A cada carrer de cada barri de cada poble hi viuen persones que passen desapercebudes més enllà del seu cercle familiar o d’amistats, però que, en realitat, tenen una història. La suma d’aquestes històries, sovint anònimes, traven les societats. Darrere un bigoti inconfusible i un posat seriós s’hi amaga Manel Vallejo, nascut a l’Hospital de Sant Jaume de Manlleu l’últim dia de l’any 1954. Apassionat del futbol, quan l’edat l’acosta a la jubilació tanca el cercle del seu particular món futbolístic: després d’haver jugat durant dècades i d’haver fet d’entrenador durant un quart de segle ara és el conserge del Municipal d’Esports. “A mi el futbol m’ha agradat molt; de sempre. Hi he disfrutat una barbaritat i hi he tingut molts companys”, explica assegut en un banc del jardí de casa seva.
Un jardí on, a banda d’una pilota que el fotògraf utilitza d’attrezzo, també hi ha penjada una bandera del Barça, un detall que xoca en algú que simpatitza amb el Madrid. “El meu fill és del Barça i les netes, també. No em fa res. Al
Era integrant dels Marinus, mític equip de futbol sala que generava divisió d’opinions als anys vuitanta
contrari. N’estic orgullós. Que tothom defensi el que sent”, explica mentre encén un Rössli, el cigar que sosté amb els dits i que cala en les pauses de la conversa.
Fill d’andalusos –els seus pares, naturals d’Alcaudete, van emigrar per separat a Catalunya i van contraure matrimoni un cop ja establerts a Manlleu–, Vallejo és manlleuenc de cap a peus. “Em dic Vallejo, sí: no puc ni vull canviar-ho. Però he nascut a Manlleu i me’n sento com el que més”, reivindica. El primer de cinc germans, de petit va anar a escola a Gràcia. Més donat a la pilota que als estudis, quan amb 13 anys el seu pare li va donar l’opció d’anar a fer d’aprenent a la fusteria Casadevall no va dubtar-ho i, tot i que hauria pogut compaginar la feina amb estudiar de nit a la Salle, va decidir penjar els llibres. “He pensat moltes vegades que potser m’havia d’haver esforçat per
“Si he resat? Alguna vegada. Per mi no, pels altres. Qui ho passa malament necessita un cop de mà”
continuat estudiant; el meu pare m’ho va deixar triar però jo…”, confessa amb un fil de veu propi de qui, des de l’atalaia dels anys, repassa la pròpia biografia amb una mirada crítica. No es fa retrets, però. Cadascú és com és, i ell no renega del passat. “Tampoc em puc queixar”, explica tot i que s’ha vist obligat a driblar problemes. Els moments bons, de totes maneres, superen els dolents. “Insisteixo: no em queixo”, conclou.
Adolescent en una època en què un es feia gran al carrer, creu que va passar de la infància a l’edat adulta sense adonar-se’n. Com a mostra, explica que “a 13 anys ja festejava d’amagat” i el seu cercle d’amistats l’integraven joves de més edat. A part de les obligacions laborals –a banda de fuster ha fet de xofer i d’operari de retolació– la seva vida ha pivotat entre el futbol i els amics. De nen, va jugar a Vic, ciutat on els traslladava un veí de Sant Pere que, amb una vella furgoneta DKV, recollia els joves futbolistes pels pobles per dur-los a entrenar a l’antic camp del carrer Gallissà i, després, desfer el camí per tornar-los a casa ja de fosc. Va ser una etapa curta perquè, quan a Manlleu es va activar seriosament el futbol base, de seguida va inscriure-s’hi.
“Sóc molt manlleuenc”, argumenta amb la mateixa contundència de quan jugava a futbol o quan donava ordres des de la banqueta. Persona de caràcter fort admet que el seu temperament ha contribuït a projectar una imatge d’ell que no és la real. “Qui em coneix sap que soc una persona al camp i una altra a fora; però sí, és veritat, al camp mai m’he arronsat”. D’aquest mai m’he arronsat en poden donar fe els rivals, però també els companys. Era d’aquells jugadors que, segurament, ningú volia de rival, però que tothom volia tenir al seu equip: generós en l’esforç i solidari amb l’equip sempre sumava pel col·lectiu.
