La nit del 28 al 29 de juny de 1992 Pep Musté, que llavors tenia 34 anys, anava sol amb la seva furgoneta per la comarcal C-150, a prop d’Olot, quan un cotxe de la Guàrdia Civil se li va creuar al davant. Sense temps per reaccionar, dos agents de paisà van sortir del vehicle i el van apuntar amb una pistola. El van ficar dins d’un cotxe amb una bossa al cap que gairebé no el deixava respirar. Aquella mateixa nit, la Guàrdia Civil havia desactivat dos artefactes explosius que s’havien col·locat davant les sucursals de Banesto a Girona i Barcelona. Van començar a fer-li preguntes sobre d’on venia i on anava. De fet, ells ho sabien tot perquè l’havien estat seguint sense que se n’adonés. Aquí va començar el malson de les tortures per intentar que expliqués tot el que sabia sobre Terra Lliure, quins eren els seus objectius i els noms de totes les persones que en formaven part. Fils pels braços i cames que deixaven anar descàrregues elèctriques si no deien el que ells volien, la bossa al cap que cada cop anaven estrenyent més, cops per tot el cos i amenaces de fer mal a la seva família. Va arribar a caure a terra sense sentits.
Faltaven quatre setmanes per a l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona i grups com La Crida i Acció Olímpica havien impulsat diverses campanyes com Freedom for Catalonia per donar a conèixer la realitat del país durant la cita esportiva. L’operació policial dirigida pel magistrat del jutjat central número 5 de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, va acabar amb 45 persones detingudes –a més de Musté hi havia un altre osonenc, el vigatà Ferran Ruiz–, tot i que algunes més van ser retingudes i posades en llibertat. Se’ls va aplicar la llei antiterrorista. A l’osonenc Pep Musté, que havia estat membre del Secretariat Nacional de l’MDT i portaveu a Osona, li va tocar la pitjor part. El van acusar de ser el líder de Terra Lliure. Els titulars dels diaris de l’endemà eren contundents: “Los miembros de Terra Lliure detenidos preparaban atentados contra los Juegos”, “La organización independentista quería dar una imagen de fuerza con miras al 92” o “Terra Lliure intentaba realizar un secuestro.” L’Audiència Nacional va condemnar Musté per delictes de terrorisme a més de 100 anys de presó. Va estar quatre anys a presó, des del dia de la seva detenció fins al 8 de març de 1996, quan va sortir de Brians després de ser indultat pel govern espanyol.
Han passat 30 anys d’aquells fets que van marcar la vida a Pep Musté i la situació política ha canviat molt. En aquells moments l’independentisme era un moviment “molt minoritari”, tant en l’àmbit social com polític. Res a veure amb el que s’han trobat els polítics independentistes i la resta de represaliats actuals. “Vaig tenir molt suport de militants independentistes i del nostre entorn més proper, familiars i amics, però mai vam tenir els polítics al nostre costat”, recorda. El que més li dol de tot plegat és que ningú hagi pagat per les tortures que van patir. Es va treure una petita espina perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol, per primera vegada, per no haver investigat les denúncies de les tortures. Van haver de passar gairebé 13 anys perquè se’ls reconegués que tenien raó, però ni els policies que les van fer ni el magistrat que no va investigar-les van ser castigats. “No se’ns ha fet justícia per un fet tan greu com és aquest, hi va haver una clara vulneració dels drets humans”, recorda. Ell va ser el primer dels detinguts a declarar davant Garzón i també el primer a passar pel metge forense de la presó de Carabanchel que va fer constar en el seu informe totes les marques que li havien deixat les tortures. Aquest informe mèdic, l’únic de tots els detinguts que recollia lesions, va ser clau per a la sentència d’Estrasburg de 2004. De fet, ho va ser una còpia que en va treure al cap d’un temps l’advocat de Musté, Sebastià Salellas, perquè l’original, curiosament, es va perdre.
Musté fa paral·lelismes entre el que va passar fa 30 anys i la repressió després de l’1 d’octubre. En aquell moment van aprofitar que hi havia els Jocs Olímpics “per justificar una operació contra l’independentisme català, que llavors semblava que anava en alça”, assegura. Ara també han aconseguit posar fre al moviment després del referèndum. Tot i que va sortir de la presó després de quatre anys, l’indult ha estat una espasa de Dàmocles. En aquests anys no ha deixat de militar en l’independentisme i a fer activisme, però sempre he tingut clar què significa estar indultat: “Si m’haguessin relacionat durant aquest temps amb algun tema semblant pel qual em van condemnar, hauria hagut de tornar a presó a complir els anys que no vaig pagar en el seu moment”. És una manera que tenen de tenir-te controlat, com els polítics indultats per l’1 d’octubre, assegura. Aquests dies s’han organitzat diversos actes a tot Catalunya per recordar aquella Operació Garzón. “És interessant que la gent sàpiga què va passar en aquell moment, fer memòria per veure que la repressió contra l’independentisme ve de molt lluny.”
