No és la primera vegada que la flama olímpica es vol encendre al Ripollès. Les anteriors vegades, però, el foc es va anar apagant des de Barcelona fins a convertir-se en encenalls. Fent una mica de memòria i sobretot consultant l’hemeroteca d’EL 9 NOU s’observa que el debat, les polèmiques i fins i tot les promeses de millora que podia suposar l’arribada de la cita olímpica al Pirineu són exactament les mateixes que les que s’han escoltat en les últimes setmanes. També és curiós que la primera vegada que el bisetmanari d’Osona i el Ripollès va fer referència a la proposta de portar uns Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu amb possibles derivades al Ripollès la informació aparegués a la secció dels cromos, l’apartat de la contraportada que recull fets i situacions amb un to sovint irònic o de denúncia.
Va ser el 15 de gener de 2010, en plena visita de l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (PSC), a Vancouver. Des del Canadà, on s’estaven desenvolupant els Jocs Olímpics d’aquell any, Hereu va apuntar que Barcelona es trobava a la mateixa distància del Pirineu que Vancouver de la zona de Whistler, on es disputaven la majoria de disciplines de neu. Dos mesos després d’aquella visita, la proposta perquè Barcelona es posicionés per acollir uns Jocs Olímpics d’hivern de la mà del Pirineu era una realitat. En un article d’opinió a EL 9 NOU, el periodista Xevi Bardolet deixava constància que la idea llançada per Hereu encara no comptava amb cap grup de suport o rebuig a Facebook –la xarxa social de moda el 2010–, “deu ser que encara no s’ho creu gaire ningú”, valorava Bardolet. Com si es tractés d’una predicció, el periodista ja veia a venir que la possible candidatura seria “una bona excusa” per reivindicar inversions històriques i mai executades al Ripollès. I no va fallar de gaire.
Un any després, el febrer del 2011, i amb l’èxit de l’organització del campionat de surf de neu a La Molina com a potenciador del projecte, els polítics catalans i també ripollesos desgranaven algunes de les conseqüències positives que podria suposar l’arribada d’uns Jocs Olímpics d’hivern al 2022. Des del Consell Comarcal del Ripollès, l’aleshores president, Enric Pérez (PSC), comentava que la cita esportiva podria ser “la manera d’impulsar el desdoblament de l’R3”, i millorar la connexió amb l’àrea metropolitana. El mateix any també es pronunciava la plataforma Ripollès Existeix, reclamant a l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias (CiU), que continués apostant per la candidatura olímpica ja que podria suposar “el desencallament i la modernització de les infraestructures d’Osona i el Ripollès”. El 2013, la candidatura encapçalada pel consistori barceloní però amb el suport de la Generalitat concretava un pressupost d’inversions necessàries que s’enfilava fins als 1.233 milions d’euros, i on de nou hi apareixia el desdoblament de l’R3 fins a Vic, la millora de la línia fins a Puigcerdà i fins i tot es parlava de la variant de Sant Bartomeu. No se citava, però, el túnel de Toses.
Malgrat el debat, els arguments a favor i en contra que es van sentir durant tres anys i les esperances aixecades al Ripollès, l’alcalde Trias va ajornar la candidatura de Barcelona Pirineus amb l’horitzó del 2022 i la va traslladar a repensar-la pel 2026 o 2030. L’arribada d’Ada Colau el 2015 va enterrar el projecte olímpic d’hivern encapçalat per Barcelona, i no va ser fins al canvi de criteri del COI el juny del 2018 –permetent que presentessin candidatures governs regionals i no només ciutats– que la flama dels Jocs Olímpics va revifar. La Generalitat ha entomat el repte de crear un projecte per acollir uns Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu, i al Ripollès es repeteixen arguments a favor i en contra ja coneguts. Caldrà veure si el déjà-vu aquest cop té un desenllaç diferent.