Això ho corroborarien els antics integrants del Marinus, formació mítica del futbol sala osonenc que, a la dècada dels vuitanta, triomfava i provocava divisió d’opinions a les antigues pistes de les piscines. “D’aquells anys en guardo molt bons records i, malauradament, hi ha companys, com el malaguanyat Joan Tarrés, que ja no hi són. Tot el que vam viure no ho oblidarem mai”, diu amb un punt de nostàlgia d’uns temps que ja no tornaran.
El temps no tot ho esborra. D’aquella època conserva intacte el frondós bigoti que llueix des de l’adolescència.
–Té a veure el bigoti amb la manera de ser?
–No ho sé. Potser ajuda al posat seriós. Això no puc canviar-ho. Sóc així.
De fet, ni pot canviar-ho ni vol canviar-ho. Una vegada, fa anys, va estar a punt d’afaitar-se el bigoti per una juguesca, però al final no va fer-ho. Potser, com el mític Samsó que va perdre la força quan li van tallar els cabells, inconscientment no va voler renunciar a un signe d’identitat. Com ho és el seu temperament, que a vegades li ha jugat males passades però que també l’ha ajudat a governar amb èxit els vestidors perquè, durant 25 anys, va exercir
“Sí que he set d’anar a la meva. I això ho ha pagat la família. Jo a casa no hi era mai”
d’entrenador als primers equips de Tona, Prats, Rupit i Roda a més del futbol base del Manlleu. De totes aquestes experiències, com a jugador i com a entrenador, en rescata records i anècdotes. Com a jugador explica amb orgull que va arribar al primer equip del Manlleu i recorda un 0 a 2 al camp del Rubí amb 500 pessetes de prima en un moment en què el futbol regional movia diners. De l’etapa d’entrenador, també en té records grats. Però, quan fixa la mirada al futbol base, li venen a la memòria dos joves que ell havia entrenat i que, amb tota la vida per davant, van morir quan no tocava, Aleix Aguilar i Jordi Zapater, per qui té un record especial. “La vida és molt injusta”, sentencia.
En parlar de la filosofia de la vida apareix, també, la religió. Educat en l’ortodòxia catòlica de l’època, es defineix com a no creient, però no renega de l’Església.
–Si he resat? Alguna vegada. Però per mi no; pels altres. Qui ho passa malament necessita un cop de mà.
Aquesta frase revela un sentit de solidaritat d’algú que reconeix que sempre ha anat per lliure. Diu que respecta totes les opinions, però políticament no es mulla. De fet, gairebé no ha exercit mai el dret a vot, una actitud que lliga amb un vers lliure.
–Has anat molt a la teva…
–Sí… i això ho ha patit la família: jo a casa no hi era mai. Per una cosa o per una altra sempre era a fora.
Ho confessa sota la mirada de la seva muller, Gerónima Portet, que confirma les seves paraules: “És així…”. Mítiques les trobades al bar Tossamar de la Baixa Cortada o al Parramon i l’Amadeu de la plaça Fra Bernadí, santuari dels aficionats del Manlleu. Amb aquesta vida rica de tertúlies i amistats futboleres no és estrany que en Vallejo per uns, en Manel per altres, sigui conegut, i apreciat amb virtuts i defectes com tothom, per aquells que el coneixen, no només a Manlleu, d’on és fill, on viu i d’on no pensa moure’s, sinó també a molts camps de futbol d’Osona per on ha passat i ha deixat petjada.
–A mi no m’agrada parlar amb periodistes. T’ho explico perquè ets tu. Vols dir que ho has de posar tot això?
No. Tot no.
(Article publicat a EL 9 NOU el 13 de novembre del 2017)
{{ comment.text }}