Li han preguntat centenars de vegades “per què veniu aquí?” i la voluntat d’explicar que generació rere generació els joves no troben un futur al Marroc i es veuen obligats a marxar-ne va empènyer el vigatà Driss Dahbi a escriure en un llibre la seva pròpia història barrejada amb la de companys amb qui ha compartit vivències arreu d’Europa. Porta per nom L’altra cara del somni (Autores del Mundo, 2023), se l’ha autoeditat i il·lustrat ell mateix i es pot comprar a Vic a la Llibreria Anglada, Muntanya de Llibres i Abacus, així com en línia a través d’Amazon. La bona acollida que ha tingut –la presentació de fa uns dies a la Biblioteca Pilarin Bayés de Vic va reunir una vuitantena de persones– ha fet decidir Dahbi a fer-ne una segona part i també ha començat contactes per traduir-lo al francès perquè es pugui comercialitzar al Marroc.
“Si tu estàs bé al teu país no marxes. Els que ho fem és perquè tenim necessitats i, sovint, aquestes ens porten a cometre errors”, explica l’autor. El perill de les màfies, que juguen amb aquesta il·lusió i necessitat de joves per creuar el Mediterrani com sigui, i el contacte amb la delinqüència un cop arriben al destí per fer diners fàcils són els principals “camins negres” que Dahbi diu que molts acaben agafant. “Al Marroc quan finalitzem els estudis primaris i fins i tot la universitat costa molt trobar feina si no tens contactes amb el govern i això aboca la gent a les màfies”, diu. Tampoc ajuda que cada estiu tornin al seu país natal joves que ja han aconseguit marxar i que mostren una vida de luxe. “La majoria són dels que s’han instal·lat a França i tot i que durant l’any passen misèria venen amb cotxes nous i cars i farden d’una vida que no és real”, comenta. Això, segons explica, contribueix a generar una frustració als que els segueixen, perquè quan arriben a Europa veuen que sí que hi ha més oportunitats però que amb un sou normal no poden accedir al luxe “i acaben robant o entrant en el món de la droga” i en conseqüència freqüentant la presó.
Driss Dahbi, nascut a Sidi Slimane, va decidir marxar a Suïssa als anys noranta amb un visat d’estudiant arran de la mort del seu pare com fa el protagonista del llibre, en Fouad. Després de formar-se en gastronomia i treballar en hotels de diferents països del centre d’Europa va voler traslladar-se a Vic el 2007, on s’havia desplaçat la seva mare i la resta de la família. Parla sis idiomes i és vigilant de seguretat. “Per mi Catalunya és el millor país on he viscut, pel clima i la gent. Aquí i gràcies a la meva dona, els meus fills i els amics que tinc puc dir que he trobat el meu paradís real”, confessa. Aquest és justament el missatge que vol transmetre amb una obra que està “plena de veritats”. “Qui busca un paradís amb molts diners no el trobarà mai” i, per això, adverteix que “ni robar ni la droga valen el paradís que molts persegueixen”.
