Tots dos serveixen per trucar, envien missatges, fan fotos… però funcionen amb sistemes operatius diferents.
Aquesta metàfora a partir dels telèfons Android i IOS ha estat molt útil a Raquel Foz per comprendre el trastorn de l’espectre autista diagnosticat als seus tres fills: “I des que tenim el manual d’instruccions correcte, les coses a casa van molt millor”.
Posa d’exemple empipaments que han passat a la història, com enrabiar-se amb la Bruna perquè un dia li encantava la truita de patates i un altre dia no en volia ni sentir a parlar (una conseqüència de la seva hipersensibilitat), o discussions per quedar-se-la mirant amb cara inexpressiva quan els renyava arran de la desendreça a l’habitació: “Em semblava que em vacil·laven, però gràcies al diagnòstic hem entès que no. És la seva manera de ser”.
Els seus fills tenen ara 9, 13 i 18 anys. I és curiós que va ser arran de la Bruna, la més petita, que van descobrir el TEA. “Quan va començar la Primària, no llegia ni escrivia al mateix ritme que els altres nens.”
A més a més de seguir tractament per epilèpsia, no deixar d’indagar i fer proves va portar els diagnòstics del TDAH i el TEA. Moments que Foz té molt presents: “De cop i volta et sents a dins d’un bosc i vols trobar ràpid el camí de sortida, perquè es tracta d’ajudar la teva filla, però no saps com avançar”.
La seva determinació va ser informar-se, saber-ne molt. “I amb coses que vam anar observant de la Bruna i parlant amb la Laura [Soler], em venien al cap els nens.”
El resultat és que entre el setembre de l’any passat i ara també s’ha reconegut aquesta condició a en Joan Guifré (13) i l’Àlex (18).
El gran, que estudia un doble grau de Física i Química, va sorprendre la família dient que “sempre ho havia sabut”. De portes enfora, però, el seu és un exemple de com altres circumstàncies poden emmascarar el TEA, ja que anteriorment havia tingut problemes de salut mental que els professionals atribuïen a les altes capacitats.
“Cada cas és individual, per això s’ha d’estudiar molt la funcionalitat i tenir en compte el dia a dia a casa, l’escola, activitats… tot el que conforma la vida de la persona”, insisteix Soler.
En el cas dels tres fills de la Raquel, que tinguin capacitats intel·lectuals dins de la mitjana, o per sobre, l’ha portat a negació i incredulitat de l’entorn: “M’he sentit dir que avui en dia es posa massa etiquetes, o la típica frase que ‘a tots ens trobarien coses si ens comencessin a mirar”. Per això considera que encara hi ha molta desinformació i desconeixement.
El que per contra està sent un gran puntal són les trobades amb mares en la mateixa situació, i sobretot el confort de com han canviat les coses a casa: “Amb el diagnòstic aprens a observar, a donar molta paciència a les situacions, a parlar… Entens que siguis neurotípic o neurodivergent, cadascú te els seus ritmes, les seves emocions i dies més bons i d’altres més dolents”.
