari de l’hospital?
Des de dins, com a malalt, tens una visió molt limitada. Un dels problemes d’aquesta malaltia és, precisament, la solitud dels pacients. El personal d’infermeria no pot estar gaire estona amb tu, perquè ets un malalt víric, amb una càrrega molt alta. Però quan vaig sortir i vaig començar a escriure el llibre, em va semblar que aquesta no podia ser només la meva història, que havia de ser la de tota la gent que hi havia al Clínic. I m’entrevisto amb metges i infermeres, amb personal de neteja o amb els que s’encarregaven de l’oxigen. I això és el que reflecteixo: la lluita d’aquesta gent contra la malaltia. No la d’un pacient, que pot ser molt personal. Ells, tots, van tenir un nivell d’estrès i de drama personal molt elevat.
Fa una defensa molt convençuda del model sanitari públic. En aquell moment en què entra al Clínic i dient el número de la targeta sanitària tot es posa en marxa. Ho compara amb experiències viscudes als Estats Units.
Sí, me la van demanar, la targeta sanitària, i no la portava. Havia sortit en pijama. Vaig dir el número del DNI i vaig entrar. El fet aquest, que tu et presentis allà i diguis: soc una persona humana malalta, necessito que em cureu. I que a partir d’aquest moment un equip tan competent, una màquina de curar tan meravellosa com l’Hospital Clínic es posi en al teu servei perquè et posis bé… no sé si ho tenim prou en compte.
Parlant d’altres temes, aquests dies Mediapro ha estat notícia pel trencament del contracte amb la lliga de futbol francesa, que s’hauria d’haver acabat l’any 2024. Per què s’ha arribat a aquesta situació?
Doncs gairebé per la mateixa raó per la qual jo vaig estar a l’hospital. Al futbol hi ha una crisi enorme per culpa de la pandèmia. El nostre contracte de retransmissió dels partits havia de començar el setembre de 2020, però la temporada passada la lliga francesa va ser la que pitjor va gestionar –amb diferència– la situació de la Covid-19. Van suspendre la lliga al mes de març i no la van tornar a reprendre. Van decidir que la competició es quedava allà. Després han gestionat també molt malament l’inici de la competició de 2020/2021. I no només ens perjudica a nosaltres, sinó a patrocinadors, a jugadors i al públic. El mateix futbol francès havia fet un informe que va presentar al govern en què calculaven que els ingressos podien baixar un 40%. Nosaltres vam fer el que havien fet moltes empreses que tenen drets de televisió en diferents països: anar a parlar amb el propietari dels drets, explicar que estem patint una situació gravíssima i intentar ajustar el contracte. Hem estat dos mesos negociant i no hi ha hagut manera de fer-los entendre que la millor solució era renegociar el contracte i continuar gestionant els drets. Han preferit que els els retornéssim. En la disjuntiva de continuar gestionant els drets i assumir pèrdues –nosaltres no som una ONG i menys per al futbol francès– vam arribar a un acord amigable per trencar el contracte i que cadascú se n’anés a casa seva.
En plena pandèmia, quan s’estava recuperant a casa, es va posar en marxa la nova llibreria Ona, al carrer de Pau Claris de Barcelona, un projecte que vostè impulsa i que vol competir fins i tot en la distribució a domicili. Com està funcionant?
Molt bé, pel que fa a presència física, amb el poc temps que fa que hi som i en les circumstàncies dramàtiques en què va néixer. Havíem d’obrir per Sant Jordi, que no va poder ser, i al final ho vam fer el 15 de juny. En aquest temps crec que ja s’ha convertit en un referent cultural de Barcelona, un ateneu on cada dia hi passen coses. La venda per internet requereix temps. Avui mateix, un amic em deia que ens havia encarregat un llibre i l’havia rebut, a l’Empordà, en menys de 24 hores. Va bé, però estem lluitant contra grans marques que gasten milions en publicitat. Hem de guanyar-nos el nostre públic, a poc a poc, a base de fer les coses bé.
{{ comment.text }}