Noranta anys donen per haver vist ploure moltes vegades, però Teresina Juanola i Josep Bertran continuen tenint gravat a la retina un aiguat en concret, el que va colpir el nord-est de Catalunya i la Catalunya Nord el 17 i el 18 d’octubre de 1940. Tots dos en parlen al vídeo que va projectar l’Ajuntament de Camprodon dissabte, un exercici de memòria històrica per recollir el testimoni de veïns i veïnes del poble que van viure en primera persona la catàstrofe natural més important del segle XX als municipis de les conques del Ter, el Freser, la Tet, la Muga o el Fluvià.
Segons els registres de l’època, el temporal va començar la nit del dimarts 15 d’octubre al Vallespir, però no va ser fins a la tarda del dia 17 que la pluja va caure torrencialment en una gran extensió geogràfica. A punts com Prats de Molló s’hi van comptabilitzar més de 1.000 litres per metre quadrat en 24 hores, una aigua a la qual es van sumar les precipitacions que els rius continuaven recollint al seu pas per Camprodon (352 l/m2), Ribes (210 l/m2) o Sant Pere de Torelló (238,6 l/m2) fins a arrasar amb un cabal desbordat desenes de cases, botigues, fàbriques, ponts i carreteres en un país on encara surava el fantasma de la Guerra Civil. Les destrosses van ser majúscules. I les víctimes mortals en són la màxima expressió: 61 només a Torelló, 10 a Manlleu, 6 a Rocabruna, 2 a Ogassa, 1 a Campdevànol, 1 a Pardines, 1 a Ribes i el farmacèutic Lluís Vaquer, de Ripoll, que va morir després que el tren descarrilés a Torelló.
A cada poble els danys personals i materials es van combinar amb l’intangible de la por, l’horror i l’angoixa i ara, escoltant el relat de gent gran que llavors era mainada, anècdotes com les que recorden els veïns de Camprodon al vídeo que ha promogut l’Ajuntament. Teresina Juanola, per exemple, va passar el matí d’aquell dijous fatídic al cosidor on aprenia de labors i explica que la mare del sastre els va avisar que havien telefonat de Molló alertant “d’un cop de riu molt fort”. A migdia ja van haver de treure una dona de l’aigua que negava els carrers del poble i només unes hores després, de fet, el cosidor havia desaparegut: “Una de les poques coses que s’aguantaven quan hi vaig anar era la ràdio que teníem penjada en una columna”.
Al Pirineu hi van caure més de 1.000 litres per metre quadrat en 24 hores
La fúria del temporal va provocar que a Camprodon, com a la resta de municipis, tan aviat hi pugés el cabal del Ter com el dels seus afluents, en aquest cas el Ritort, de manera que pel mític carrer València l’aigua a estones hi anava amunt i d’altres, avall. Josep Bertran i la seva família ho van viure des del segon pis de casa i ell, sortint al balcó, recorda amb detall les pilotes que suraven a la superfície després que el riu hagués arrasat la botiga de joguines i s’emportés al seu pas des de taulons de fusta fins a rellotges o esclops.
Quan es va fer de dia, el panorama era dantesc: l’aigua, que al mig del poble va arribar a superar els dos metres d’alçada, havia devastat locals sencers, cases, parets, cartells… I havia omplert Camprodon de fang. Unes piles de fang on la canalla s’enfilava com si es tractés de muntanyes per explorar.
Només a 10 quilòmetres de distància, aquell mateix dijous hi va morir una família de sis membres després que la masia de Can Fregalló, al veïnat de Rocabruna, quedés coberta per una esllavissada. Així ho explica al vídeo Francisco Barri, que també recorda que la seva àvia, morta poc abans de l’aiguat, la van tenir vuit dies a casa perquè el temporal va arrasar les carreteres. timetoprepare.net
Les conseqüències van ser greus arreu d’Osona i el Ripollès. Es calcula que a Ripoll unes 3.000 persones es van quedar sense feina a causa de la destrucció de les fàbriques, la mateixa xifra que a Manlleu, mentre que a Roda i les Masies de Roda en van ser prop de 2.000 i a Torelló, unes 2.400. En aquest darrer municipi, l’historiador Gerard Verdaguer explicava ara fa cinc anys, amb motiu del 75è aniversari de l’aiguat, que molta gent es va quedar atrapada a casa seva i que d’altra que es va enfilar a les teulades va morir quan les cases de tàpia del segle XVIII del carrer Sant Antoni “es van desfer com la xocolata”, cedint després que els fonaments i les plantes a peu de carrer haguessin estat submergides durant dues o tres hores.
Els pobles d’Osona van rebre l’avís des de Ripoll alertant que el Ter anava molt ple el dia 17 al migdia. A la tarda hi va haver alguns desbordaments i això va fer que, a Torelló mateix, algunes famílies abandonessin les cases properes al riu o enviessin els seus fills i filles a altres llocs. Cap a les 9 del vespre, el cabal del Ter va baixar i els veïns van anar a dormir més o menys tranquils, però la revinguda va ser letal. A la majoria de municipis, el brancatge i la brossa que arrossegava el riu va tapar els ponts. L’aigua es va desbordar. I va ser entre les 11 i les 12 de la nit quan van morir la majoria de víctimes. La nocturnitat, apuntava Verdaguer, va ser decisiva perquè hi hagués més víctimes.
Torelló va ser el municipi on va morir més gent, 61 persones
De tot plegat, mitjans de comunicació de l’època se’n van fer ressò els dies posteriors. La Vanguardia del 20 d’octubre de 1940 destacava, per exemple, que alguns veïns havien “sido vistos com eran arrastrados por las aguas” i també feia referència a “fábricas invadidas por las aguas”, a més d’un anunci del Caudillo dient que s’aniria a reparar els danys i que el Ministeri de Governació enviaria 100.000 pessetes per als primers auxilis. A Torelló hi va treballar fins i tot l’exèrcit i 300 presoners allotjats al teatre Cirvianum que van ajudar a desenrunar a canvi de reduccions de condemna. Els mesos després alguns municipis van canviar de fesomia, ja que la força de l’aigua havia destruït barris sencers i es va iniciar, sobretot gràcies a la Diputació, la construcció de les anomenades cases barates per oferir un sostre, amb més o menys celeritat, a les desenes de persones que havien perdut la casa.
Durant l’acte de commemoració dels 80 anys de l’aiguat, dissabte a Camprodon, tant la regidora de Cultura, Maria Àngels Reixach, com Lluís Bassaganya, comissari de l’exposició fotogràfica que acull Cal Marquès, i Roser Vilardell, directora del Museu Etnogràfic de Ripoll, també van fer referència al context: els rius es van emportar ponts i edificis que havien sobreviscut a la guerra, però la catàstrofe i la necessitat d’ajudar-se va servir per acostar famílies de dretes i esquerres que fins llavors continuaven barallades. Documentar i difondre el que van viure és fer present l’esforç col·lectiu dels qui van passar-se hores traient fang, reconstruint ponts, cosint roba o fins i tot pescant esclops a cop de canya des d’un balcó del carrer València de Camprodon.
