El centellenc Ildefons Cerdà va pensar i dissenyar el creixement de Barcelona a través de l’Eixample a mitjans del segle XIX. Més enllà d’aquesta coneguda obra, i tal com va recordar l’arquitecta Eulàlia Vilamala en el debat organitzat pel Casino de Vic sobre l’urbanisme i la perspectiva de gènere, Cerdà ja teoritzava en aquell moment amb una visió molt actual d’aquesta disciplina. En concret, considerava la ciència de l’espai públic com una eina per potenciar el desenvolupament, fer créixer el benestar individual i, en definitiva, “fomentar la felicitat pública”. Gairebé dos segles després d’aquestes paraules, Vilamala apuntava que la societat “ha canviat molt”, però l’objectiu de l’urbanisme que ja expressava Cerdà “segurament no”.
I és que la planificació urbanística dels municipis ja no va només de posar a sobre d’un mapa on aniran els carrers, els habitatges o els equipaments des del punt de vista de la persona “estàndard”, com podria ser “l’home blanc, de classe mitjana i en edat productiva”, comentava l’arquitecta Mònica Carrera. Els nous corrents en la planificació de les ciutats “ens fan plantejar qui més hi ha en l’espai públic”, i això genera dues grans preguntes: qui l’utilitza i per quins motius. D’aquesta reflexió en sorgeixen “urbanismes pensant en determinats col·lectius”, explicava Carrera, com poden ser les ciutats pensades per als infants, amb sensibilitat pel medi ambient, adaptades a la gent gran o amb perspectiva de gènere.
En aquest últim àmbit, Carrera –que és especialista en espai urbà– recordava que al llarg dels anys la dona “no ha tingut una vida lineal”, fent referència que l’home històricament “ha anat de casa a la feina i de la feina a casa”, requerint i aplicant un disseny de l’espai públic més simple, “sense tenir en compte tasques com haver d’anar a comprar, recollir els fills a escola o portar els familiars al metge”.
Aquest condicionant de l’espai públic en la vida de les persones –i en especial de les dones– és un dels aspectes que s’ha intentat corregir en els últims anys amb la confecció dels nous Plans d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), com per exemple el de Vic. Elisenda Foradada, arquitecta municipal de l’ajuntament vigatà, va explicar que un dels grans criteris que s’hi aplica “és facilitar la interrelació entre el ciutadà i la ciutat”. Això passa per exemple per la creació “d’una ciutat policèntrica”, on cada barri tingui “el seu espai central, zona de serveis, equipaments, zones verdes”. Així doncs, queda enrere aquella idea de crear “guetos”, com la zona esportiva, la zona comercial, la zona residencial, etc., i s’aposta “per barrejar els usos en un mateix barri”, va concloure Foradada.
Un altre dels aspectes en què ha canviat la planificació urbanística és a potenciar “recosir la trama urbana en lloc de fomentar el creixement”, explicava Foradada. En el cas de la capital d’Osona, això es fa evident observant tots els terrenys buits o en desús a la zona d’en Prat d’en Galliners, on hi havia la fàbrica de Genís Antel.
Aquesta idea, la de donar ús a espais ja existents però sense utilitzar en zones properes als municipis, es comparteix des d’altres poblacions que ara mateix es troben treballant en l’elaboració del POUM. És el cas de Santa Eugènia de Berga. El regidor d’Urbanisme, Jordi Casassas, destacava la voluntat de cohesionar urbanísticament el municipi, “fent-lo créixer amb solars que ens permetrien connectar barris i no construint cap enfora”. En aquest procés d’elaboració del POUM Casassas ha detectat un canvi “molt important” en la sensibilitat cap al medi ambient. El regidor d’Urbanisme recordava que mentre que abans era més habitual “artificialitzar” l’espai urbà, ara la tendència és “naturalitzar”, respectant arbres, zones verdes o torrents.
En aquest àmbit d’acció –el del verd urbà i el mobiliari–, Carrera va voler destacar que en l’actualitat quan es posa un arbre o un banc en un punt concret “ja no és per fer bonic sinó que és estructura”. En el desplegament de l’argumentació va fer evident que generar zones amb ombres o instal·lar punts d’aigua i llocs de descans “permet a determinada població com la gent gran o qui no té cotxe fer les seves activitats amb autonomia”.
Tornant al motiu principal de la trobada organitzada pel Casino de Vic –l’urbanisme amb perspectiva de gènere–, la moderadora, Eulàlia Vilamala, va llançar una pregunta a Foradada i Carrera: “Són segures les ciutats?” En la resposta, Carrera va apuntar que el repte “és que siguin segures per a tothom”, indicant que hi ha una part de la societat que no se sent tan segura quan s’amaga el sol, però que altres col·lectius com els infants o la gent gran es troben diversos obstacles o amenaces –com pot ser l’excés de trànsit– que els fa minvar la sensació de seguretat.
S’aposta per les ciutats policèntriques, on es barregen els usos dels espais
En l’àmbit de la perspectiva de gènere, Carrera va expressar la seva preocupació perquè encara hi hagi dones “que fan el camí més llarg per tornar a casa”. Això vol dir que hi ha un espai públic “que genera inseguretats i cal repensar-lo”. En la millora de les ciutats en perspectiva de gènere una de les modificacions més evidents que cal tenir en compte és l’enllumenat dels carrers. Per Carrera, és més important que sigui “homogeni que intens en punts concentrats”, ja que el que genera més temor són els punts foscos que es poden crear al llarg d’un recorregut. Des de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Vic, Elisenda Foradada va explicar un cas pràctic d’haver modificat l’espai urbà amb l’objectiu de millorar la sensació de seguretat dels ciutadans. En una primera reforma de fa uns anys al parc de la Sínia “es van alçar un murs per motius estètics”, que generaven molts racons i llocs on amagar-se. En converses amb el barri “ens van expressar que aquells murs generaven inseguretat”, i l’Ajuntament va decidir treure’ls i crear un espai molt més obert. Foradada, però, va apuntar que després les queixes arribaven dels infants, ja que no hi podien jugar tan bé a l’amagada”. Aquesta anècdota final demostra que la perspectiva i la sensació de seguretat en l’espai públic “canvia en funció del gènere i també l’edat”.
En aquesta evolució de l’urbanisme de deixar de ser una ciència molt rígida per adaptar-se a les necessitats i sensibilitats de les persones que fan ús de l’espai urbà una de les claus “és la formació i la reflexió”, va dir Carrera. En la formació, és evident que els professionals de l’arquitectura i l’enginyeria civil que escullen l’especialitat de l’urbanisme han evolucionat molt, i en l’objectiu de copsar les necessitats i sensibilitats de la població és decisiva la participació ciutadana. “Si us demanen l’opinió, doneu-la!”, va exclamar Carrera, tot recordant que és impossible copsar les inquietuds de la gent si no les expressen. En aquest repte, també és important provocar el diàleg amb la ciutadania i així trencar qualsevol barrera cultural o tecnològica que pugui ser un obstacle per recollir sensibilitats vinculades a l’espai públic.
En l’urbanisme hi ha un canvi important en la sensibilitat cap al medi ambient
El debat sobre urbanisme que va organitzar i acollir el Casino va acabar amb un torn obert de preguntes, on es van posar sobre la taula inquietuds com per exemple com es poden canviar coses de l’espai urbà si ja estan fetes o amb les contradiccions que genera la tendència a expulsar vehicles dels centres de les ciutats però mantenir viu el teixit comercial i econòmic en aquests punts. El que no es va resoldre, però, va ser un dubte que també va aparèixer: s’han de posar bancs a la plaça Major de Vic?
