Carles Suriñach i la seva família, d’El Mas de Sora, tenen un ramat de 750 ovelles. Això implica ser-hi cada dia per treure-les a pasturar, ensinistar els gossos, sembrar els camps… Feines que ensenyen a vegades a través de Twitter (@CarlesDelMas2), des del convenciment que fa falta reivindicar el sector primari i demostrar que dedicar-s’hi és més un estil de vida, una determinada manera d’entendre el món, que no pas un ofici o un negoci. Al reguitzell de piulades que giren entorn d’aquesta idea, Suriñach n’hi va afegir una la setmana passada explicant que, després de tot un dia esquilant les ovelles, no sabia què fer de la llana. I, com ell, pràcticament tots els pastors. La prova que el que dècades enrere era una matèria primera que anava buscada ara s’ha convertit més aviat en un maldecap pels ramaders, que l’acaben arraconant any rere any.
Per evitar arribar fins a aquesta situació, Suriñach explicava a Twitter que dona la llana de franc, sense haver de pagar ni un euro: “Temps enrere te la compraven per 10 cèntims el quilo, que ja era un èxit. Ara el repte és trobar algú que la vulgui.”
Amb el pas de les hores, la piulada on ho feia notar va acumular centenars d’interaccions i, al final, es quedarà la llana una fàbrica que es dedica a confeccionar mantes i accessoris per a pastors. Això fa que Suriñach estigui encara més content, perquè parlant-hi es nota que és un pagès convençut. Entregat a la feina, però també realista respecte a la croada que travessa el sector: “Quan vam començar ja era un moment difícil, però treballant fort podies tirar endavant. Ara, si algú sense un bon coixí econòmic es planteja començar a posar ovelles i cabres en extensiu seguint els mètodes tradicionals és un suïcidi. Les ajudes no arriben enlloc.” En el seu cas, el negoci el tenen centrat sobretot en la venda de carn de xai, amb la sort que amb el temps han pogut eliminar intermediaris i treballen directament amb carnisseries i restaurants. “La llana no val res; la pell, tampoc; el xai, feines a col·locar-lo… Sembla mentida que es parli tant de medi ambient i traçabilitat i després siguem un sector tan castigat.” Totes aquestes dificultats exacerben la idea de pagès per militància.
“Ara, si algú sense un bon coixí econòmic es planteja començar a posar ovelles i cabres en extensiu seguint els mètodes tradicionals és un suïcidi. Les ajudes no arriben enlloc”
El ramat de Suriñach és, a més a més, d’ovella ripollesa, amb una llana més basta que varietats com la medina: “A les Espanyes tot això s’ho miren molt. Si és fina, entrefina… Aquí, sigui la que sigui, costa molt trobar algú que hi tingui interès.” El contrapunt positiu és que la crisi que passa el sector la compensa en part la il·lusió de generacions més joves. Els tres nens d’El Mas, per exemple, dijous no van anar a escola. Volien quedar a casa i veure esquilar. Festa grossa.
