Núria Callís és la directora de Càritas Diocesana de Vic, que treballa a Osona i el Ripollès. Després d’haver estat al capdavant de Càritas Interparroquial de Manlleu, al juny el bisbe de Vic la nomenava com a relleu de Rufí Cerdán.
Com encara la nova etapa?
L’he iniciada amb il·lusió, responsabilitat, amb ganes de conèixer, és des del coneixement que es pot millorar.
Fa cinc anys que és voluntària i ha estat directora de Càritas de Manlleu, això li aporta experiència.
I tant! Participar a primera línia d’una Càritas Interparroquial és una font de coneixement que mai agrairé prou. Permet visualitzar i percebre mancances materials i emocionals en què viuen moltes persones del nostre entorn, de l’agraïment que ens manifesten davant de qualsevol gest o ajuda i de les potencialitats de Càritas per pal·liar algunes mancances.
Diuen que Càritas és un esperit, una mirada per veure persones amb dignitat per damunt de qualsevol necessitat. Des de Càritas no cal veure les persones des d’una òptica diferent, amb més o menys dignitat. Tenir dificultats no et fa perdre la dignitat. Les persones que s’acosten sovint es troben en un moment de més dificultat material o personal en el seu dia a dia.
Des de fora la gent mira Càritas amb dignitat també?
Penso que sí. En tot cas potser hi hagi qui, per desconeixement, no pot apreciar i valorar el treball que es fa a Càritas. En qualsevol moment de la vida ens podríem trobar nosaltres en alguna adversitat, cosa que segurament faria que descobríssim Càritas.
La Covid-19 ha fet canviar la mirada cap a Càritas?
Durant els dies inicials de la Covid, en què a tothom se’ns esfondrava el nostre món meravellós que ens pensàvem haver construït, sí, va canviar la mirada de moltes persones. Tot d’una ens vam tornar més generoses, ens adonàvem de la nostra feblesa i ens reconfortava poder ajudar els altres. Malauradament això està minvant i les necessitats continuen aflorant.
Ha fet perdre la vergonya d’anar a demanar?
El que en dius “vergonya” possiblement és un sentiment de frustració que no pensaves que et podia tocar a tu, però per les circumstàncies t’han portat a trucar a la porta. Que aquest sentiment desaparegui és el treball de Càritas, la persona que ens ha vingut a buscar ha de percebre que ha trobat un espai on l’ajudaran a retrobar certa seguretat i junts podrem anar reconduint i reconstruint.
Han augmentat molt les persones que venen a Càritas amb la pandèmia?
Sí, queda palès un augment considerable de persones que els cal algun tipus d’ajuda.
Quin és el seu perfil?
No hi ha un perfil concret. La societat és tan plural i amb tantes mancances que afloren necessitats en totes les capes socials.
Quines són les principals necessitats que han detectat amb la Covid-19?
Famílies que s’han quedat sense feina, sense poder atendre les necessitats diàries dels seus fills, infants que van a l’escola i que possiblement només hauran fet un àpat al dia, persones grans soles, la bretxa digital… nois i noies que no han pogut continuar estudiant… Estic anomenant unes quantes necessitats, que no es donen puntualment sinó que la situació s’allargarà un dia i un altre portant moltes persones grans i no tan grans a una desfeta emocional molt difícil de curar.
La pobresa energètica n’és una. Quines accions fan en aquest àmbit?
Càritas només atén els casos on hi ha persones vulnerables i cal una atenció urgent, sobretot posar remei al fred. La resta correspon a l’administració fent convenis amb les elèctriques.
Va relacionat amb l’exclusió residencial. En aquest cas, tenen pisos, tenen previsió d’obrir-ne més?
Aquest és un altre àmbit en què Càritas posa els pisos de què disposem, que són pocs, al servei de les persones amb necessitats urgents. En fem el seguiment i l’acompanyament. Malauradament no està al nostre abast atendre la manca d’habitatge existent al nostre país. Són les administracions les responsables directes d’empadronar les persones i proporcionar-los un lloc digne on viure. Hem fet demandes i hem denunciat públicament la manca d’habitatge i la no modificació de les lleis actuals.
Denuncien que hi ha racisme a l’hora de llogar pisos.
El desconeixement fa que algunes persones mostrin certa reticència a l’hora de llogar pisos. En alguns casos Càritas ha fet de mediadora llimant malentesos i s’han aconseguit resultats positius. Els factors d’exclusió social i residencial previs a la pandèmia, lluny de corregir-se, s’han multiplicat i perjudiquen amb major intensitat la vida de les persones que no tenen una llar on poder refugiar-se, cuidar-se i recuperar-se.
Fan ajuts alimentaris. A la diòcesi hi ha diferents models: rebost solidari amb cistella, supermercat per punts, targetes moneder… Es preveu anar cap a un únic model?
Estem treballant amb una única finalitat, que les persones que els cal ajuda amb els aliments puguin ser autònomes en escollir el que volen o poden menjar. Quan anem a una botiga o supermercat a tothom li agrada poder escollir el que menjarà. Doncs, què passa? Que perquè jo estic passant una mala temporada he de menjar el que algú ha decidit per mi… no sembla gaire just, oi? El model que s’adopti serà el més adient per cada situació.
Van a l’una amb els serveis socials dels ajuntaments?
En la majoria de llocs hi ha una coordinació. Tot i que ens cal trobar mecanismes per fer-la més fluida.
Atenen persones que no tenen papers. És complicat donar-los suport?
El fet d’estar o no sense documents no fa que les seves necessitats s’atenguin de manera diferent a d’altres persones.
Costa trobar voluntaris?
La diòcesi té un nombre important de voluntariat, sense ells Càritas no tindria raó de ser; amb tot, ens falten mans. Estic segura que existeixen moltes persones amb ganes de fer un voluntariat, possiblement no ens coneixen o tenen una idea no real del que fem.
S’ha passat d’un model més assistencialista a la dignificació?
Sí, sempre s’ha tingut la visió que Càritas dona menjar i roba. Durant un temps força llarg així ha estat, però s’adequa al temps que viu canviant models i introduint la formació a tots nivells per a l’empoderament de les persones.
La filosofia és donar les eines per poder remar sols?
Doncs sí, és una bona manera de resumir-ho.
Quins són els reptes que es planteja com a directora de Càritas Diocesana de Vic?
Enfortir les nostres Càritas, per poder donar resposta de manera eficaç i solidària. Tenir les persones com a centre de les nostres actuacions. “Ser on no hi siguin d’altres, arribar on no hi arriben d’altres”, en definitiva ha estat sempre la màxima de Càritas.
