Diuen que hi ha trens que només passen un cop a la vida i van decidir pujar-hi. Era l’estiu del 2010 quan la família de Txell Font, de Torelló, i Joan Verbon, de Granollers, es va establir a Miami, als Estats Units. A ell, enginyer geòleg, li van proposar portar la internacionalització a Amèrica de l’empresa de Barcelona d’enginyeria on treballava, en un moment en què aquest sector estava en plena crisi a Catalunya. Ella, enginyera de Camins, Canals i Ports, va deixar la feina on havia treballat durant 10 anys i juntament amb els seus dos primers fills, en Martí i la Laia, que llavors tenien 5 i 2 anys, van iniciar una aventura amb “la idea de marxar un any i mig”. Des de llavors, però, han passat gairebé 11 anys, han fet dos trasllats pel país nord-americà i ha nascut la seva tercera filla, la Júlia, que ara té 7 anys.
“Tots dos teníem feina i estàvem bé”, comenta Font, però van decidir que era una oportunitat, també perquè els fills poguessin fer una immersió en la llengua anglesa. De fet, apunten, els nens van anar a una escola sense parlar anglès i “es van espavilar molt bé”. Era a Miami, on van viure durant dos anys. “El primer any va ser molt dur”, assegura la mare. En el seu cas, perquè no va marxar amb una feina i en una zona on la crisi econòmica encara era molt accentuada, era complicat trobar-ne. Però al cap d’un temps, va entrar en una empresa catalana que tenia oficina allà per fer consultoria de planificació de xarxes de transport, el mateix que feia a Catalunya.
“El xoc cultural és molt bèstia quan aterres, has de començar de zero”. Per exemple, cal crear “credit score, has de pagar amb cash fins que demostres que tens capacitat financera”. I pel que fa a l’habitatge, en la primera etapa a Miami van escollir viure en una zona on vivien altres famílies catalanes però després, quan el 2012 es van traslladar a Irvine, a l’estat de Califòrnia, van escollir el lloc de residència “en funció de les escoles públiques”, que eren “excepcionals”. Aquí hi van ser fins al 2015, i la mare va continuar treballant a distància per a la mateixa empresa, des d’on feia consultoria de projectes de transport urbà per a tot el món, i més endavant va anar a treballar al Departament de Transports de Califòrnia, fins que el 2015 es van traslladar a Nova York. Allà dirigeix l’oficina local d’una empresa de consultoria de planificació de transport d’àmbit nacional. Tota la família, amb tres fills, “ens hem hagut d’adaptar a mil canvis”, d’habitatge i d’escola, i de fet aquesta és en part la filosofia de vida de molts dels ciutadans americans: “Res és permanent, és una cultura molt ràpida i no els fan por els canvis”.
A Nova York s’hi han quedat de forma estable i de fet fa tres anys van comprar una casa a Forest Hills, un barri residencial dins de Queens molt ben comunicat amb Manhattan, que Font defineix “com un poble dins de Nova York”. La ciutat, diuen, és fascinant i molt diversa –a Queens es parlen 200 llengües–, però “amb molts contrastos i desigualtats, com a tot el país”.
A l’altra banda de l’Atlàntic la família Verbon Font ha mantingut les tradicions i el tipus de menjar catalans, i intenten tornar dos cops l’any a Catalunya. El que troben més a faltar, asseguren, són la família i els amics, i també els Pirineus i el Mediterrani. Aquest any, a causa de la Covid, no van poder fer aquests viatges i “ens hem sentit més enyorats del normal”, assegura Font. Amb l’evolució de les vacunes –els pares ja porten la primera dosi– confien venir a l’estiu.
Comprar un bitllet de tornada definitiu ho tenen en ment: “Tenim intenció de tornar però no hem posat data, ara ens van bé les feines i el camí ha estat dur”, comenten. Aquell tiquet d’anada, d’entrada per un any i mig, de moment els dura 129 mesos.
