Passant consulta, fent cribratges i gestionant els brots a dins les residències, però també cuidant-se de les escoles o d’administrar la vacuna. L’atenció primària ha viscut la pandèmia des de tots els fronts i durant aquests dotze mesos s’ha reinventat una vegada i una altra per donar resposta a les necessitats derivades de la Covid-19. Pel camí, un rastre de sang, suor i llàgrimes; en els dos últims casos, literalment, perquè el personal sanitari s’ha hagut de sobreposar malgrat el desconeixement de la malaltia, la por i l’allau de baixes que també van patir els CAP osonencs sobretot la primavera de l’any passat. Aquesta muntanya russa de sensacions i circumstàncies l’han viscut en primera persona les directores dels nou equips d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) a la comarca. Dones com Montse Petit, Dolors Collell, Mireia Zurita… que han hagut de donar directrius i remar fins i tot quan la brúixola no acabava d’assenyalar el rumb.
“La veritat és que al principi seguíem el que estava passant a la Xina sense veure’ns-ho a prop”. Així de clar ho admet Sara Sánchez, directora de l’EAP Manlleu, recordant que l’hivern de l’any passat la malaltia provocada pel SARS-CoV-2 s’equiparava a una grip, i que tampoc hi havia informació sobre les vies de transmissió del virus, les principals afectacions o la mortalitat i incidència. La patacada en el cas d’Osona va arribar el 12 de març, amb la confirmació del primer cas positiu. Després, una escalada exponencial que durant quatre setmanes va fer passar els hospitals de la comarca de zero a 169 pacients ingressats a causa de la Covid-19. “Els metges estem acostumats a tractar amb coses que sabem què són”, apunta Laia Cabanas, directora de l’EAP Tona, però “aquesta vegada no teníem cap calaixet d’on estirar i preveure què sortiria. Ateníem la població i vèiem evolucions tan diferents… Era desconcertant”. Això, sumat a la falta d’equips de protecció i de proves diagnòstiques, així com el contagi dels mateixos sanitaris, va ser el primer escull. “Jo ho vaig passar molt malament. Al nostre equip vam quedar a menys de la meitat i em sentia molt responsable dels meus companys. Patia per ells, per la seva salut”, hi afegeix Sánchez.
Laia Cabanas: “Vèiem evolucions de la malaltia tan diferents… Era desconcertant”
També va ser durant els primers compassos de la pandèmia quan moltes residències es van trobar de cop i volta amb brots massius. Abans que s’acabés el març, Metges sense Fronteres havia intervingut la de les Josefines de Vic, però l’envestida de la Covid-19 colpejava simultàniament la Prat de Tona, on van arribar a morir una vintena de persones. La situació que es va viure en aquell moment va ser crítica, límit. I, des del punt de vista de Cabanas, la pitjor que han hagut d’afrontar des del CAP: “Pràcticament tot el personal de la residència es va posar malalt, inclosa la directora, el gerent no es va presentar… Nosaltres hi anàvem a passar visita cada dia, d’entrada sense EPI, i s’ha de reconèixer que ens va salvar la vida el material que preparaven les Cosidores per la República”. Iniciatives com aquesta, que es van multiplicar arreu de la comarca, es complementaven amb l’esforç de voluntaris i uns governs municipals que van fer mans i mànigues per amortir els cops, però la primera onada va castigar de valent, amb pics de fins a 91 defuncions la primera setmana d’abril.
En ple confinament domiciliari, l’escenari portes enfora combinava la sensació d’hostilitat i desbordament amb els homenatges i els aplaudiments a les 8 del vespre. Caos i èpica a parts iguals, fins que la vida va tornar a brotar als carrers coincidint amb l’emergència de figures com els gestors Covid, l’estandardització dels protocols o la disponibilitat cada vegada de més material, incloent-hi proves PCR. “Ara fa poc hi ha hagut un altre brot molt potent a la residència del Prudenci, encara amb més malalts, però la vivència no ha tingut res a veure. Teníem diagnòstic, el suport de la geriatra i, malgrat l’esgotament físic i emocional, sabíem on anàvem”, explica Cabanas des de Tona.
Sara Sánchez: “Al principi seguíem el que passava a la Xina sense sentir-ho a prop”
Durant aquests dotze mesos la mateixa atenció primària també s’ha transformat. Tal com detalla Anna Moreta, directora del servei a Osona, perfils com els administratius o els auxiliars d’infermeria han assumit noves funcions i s’ha pres l’accelerador per implantar canvis tecnològics que planaven de fa temps. Un de molt clar ha estat la irrupció de la consulta telefònica i per mitjans virtuals: “Hi ha molta gent que t’agraeix no haver de venir al CAP, i això també ens permet gaudir de més minuts de presencialitat en tasques que realment ho requereixen, com les visites a malalts crònics o amb patologia aguda més enllà de la Covid-19”. Tot plegat ha suposat un gir de 180 graus en un estament sanitari que sovint ha estat més lent a l’hora de reinventar-se, però igualment la sensació és que encara queda camí per recórrer, perquè la telemedicina ha arribat imposada, com una plantofada, i s’ha d’acabar d’afinar tant des del punt de vista tècnic com en el vessant professional o d’experiència d’usuari.
Un altre símptoma de brot verd que destaquen les directores dels equips d’atenció primària a Osona és que ara mateix el coronavirus ha deixat de capitalitzar tots els esforços, i que actualment els malalts amb Covid-19 representen més o menys la mateixa proporció que els que consulten els CAP per altres motius. En el cas de Manlleu, per exemple, Sánchez diu que “coexisteixen”, si bé també és cert que “no hem parat mai. A d’altres punts de la comarca van poder respirar una mica a l’estiu, però nosaltres a l’agost ja vam tornar a pujar i el retorn a les escoles va ser horrorós. Ara ens mantenim”.
Anna Moreta: “Hem guanyat presencialitat en el que realment ho requereix”
Encara que sigui metafòricament, per als professionals sanitaris la vacunació també s’ha convertit en una injecció d’esperança, com una petita llum que es va eixamplant al final del túnel. El que lamenten és no disposar de tantes dosis com caldria. “L’agulla la tenim sempre a punt, sabem que la prioritat és protegir la població”, assegura Moreta. Entre els pacients que passen pels CAP també han detectat que l’inici de la campanya ha obrat de revulsiu, però ho expliquen amb prudència, conscients que els últims mesos els alts i baixos s’han apoderat dels estats d’ànim. “Potser no parlem de casos de malaltia severa, però sí que detectem malestar”, explica Sánchez, “sigui quin sigui el motiu de la visita o la trucada, molts cops perceps crispació i ganes de xerrar”.
Com a mínim a elles, el que els encoratja és pensar que hi ha un final. I que gràcies a la vacuna s’acosta cada vegada més. Quan puguin parlar de la pandèmia en passat, també confien que es mantinguin els llaços i la cohesió de grup que han nascut de lluitar cada dia plegats –tothom, des de personal mèdic i infermer fins al de neteja o administració– al front més gran contra el coronavirus. “Sovint se’ns veu poc, però l’atenció primària és la porta d’entrada al sistema de salut. Gestionem el 80% del casos de Covid-19, i només a consulta, també a casa, a les residències, les escoles… Ho hem entomat tot, hi hem sigut i som sempre”, sentencia Moreta. Dotze mesos després, han cavat molta trinxera i sembla que aquell enemic al principi tan desconegut es comença a replegar.
