A finals de 2018, el Museu de l’Art de la Pell de Vic acollia, per primera vegada, un tastet de la prominent col·lecció de més de 30.000 fòssils, tots ells osonencs, que el geòleg vigatà Francesc Farrés ha recollit, estudiat i documentat durant més de 60 anys. Amb 84 anys acabats de fer –aquest dimarts, precisament–, Farrés llança un prec d’alerta a Vic i comarca: trobar la fórmula per assegurar la preservació de tot aquest patrimoni, d’un valor científic indiscutible.
“El meu somni seria que tot aquest material servís per crear un futur museu paleontològic d’Osona”, deixa anar Farrés. Malgrat que l’exposició de fa tres anys i mig a Vic va servir per visibilitzar la feina ingent d’aquest geòleg apassionat per la paleontologia –“tothom et felicitava, això sí”–, mai no ha acabat de trobar els interlocutors per abordar decididament el futur d’un volum de recerca que, per les seves característiques, esdevé “un patrimoni paleontològic únic al món”. Al seu parer, hi ha tres actors que hi haurien de jugar un paper clau, en aquest procés de converses: la UVic-UCC, l’Ajuntament de Vic i el Consell Comarcal, amb qui fins ara només ha mantingut algun contacte informal, “però ningú s’ho acaba prenent seriosament”.
La millor solució, segons ell, passaria per concretar “una oferta d’adquisició” i habilitar un espai públic adequat, on part de la col·lecció pogués quedar exposada i la resta, conservada i emmagatzemada degudament. “El material i els coneixements ja hi són, ara només es tracta de fer-ho maco.” Ell mateix, just abans de desmuntar l’exposició al Museu de l’Art de la Pell, ja va insinuar als responsables de l’equipament la possibilitat de deixar-l’hi de forma permanent, “però ho van descartar”, assegura. Farrés s’ofereix, arribat al cas, a vetllar pels treballs d’ordenació i museïtzació.
“Estimo Vic i la comarca, i penso que tot aquest material s’hauria de quedar aquí, perquè dona una visió paleogeològica excel·lent de la història d’Osona”, insisteix Farrés, convençut que convindria no disgregar el volum de les troballes que ha aplegat durant aquestes sis dècades de recerca: “Cal donar-hi valor en tot el seu conjunt”, remarca. Farrés llança aquest prec conscient que el temps li juga en contra: “Jo em vaig acabant, vaig perdent forces i em veig en l’obligació de donar-hi una sortida”, conclou.
La col·lecció inclou més de 30.000 referències de fòssils que es remunten al període Eocè, d’entre 58 i 32 milions d’anys enrere, quan Osona era una conca marina amb una riquíssima vida animal. Tortugues marines, taurons, crancs o esponges hi van deixar empremtes tant de la seva evidència física com de les anomenades pistes; o sigui, el rastre que van deixar. “A una roca tu li pots preguntar i t’explicarà moltes coses”, apunta Farrés. Ell va començar a parlar amb les pedres de molt jove i l’any 1959 ja publicava el seu primer article. Des de llavors han estat nombroses les referències bibliogràfiques nacionals i internacionals que han donat consistència científica a tot el seu llegat.
