Milers d’ucraïnesos van haver de fer un canvi de vida radical, d’un dia per l’altre, sense pensar-ho, amb l’esclat d’un conflicte que fa gairebé cinc mesos que dura. Aquest fet va portar desenes de persones a fer fins a 3.000 quilòmetres, la distància que separa casa seva d’Osona, ja que molts, majoritàriament de la zona afectada per l’explosió de la central nuclear de Txernòbil, hi havien tingut vincle a través de l’ONG Osona amb els Nens, amb la qual havien fet estades els estius. Aquest vincle els va donar un bri d’esperança, ja que malgrat ser lluny de casa van trobar qui els va rebre amb els braços oberts. Aquest vincle va empènyer a l’engegada de la campanya “Osona amb Ucraïna”, a la qual a banda de l’ONG també s’ha implicat el Consell Comarcal i que ha gestionat l’acollida de prop de 300 persones. 300 persones amb 300 històries al darrere que han superat la ficció, com deia aquest divendres al vespre la periodista Eva Torrents, són històries en què “la realitat supera la ficció”. I part d’aquestes, una vintena, les ha recollit ella mateixa, amb l’ajuda d’una intèrpret, en el llibre De l’infern, a Osona: 3.000 km d’històries que no s’haurien d’haver escrit mai, que s’ha editat gràcies a l’aportació de la Fundació Vincles, amb seu a Viladrau, i que es va presentar divendres a la tarda a l’edifici del Sucre de Vic amb la presència de bona part dels protagonistes i de les famílies d’acollida.
D’aquestes 300 persones, però, les darreres setmanes n’han marxat un centenar, explicava la presidenta de l’ONG Osona amb els Nens, Mercè Fiol, i el vicepresident segon del Consell i responsable de l’àrea de Serveis a les Persones, Pere Medina. “Ara n’hi ha prop de 200”, deia Medina. Segons Fiol, n’hi ha que han decidit tornar al seu país malgrat haver-se sentit molt ben acollits a la comarca: “Alguns perquè enyoren la família, altres perquè veuen que aquí no tiraran endavant, tot i que se’ls ha ofert feina, però els sembla que han de tornar”. També n’hi ha d’altres que creuen que “a la zona on vivien ells poden tornar-hi” perquè no hi ha tant perill. La presidenta de l’ONG també comentava que “n’hi ha que ja venien amb la intenció d’estar-hi tres mesos i tornen, volen reconstruir el país”. Medina també apuntava que hi ha alguns refugiats que decideixen anar en altres països d’Europa on els poden donar més ajudes que aquí. Els qui emprenen el camí del retorn, deia Fiol, “estan agraïts per l’acollida” però també “marxen moixos; molts han tingut un vincle molt fort amb les famílies i els sap greu”, però qui els han acollit ja deixen entreveure que si cal els tornaran a obrir les portes de casa, si poden econòmicament. De fet, recaptar fons és un altre dels objectius de la publicació del llibre de relats de l’èxode, ja que tot el que es recapti amb la venda es destinarà a les famílies refugiades.
De fet, durant la presentació, el director general de Drets Humans de la Generalitat de Catalunya, Adam Majó, va apuntar que malgrat que el conflicte no s’acaba “una part de persones retornen però altres no poden i cal fer front a les necessitats a mitjà i llarg termini”, un fet que “no és senzill d’assumir”. El director general va remarcar la rapidesa amb què va reaccionar la societat civil, també l’osonenca, i va posar en valor també la reacció de les institucions, sobretot les de primera línia com els ajuntaments. Amb tot, va admetre que “en altres conflictes segurament no hem actuat amb la mateixa rapidesa”.
Fiol explicava que “quan van venir i ens van començar a explicar com havien sortit d’Ucraïna vam dir que havia de quedar reflectit a algun lloc”. I va sortir la idea del llibre, que té tres objectius: recollir i donar a conèixer les històries de les famílies refugiades; visibilitzar la gran tasca de solidaritat que des d’Osona han fet famílies, administracions, empreses i ciutadania, entre d’altres, i recaptar fons per continuar donant suport a les famílies refugiades.
Torrents detallava que juntament amb la intèrpret van fer moltes hores d’entrevistes “difícils i dures” en què les emocions han estat a flor de pell, ja que refugiats i famílies acollidores “van obrir els cors i vam plorar junts”, ja que “van explicar una intimitat molt profunda que necessita temps per pair”. Tots els relats s’estructuren de la mateixa manera, deia l’autora. Parlen de com vivien abans que esclatés la guerra –“podria ser jo, tu?, qualsevol de nosaltres”–; del moment en què comença la guerra; de l’odissea de la fugida, i finalment de com viuen aquí i com els acullen. Torrents assegurava que mai s’havia trobat, a l’hora d’escriure, amb la “sensació que em ploraven els dits, no podia de l’emoció”. De les històries, assegurava, “totes fan posar la pell de gallina i en part normalitzen” vivències mai pensades com “veure passar un míssil des de la finestra de casa”. Dels relats posa com a exemple qui va decidir fugir un dia i l’endemà va caure un obús al lloc on era; una altra persona que davant l’esgotament va apuntar el telèfon a la sabata del seu fill “perquè no es veia amb cor d’arribar” a la frontera, o una dona gran que va viure sola tres setmanes en un soterrani, sense menjar, a la frontera amb Rússia, “bevent aigua dels blocs de neu que sortia a buscar i la metrallaven”. En general, “històries que no pots creure”, encara que apuntava que “no és un llibre de drama, és de resiliència, de força, la força de la solidaritat i que hi ha esperança”, i afegia que també es posa en valor la solidaritat de la comarca. En aquest sentit, el dissenyador Guillem Soldevila, de GS Crea, l’empresa que ha maquetat el llibre, apuntava que la solidaritat de la gent ha estat “el gran exemple que el poble salva el poble”. Lluís Pagespetit, president de la Fundació Vincles, admetia que “la violència no desapareixerà eternament però llibres com aquest esperonen a ser eternament objectors de consciència”.
Ara, a l’espera que la guerra acabi aviat, només falta que totes aquestes històries que no s’havien d’haver escrit mai puguin completar-se amb un final el màxim de feliç possible, per a ells i per als éssers estimats que tenen a Ucraïna.
