La vigatana Sílvia Fossas Tañà ha estat professora de matemàtiques al col·legi Sant Miquel de Vic durant quaranta anys. Ara en fa dos que es va jubilar, però continua sent de números i potser per això l’hi han quedat gravats a la memòria els de l’habitació 6.213 de l’Hospital Universitari, on a finals de març va passar vuit dies a causa del coronavirus. Una setmana d’ingrés i d’emocions contraposades, patint la Covid-19 i la majoria dels seus efectes, però també omplint un cabàs de gratitud envers els professionals sanitaris que la van atendre.
Això l’ha animat a posar-se en contacte amb EL 9 NOU a fi de publicar una carta d’agraïment, però Fossas també ha accedit a explicar la seva història i demostrar, fent un símil amb les matemàtiques, que el coronavirus és una matriu o una derivada de les difícils, però no necessàriament una equació impossible de resoldre.
Els primers símptomes de la malaltia els va començar a notar ara fa un mes, sobretot febre i cansament, “però sabia que hi havia gent molt greu i que calia evitar el col·lapse del sistema sanitari. No hagués anat al metge si no fos perquè la meva filla hi va insistir”. Primer la van visitar al CAP Vic Nord i després de fer-li una radiografia de pulmons la van enviar a l’hospital. Aleshores ja gairebé no s’aguantava dreta. I va ser quan es va començar a preocupar, una experiència en primera persona que confia que serveixi perquè altres afectats no apurin, ja que la malaltia “es complica i hi ha el risc de no ser-hi a temps”.
“No val la pena esperar a anar al metge: després tot es complica”
Un cop ingressada, la prova de la PCR va confirmar el diagnòstic de coronavirus. Li van detectar pneumònia bilateral, però Fossas també ha patit molts altres efectes de la Covid-19, com ara diarrea, febre, ganes de vomitar, pèrdua de gana i, sobretot, cansament: “Estava molt i molt abatuda. El primer dia que em vaig aixecar per anar al lavabo suava, ben bé com si hagués corregut una marató”.
També recorda una sensació de “sequedat total” a la boca, fins al punt que “els de casa es van preocupar perquè gairebé no enraonava”. I és que no poder-se veure, o fer-ho només a través del mòbil, és un altre exemple dels rituals de dol o acompanyament al malalt que ha esmicolat el coronavirus.
“La setmana que vaig estar ingressada va coincidir amb dies grisos i semblava que tot convidava a estar abatut”, assegura Fossas, “tens molt temps per pensar i capficar-te”. L’únic contrapunt positiu era l’actitud, compromís i entrega dels professionals sanitaris (podeu llegir la carta que els dedica a la pàgina 26 de l’edició d’EL 9 NOU d’aquest divendres).
Doctors i doctores, personal d’infermeria, el servei de neteja… “que no paraven ni un moment”, acompassats en un engranatge perfecte de treball en equip: “Em va sorprendre l’esperit de companyonia i mai vaig percebre crispació”. En moment durs tan físicament com emocional, les medecines curen, però l’afecte cala al fons de l’ànima. I és en aquest sentit que Fossas vol reconèixer i prestigiar un hospital que un cop resolta l’emergència sanitària ha de continuar comptant amb l’admiració de la ciutadania i el suport de les administracions.
“A l’hospital, sol, tens molt temps per pensar i capficar-te”
Superada la fase més greu de la pneumònia, ella finalment va rebre l’alta el 30 de març i ara continua recuperant-se a casa, reconquerint amb molt d’esforç una normalitat que res té a veure amb la de fa un mes i mig, ja que amb la seva parella han passat dues setmanes dormint separats, portant mascareta a dins de casa o no compartint ni els àpats. Ara comencen a relaxar les mesures, però Fossas té clar que no s’hi val a abaixar la guàrdia: hauran de passar dies per tornar a sortir d’excursió o recollir els quatre nets a l’escola. Com a professora, les aules i els exàmens són història, però no dubta que els professionals sanitaris han fet tots els mèrits per guanyar-se l’excel·lent.
