Ramon Verdaguer és el pare de l’Elena, que fa de mestra a Vallfogona. El febrer passat, tota la família va emmalaltir de Covid, però ell es va endur la pitjor part. Amb els pulmons greument afectats, va ingressar a l’hospital de Campdevànol, i es va despertar a principis d’abril a la UCI de Can Ruti, a Badalona, després de 36 dies de coma induït. “La família em va empènyer perquè m’agafés a la vida, i avui soc aquí, a punt de pujar al Puigmal”, deia aquest supervivent a Vallfogona, diumenge passat. El seu testimoni va ser un dels que es van escoltar en l’acte d’homenatge als col·lectius que més han patit per la pandèmia, una edició especial del premi La Mirada Oberta que des de 2015 entrega el col·lectiu La Fogona.
A la plaça de la Vila, mentre el públic s’arrecerava a l’ombra, els homenatjats –tots ells amb una vinculació o altra a Vallfogona– explicaven la seva vivència dels moments més durs del darrer any i mig. Com la canària Yolanda Fuentes, exdirectora de Salut Pública de la Comunitat de Madrid. El seu germà té casa al poble, i ella hi fa estada sovint. Ara els seus veïns saben que aquesta és la doctora que va plantar cara a Isabel Ayuso i va plegar del seu càrrec abans que avalar la desescalada que la presidenta madrilenya volia fer ja a principis de maig de 2020. Estava avesada a moltes batalles, com el contagi d’Ebola a una infermera l’any 2014. “Aquella va ser una crisi mediàtica, més que mèdica”. La Covid, la recorda com “un tsunami de dolor” davant del qual es preguntava constantment “què més podries haver fet”. La infermera Iris Font, que durant tota la pandèmia ha treballat a la zona Covid de l’Hospital d’Olot, recordava la primera onada “molt dura”, amb els sanitaris treballant sense protecció, la por que també sentien ells i, sobretot, l’impacte de veure “que la gent moria sola”. Demanava que fóssim conscients “de la gravetat del virus, perquè ens n’estem oblidant”. I un altre sanitari, el doctor Pedro Manuel Cabrero, director de l’Àrea Bàsica de Salut de Ripoll, posava l’accent en tot l’esforç de tot el personal –inclòs l’administratiu i el de neteja– o l’angoixa “de no poder donar respostes” davant d’una malaltia “per la qual no estàvem preparats”. El preocupa també “el que s’ha deixat de fer”, l’atenció telefònica que per a un metge mai no substituirà veure el pacient cara a cara. I que al Ripollès, encara ara, faltin dos metges a l’ABS.
L’emoció va trencar en diversos moments les intervencions dels homenatjats, que van rebre de mans de l’alcalde, Eduard Ramo, una litografia de l’artista Susana Nicoletti, també relacionada amb el poble. A un costat, acompanyava l’acte el xiprer que després es va plantar a prop de la plaça i que recordarà per sempre els temps de la pandèmia. El relacionem amb els cementiris, però “en moltes cultures és l’arbre de la vida”, deia Carme Freixa, de La Fogona. Una vida que Ramon Verdaguer sent que li ha donat un extra. “I la penso aprofitar”.
{{ comment.text }}