En crear el Grup de Defensa del Ter (GDT), l’any 1989, els fundadors de l’associació deien que plegarien quan fos possible tornar a banyar-se al riu. L’aigua baixava en aquells moments notòriament bruta, a vegades fins i tot carregada d’escuma, i quedaven enrere les antigues estampes de gent berenant i passant la tarda a prop, en fonts i rieres.
Trenta-cinc anys després, i havent canviat tant el context industrial com les sensibilitats, és evident que el Ter baixa menys contaminat.
Tot i això, l’aigua perd qualitat a mesura que el riu avança, i molt especialment a partir de la depuradora de Manlleu, un tram en què des del 2002 no rep la categorització de “molt bona” als mostrejos i analítiques que porta a terme el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM).
Per abordar què fer-hi, i la incògnita de si algun dia serà possible tornar a banyar-s’hi, el GDT organitzava divendres a l’Embarcador de Manlleu un col·loqui llançant aquesta pregunta directament als ponents. I hi va haver unanimitat que ara per ara no, però cadascun dels experts ho justificava des de diferents aproximacions.
Núria Sellarès, ambientòloga i investigadora del CERM, va ser la primera a contestar. La persona que desgranava com el Ter registra aigua de bona qualitat fins arribar a Manlleu.
Un cop al nucli urbà afloren fuites de clavegueram que –com l’eterna del carrer Sant Martí– es tradueixen en abocaments d’aigües residuals. La qualitat registra un altre descens notori uns metres després, en sortir de la depuradora, ja que malgrat el tractament de l’aigua, pel Ter en baixa menys que temps enrere i la població ha augmentat. “Són els mateixos residus amb molt menys cabal, per això a les depuradores potser hi cal un grau més d’eliminació de contaminants”, defensava Sellarès.
El doctor en Geografia Albert Santasusagna, professor a la Universitat de Barcelona, i l’expert en turisme regeneratiu i ecosocial Gerard Costa, de l’empresa osonenca Anigami, sumaven al debat la discussió sobre el model.
El primer defensava que el pas primordial és que la ciutadania defineixi com vol relacionar-se amb el riu, des d’apostar per un no intervencionisme estricte fins a crear en algun punt de la llera una platja artificial. I partint d’aquesta base, el ventall d’opcions compreses entremig.
Santasusagna no es va mullar, però sí que va repassar experiències d’altres llocs, com Balaguer, on l’entorn del riu es concep a mode de jardí –una “catifa verda”– i s’han obert canals per a les activitats i usos humans; o el Sena, icona de París i ara amb platges on és possible estirar-se i prendre el sol.
“Amb els rius urbans acostuma a haver-hi diatriba”, explicava divendres, “volem un espai verd? Un riu molt més freqüentat on la gent vagi a fer coses, com seria el cas del Sena? O afiançar la biodiversitat i que la prioritat sigui naturalitzar la façana?”.
El geògraf insistia en la necessitat de debatre-ho i, a partir d’aquí, potser no inventar res, perquè Manlleu ja compta amb plans que al seu dia van quedar al calaix: l’Especial de la façana urbana i ordenació de les vores del Ter, de la mà de Miquel Surinyach, que plantejava crear un llac gran i un de més petit entre Can Mataró i la pista d’atletisme; un altre en què Xavier Eizaguirre proposava una platja fluvial, o, més recentment, el Pla Director del Ter, de l’any 2006, redactat per Joaquim Sabaté i que projectava baixadors al llarg del mur de contenció, amb l’objectiu d’incrementar la “permeabilitat”.
“D’idees i plans n’hi ha hagut”, sentenciava Santasusagna, “per això el que cal és direcció i definir el model de façana fluvial de Manlleu”.
Costa va anar més enllà, a reivindicar una nova mirada: “Durant 20, 30 o 40 anys el Ter ha set la nostra claveguera, sense miraments ni vergonya. L’hem menyspreat”. Apuntava, en aquest sentit, que la pregunta no hauria de ser què necessitem i esperem els humans del riu, sinó concebre’l com un igual: “Jo d’un company de vida no en puc fer ús, com si es tractés d’una cadira o d’una bicicleta, sinó que entenc que és essencial per continuar la vida a Manlleu i que si procurem que ell vagi bé, nosaltres també hi anirem. Som la mateixa biodiversitat”.
El fons del discurs de Costa passa, per tant, a no parlar d’ús del Ter, sinó de “vincle” amb el Ter. I a partir d’aquí, deixar de traspassar deures: “Sovint assenyalem els polítics com a responsables dels nostres problemes, però si els científics han identificat les fuites de clavegueram, la ciutadania les pot arreglar, no només ha d’empènyer els servidors públics”.
Recuperant la pregunta d’origen del col·loqui, tots tres ponents coincidien també que no és el mateix posar els peus al riu, o “fer-hi un sucamulla”, que banyar-s’hi de dalt a baix. “La qualitat de l’aigua ha millorat, però només que en beguéssim un got hauríem de córrer”, deia Sellarès.
Costa hi afegia que “posant-nos al riu una crema solar que acabarà a l’aigua, només aconseguiríem formar encara més part del problema, no ser la solució”.
Santasusagna apel·lava un cop més a la discussió del model. I plantejava que potser no cal crear una platja ben bé a la llera: “Al Roine, a Lió, han construït piscines olímpiques a la façana. La gent no es banya al riu, sinó a prop del riu”.
El debat el van acabar d’enriquir aportacions del públic, com per exemple la de l’exalcalde Ramon Sitjà, que proposava preservar l’estat natural del Ter als trams no urbans i obrir-lo a la gent amb més baixadors un cop a Manlleu.
Jesús Soler, del GDT, va recordar durant l’acte a l’Embarcador del Ter que, a l’altra banda, la Devesa i la manera com pot trepitjar-la la ciutadania continua condicionada pels tancaments i les vaques que hi va engegar un particular.
A la pregunta de si és possible tornar a banyar-se al riu, així doncs, el col·loqui de divendres hi respondria que no. O el que és el mateix: que al GDT li queda feina.
“Les agressions ara potser no són tan evidents, però tenim la contaminació dels aqüífers, la pèrdua de biodiversitat, la sequera… Ens calen socis, i sí, hi serem per denunciar quan calgui, però també aportant moltes propostes positives”, sentenciava Dolors Catalan.
