Lídia Colombo, de Canovelles (Vallès Oriental), és de moment l’única metgessa que ha escollit l’atenció primària d’Osona per fer l’especialitat. Va debutar al CAP de Sant Julià coincidint amb l’inici del mes de juny, però durant els propers quatre anys rotarà per diversos consultoris i també completarà la formació al Consorci Hospitalari de Vic. Tot i que sempre li havien cridat l’atenció l’arquitectura i la medicina, va estudiar infermeria i va ser exercint que es va adonar que no en tenia prou. Això la va portar a matricular-se a Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona, un grau que va compaginar amb la feina en una unitat de crítics. Ara, a l’hora de triar residència, ha optat per medicina familiar i comunitària. És gairebé l’excepció, una rara avis en un any en què poquíssims graduats han demanat plaça a consultoris: “El metge de capçalera és el pal de paller de tot el sistema sanitari, però es tracta d’una especialitat molt desprestigiada.”
En preguntar-li i reflexionar sobre els perquès, Colombo diu que la majoria d’estudiants es decanten per sortides amb menys càrrega laboral i una major compensació econòmica. També és molt crítica amb el plantejament que fa el Ministeri de Sanitat de l’examen MIR i la residència, tant perquè obliguen els metges a traslladar-se de pressa i corrents com la realitat que, un cop al centre, “ens convertim en peons. Hi ets més per treure feina que per formar-te, i se’t dona una responsabilitat que no es correspon amb el sou”.
La proximitat i el treball colze a colze, imprescindible i impagable, són com a mínim dos dels estendards que pot brandar l’atenció primària en la cursa per atreure talent. Colombo també en destaca el privilegi d’acompanyar els pacients al llarg de la vida i, per tant, veure’n la pel·lícula sencera, no només escenes concretes. Aquest tret distintiu és el mateix que situen a dalt de tot del podi les quatre infermeres que es formaran als consultoris de la comarca entre ara i el 2024. Són Victoire Gueyne, Núria Sucar, Karen Fernandez i Paula Gázquez i venen de Perpinyà, Elx, Còrdova i Múrcia. La majoria a priori haurien preferit que els toqués la residència a prop de casa, però al procés d’assignació van marcar algunes places a Catalunya per la qualitat de l’atenció primària. “Estava estudiant un màster i la professora em va recomanar venir cap aquí. Em va dir que aprendria molt”, explica Fernandez, que actualment visita a Sant Hipòlit de Voltregà.
El cas de Gueyne és completament diferent: originària de la Catalunya Nord, va deixar Perpinyà per estudiar infermeria a la Universitat de Vic i després d’acabar el grau va prendre la decisió de quedar-se indefinidament a Osona. Al CAP Vic Nord, on treballa ara, ja hi havia passat amb les pràctiques universitàries: “Sóc pro atenció primària perquè, a banda de curar, podem cuidar molt, coneixem les persones i tenim capacitat d’influir a tot el seu entorn”. Per Sucar, que té 36 anys i ja exercia en un centre de prevenció de riscos, el trasllat a Osona ha suposat un canvi de vida. I en majúscules, perquè a més a més és mare. A la llarga té la intenció de tornar a Elx, “però volia treure’m la plaça i fer la residència perquè amb més especialització i formació també milloro l’atenció als pacients”. Gázquez coincideix en el potencial de l’atenció primària en fronts que, com la prevenció o la promoció de la salut, van més enllà del quadre clínic d’una malaltia. Una altra bona notícia és que a banda de la feina s’entenen molt bé, fins al punt de buscar pis per compartir. Pinya de residents a dins i a fora els consultoris.
