Trasplantada a una vida nova

De zero a quatre mil seixanta-un metres o com posar el marcador a zero per afrontar una nova vida. I l’inici del canvi la rodenca Irene Gonzalo el situa al 5 d’octubre de 2019, una data que li quedarà gravada per sempre arran d’una trucada telefònica minuts abans de la mitjanit que ha suposat un abans i un després: l’avisaven per fer-li el trasplantament de fetge en poques hores.
Tot plegat es remunta al febrer de 2018 quan ingressava a l’UCI de l’Hospital Universitari de Vic fruit d’unes febres molt altes, vòmits i mal de panxa. “No sabien massa què tenia” i la van acabar traslladant a l’Hospital Clínic de Barcelona. Li van trobar una infecció al fetge que tampoc “no sabien d’on venia” i que li va suposar un ingrés d’un mes amb pics de 40 graus de febre. Aquest era el primer de set ingressos, de mínim tres setmanes cadascun, que seguirien el següent any i mig. El tercer cop que entrava a l’hospital, el juny del 18, un cop li va haver baixat la febre va començar a escriure. L’havien posat a la llista d’espera per fer un trasplantament, encara que aquesta era l’última opció. Va decidir plasmar el seu dia a dia, com una via d’escapament.
Els símptomes van formar part del seu dia a dia, “ja me’ls sabia: em feia molt mal a la boca de l’estómac, tenia el fetge inflamat i em pressionava” i això volia dir que “al cap d’un dia tindria febre” i que acabaria a l’hospital. Això li va estroncar el dia a dia. Després d’haver fet altres estudis aquell any havia accedit a l’Institut del Teatre, però “ho vaig haver de deixar”. Les estades a l’hospital –les quatre primeres– van continuar fins a finals d’agost. Després, el fetge li va donar una treva d’uns deu mesos. “Els metges pensaven que estava curada i fins i tot la van treure de la llista de trasplantaments. En aquest període va trobar una nova via de sortida que es va sumar a l’escriptura, la muntanya, que amb el temps “m’ha enganxat”. Aquí també es va replantejar la tornada als estudis que va canviar pels de Traducció i Interpretació a través de la UOC, que podia fer des de casa i que combinava amb una feina. Però el maig del 2019, la treva que li havia fet el fetge cessava. Tornava a l’hospital, noves infeccions que van evolucionar cap a pancreatitis lleus i en recaure “van veure que el que creien que tenia, la malaltia de Caroli”, es descartava. L’objectiu inicial era no fer el trasplantament “si no era inevitable”. Així que després de passar un altre estiu d’hospitals, a l’agost la tornaven a posar a llista d’espera. I per sort, pels barems, era la primera. Al setembre sortia d’hospitals sabent que “em podien trucar qualsevol dia”. I la famosa trucada va arribar el 4 d’octubre a 3/4 de 12 de la nit quan tornava de sopar amb unes amigues. Hores després era a l’UCI del Clínic esperant per entrar a quiròfan. No era la primera vegada que rebia un avís, i pensava que potser no seria compatible, però ho va ser. Després de més de set hores d’operació, tenia un fetge nou gràcies a un donant anònim a qui ara, poc més d’un any després, li dedica el llibre a mode de dietari que recull les seves vivències: “Per a tu i per a mi, perquè aprenguem a viure de nou. Per a tu, també, que em vas salvar la vida aquella crua matinada d’octubre”.
Deu dies després de l’operació, li donaven l’alta. El seu cos havia acceptat el nou òrgan i començaven uns controls setmanals que s’han anat espaiant en el temps. “A banda del que és derivat de l’operació no he tornat a tenir problemes amb el fetge”, assegura la jove, que ara té 25 anys. I ara ha passat de prendre 20 pastilles a 7, amb la idea que n’acabin sent dues de per vida. Al contrari del que pot semblar, el trasplantament “no deixa de ser una altra malaltia i hi és per sempre”, per la qual cosa s’haurà de prendre medicament sempre més, “immunosupressors que et baixen les defenses perquè el teu cos no ataqui aquest cos estrany que ha entrat dins teu”, de manera que “la medicació m’acompanyarà a tot arreu” i el seu cos “sempre serà més dèbil”.
L’edat i que ja feia molt esport i es cuidava l’han beneficiat en la recuperació, assegura. Abans ja feia esport, però ja en els 10 mesos de treva “era una satisfacció molt instantània, de sentir-te bé al moment i em va enganxar molt”, comenta Gonzalo. Era “una manera de tenir alguna cosa a fer quan sortís de l’hospital en què només depens de tu, m’ajudava posar reptes personals, al meu ritme i veure el cos millorar”. I en l’escriptura també hi ha hagut un canvi i una maduresa que es nota en l’evolució del llibre que ha finançat amb donatius a través d’un Verkami i que li ha publicat l’editorial El Punt Volat.
La malaltia i el trasplantament “m’han fet replantejar la vida”, ha canviat d’estudis i algunes maneres de fer, i de fet fins que s’hi ha trobat “no sabia tot el que hi havia al darrere”.
Però també s’ha marcat nous reptes que ha assolit, i com diu el títol del llibre en molts sentits ha passat “de zero a quatre mil seixanta-un metres”.