Josep Muntal, jutge de pau del Brull entre 1972 i 2015, va morir dimecres a l’edat de 91 anys. Durant la seva trajectòria, va ser reconegut pel govern de Catalunya en dues ocasions: quan portava 25 anys al càrrec i quan es va retirar. Aleshores, l’homenatge li va fer l’Ajuntament, amb la presència de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. EL 9 NOU li va fer una entrevista publicada el 25 de setembre de 2015. Muntal, que tenia 89 anys, hi parlava de la seva experiència com a jutge de pau i explicava que haver pogut contribuir a resoldre petits conflictes veïnals i alhora haver realitzat un servei al municipi havia estat una tasca agraïda.
Vostè ha estat jutge de pau durant 43 anys. Això és mitja vida.
No ben bé. Falta poc. No és mitja vida, però gairebé.
Com va començar?
No ho sé exactament. Fa tants anys! Va ser el 1972, m’ho van proposar i vaig acceptar-ho.
Per què creu que li van proposar a vostè?
Suposo que perquè era una persona del Brull, coneguda i que no havia tingut problemes.
D’això se’n diu ser una bona persona.
No deu estar bé que ho digui jo de mi mateix, però m’hi considero, una bona persona.
Potser per això els ajuntaments successius, des d’aquell inici, sempre li han renovat la confiança?
Potser sí. El cert és que jo també els anava bé: visc molt a prop de l’ajuntament i, com que hi passo sempre per davant, no em costa res de parar-m’hi. I si un dia hi havia una urgència, que es presentava algú que necessitava una partida de defunció d’un familiar, per exemple, ho tenien fàcil per trobar-me. Al matí, me’n vaig a caminar i, com que a l’Ajuntament ja ho saben, si era més tard de les 9 deien: “A en Josep el trobarem carretera amunt”. Pujava l’alcalde o una administrativa i allà mateix, a sobre el cotxe, els firmava el paper.
De totes maneres, per un jutge de pau el millor seria no tenir gaire feina?
Sí, és clar. Seria el millor: que no hi hagués mai cap conflicte. De totes maneres ara és molt diferent. Si algú té un problema, sovint ja truquen als Mossos d’Esquadra. És un tema molt de lleis.
Abans els temes es resolien més parlant-ne entre les persones per acordar-ho de bé a bé?
Sí, i ara també es poden resoldre així. Però la diferència és que ara de seguida et marxa de les teves mans.
Una vegada va haver de posar pau entre un caçador i un pastor perquè el gos havia matat una ovella…
De temes relacionats amb el bestiar n’hi ha hagut molts. Era freqüent que hi hagués petits desacords, per exemple, perquè el bestiar pasturava en un terme que no li tocava. Parlant-ne sempre ho resolíem.
Té la percepció que ha canviat molt la feina del jutge de pau?
No. Els problemes que hi pot haver ara en un municipi com el Brull no difereixen gaire dels que hi podia haver anys enrere. Als pobles més grans sí que és diferent: existeix més densitat de població i els veïns poden tenir problemes d’escala. Aquí els veïns els tens lluny. No hi ha cap conflicte.
Potser per això costa deixar el càrrec?
A mi no m’ha costat, de deixar-ho. Ja feia molts anys. I, ara, amb tantes eleccions cada vegada era pitjor. Després de l’escrutini, has de portar les actes a Barcelona. Habiliten una sala d’un hoteli t’has de desplaçar per dipositar aquesta documentació. Com que el Brull és un poble petit, el recompte va molt de pressa i un dia em vaig trobar que vaig arribar el primer. Quan vaig pujar hi havia tot el personal que esperava que anéssim arribant els jutges de pau i em van rebre amb un aplaudiment. Els vaig dir: “Si m’ho hagués pensat, em mudo ben mudat”.
A l’homenatge de la setmana passada hi va assistir la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i es dona la circumstància que, quan ella era consellera de Justícia, a vostè ja li va imposar la medalla dels 25 anys.
Sí, l’hi vam recordar i li vam regalar una fotografia del moment en què em dona la medalla dels 25 anys d’exercici de jutge de pau.
L’acte va ser senzill, però emotiu.
Va estar molt bé. Em deixa molt bon record. Ho agraeixo molt.
Li van regalar un bastó i una gorra. Són dos elements que el caracteritzen.
Sí, la gorra potser no tant, però el bastó sí. Sempre n’he dut. El meu pare era l’administrador de la finca: cada any fèiem carbó i llenya. Ell duia un bastó i jo, tot i que era més jove, perquè aleshores només devia tenir 15 o 16 anys, ja em feia un bastó d’una branca o del que fos i sempre el duia. Encara que no el necessités, el duia; i ara que m’he fet més gran, em va bé dur-lo. M’hi trobo bé. I la gorra també me la poso per protegir-me una mica del sol, però potser no és tan característica. El bastó sí.
{{ comment.text }}