L’inici del judici pels atemptats del 17-A ha fet reviure aquell fatídic dia en què passejava tranquil·lament per les Rambles amb la seva mare a Elisabet Caritg, veïna de Sant Hipòlit. “Acabàvem de passar el mercat de la Boqueria i ens va venir de decidir entrar-hi o no”, explica. Elles anaven en la mateixa trajectòria que després va seguir la furgoneta, que els va aparèixer “per l’esquena i a traïció”. Caritg recorda “un crit molt fort, que encara el tinc gravat a la memòria i que no em marxarà mai”. I “a partir d’aquí tot s’acaba, ens separa de la mare i no la veiem mai més en vida”. Pepita Codina va ser una de les 16 víctimes dels atemptats que van marcar un abans i un després en el si de la seva família. “És la mare, t’ha donat la vida i que te la prenguin així és dur”, diu la filla, “la pena i la impotència la tindré sempre”.
En aquell moment, explica tres anys després, “no saps que és un atemptat”, veia “la gent ensangonada, tothom estava ferit”. Quan va prendre la consciència era al terra “no sabia què havia passat”. Després els van portar fins al Liceu, on havia de passar una ambulància: “No hi havia la mama”, i no va saber res d’ella fins al cap de dos dies. Aquest patiment de no saber “no l’oblidaré mai”.
“La gent estava ensangonada, al primer moment no saps que és un atemptat”
Tot i la vivència esfereïdora que l’ha marcat per sempre, “no ens reconeixen ni un trastorn posttraumàtic, has estat en un atemptat, t’han matat la mare i es qüestionen si tens estrès posttraumàtic”, lamenta, i d’altres, afegeix, “no són ni reconegudes com a víctimes perquè no eren a la trajectòria” de la furgoneta. Per part de l’Estat, l’ajuda “ha estat zero, s’han portat molt malament”, assegura. Per sort ella, relata, des de l’inici ha estat “molt acompanyada” per part dels professionals de Salut Mental de l’Hospital Universitari de Vic, on tres anys després continua l’atenció amb la psicòloga Lola Riesco i la psiquiatra Montserrat Serra, ja que, diu, les seqüeles que van per dins.
Al cap d’uns mesos dels atemptats Caritg i la seva família es van posar en contacte amb la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) i diu que des de l’entitat asseguren que “és la primera vegada que es troben amb aquest maltractament tan exagerat respecte a les víctimes”. A través de l’associació ha conegut altres persones que han patit les conseqüències de l’atemptat. Caritg fa notar que ningú entén que es negués la creació de comissions d’investigació sobre els fets, “sembla que no ens deixen arribar al final de què va passar i si es podria haver evitat”. La víctima afegeix que “amb tants bastons a les rodes sembla que hi hagi coses que no sabem i no expliquen”. Tot plegat, “et fa sentir que no ets ningú davant la maquinària de l’Estat, et sents molt indefens”, i afegeix que per exemple “tenim tot el dret a saber si l’imam tenia relació amb el CNI, si és mort o no. Si està clar i no hi ha res a amagar, s’ensenyen les proves, que ho demostrin i s’acaba el tema”.
“Sembla que no ens deixin arribar al final de què va passar i si es podia haver evitat”
La veïna de Sant Hipòlit diu, que el judici “comença amb moltes traves”. “Em va sorprendre molt quan em van dir que no els acusaven d’assassinat”, assegura, no entén com és que la fiscalia no ho ha fet. I davant la declaració d’un dels joves jutjats aquesta setmana en què mostra penediment, assegura que “per mi no és cap penediment, no puc entendre els seus pensaments” i afegeix que “els radicalismes no porten enlloc”.
“El judici el veig com un pas previ per arribar a instàncies europees”
Caritg és força escèptica amb tot el procés. Per ara el judici el veu com un punt de partida, com un pas més perquè un cop finalitzi pugui anar a altres instàncies a escala europea. “Si ens han fet el que ens han fet hem d’intentar saber la veritat”, remarca.
Després de “tres anys oblidats totalment”, ara tornen a sortir als mitjans de comunicació les imatges d’aquells fets. Ella no les pot veure, “intento no mirar-les”, però lamentablement les tindrà gravades a la ment per sempre.
