Al pati caçava sargantanes, les obria amb una agulla d’afaitar i feia classes d’anatomia animal als companys. Després va acabar sent metge, com el seu pare. Ho recordava aquest dissabte a la tarda al claustre del monestir de Ripoll el doctor Eudald Maideu, just després de rebre la distinció Guifré que atorga l’Ajuntament de Ripoll a veïns que han destacat en diferents àmbits. En el cas de Maideu, per la trajectòria acadèmica i professional en el camp de la medicina i pel seu compromís amb la vila, deia l’alcalde, Jordi Munell (Junts), en el moment del lliurament, en què també hi va assistir el conseller de Salut, Josep M. Argimon.
Florenci Crivillé, conservador de museus que va rebre el guardó el 2013, va assegurar que al doctor “feia temps que li devíem” el reconeixement per “estima a la vila i comarca”. Crivillé parlava d’un “ripollès fins al moll de l’os” i ho feia com a amic –ho havien fet a la inversa fa nou anys– ja que, deia, Maideu “és un dels meus amics de debò, que hi pots comptar sempre, a les verdes i a les madures”. Va parlar de la coneixença entre ells dos des de fa més de 50 anys “escoltant diàlegs amb Eudald Graells sortint del monestir o del museu”. Va destacar la seva tasca com a pediatre i sexòleg i la de divulgació cultural amb una “curiositat innata que el porta a analitzar fins als fets menuts del dia a dia”. Tot plegat, afegia, amb “toc d’humor i irònic” que els assistents van poder comprovar de primera mà al llarg de l’acte.
Maideu, nascut l’11 d’agost de 1935, va recordar com de petit, l’any 1939, uns soldats es van endur el seu pare a Barcelona i el van fer tinent metge i el van enviar al front, a l’Ebre, durant la Guerra Civil. En acabar el conflicte el van enviar a la presó de Lleida i “el van condemnar a mort”. Va detallar que va al·legar que només havia anat a fer de metge i li van dir que si l’alcalde de Ripoll enviava una nota que el perdonés ho farien així. I, per sort, així va ser. D’aquest període també va recordar que quan van arribar els nacionals, eren a la planta baixa de l’ajuntament, hi havia soldats àrabs que “ens cridaven i ens regalaven embotit que hi havia penjat al sostre perquè ells no en podien menjar”.
De la seva infància també va recordar que a la casa on vivia, a Can Puig, a la plaça de l’Ajuntament, “hi havia el marbre de Guifré el Pilós, que ara és al museu, i potser això va fer que “sempre l’he apreciat”. De fet, va començar el discurs parlant d’aquesta figura, fent referència també al seu vessant cultural. Va recordar que la seva dona va descobrir un forat entremig dels arbres, hi van acostar el cotxe i amb els llums el van enfocar. Al fons hi van entreveure una arcada. Era el castell de Mataplana, a Gombrèn, del qual van trobar les ruïnes del que gràcies al seu treball ha acabat sent declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. De fet, interessat en el món medieval, també va impulsar el Museu del Comte Arnau de Gombrèn i té una estesa documentació al voltant del mite del comte Arnau.
Maideu també va tenir una petita etapa com a regidor a l’Ajuntament, entre el 1984 i el 1987, a la qual només hi va fer una petita referència. El Govern li va concedir la Creu de Sant Jordi el 2015.
Com a metge, es va especialitzar en pediatria i puericultura. Després també va fer-ho en sexologia. Va fer la tesi doctoral sobre psicologia i sexualitat que va presentar el 1975, un moment en què, recordava, “no es podien fer tesis sobre sexologia”. De fet, apuntava, “tres membres del tribunal eren de l’Opus i no en van voler saber res”. A la universitat no li van deixar presentar i va saber d’un col·loqui internacional a Toulousse i la va acabar publicant allà, i posteriorment ho va acabar fent a Barcelona. Ser doctor en Sexologia el va fer “voltar per mig món”. Allà hi va començar a fer de metge a la sanitat pública i també en l’àmbit privat –en la seva consulta hi tenia un aparell de raigs X, que va confessar dissabte que va regalar a un museu de Sant Feliu de Guíxols. Va recordar l’època en què “no hi havia l’ambulatori” i visitava en un pis.
Va acabar sent pediatre del Ripollès i la Cerdanya. Recordava també una època en què “quan em trucaven de Puigcerdà que venia un nen ja sabia que no arribaria viu”. I també va treballar a l’Hospital de Campdevànol. Com a metge va ser membre numerari de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, o de la Societat Catalana de Pediatria, a més de membre electe de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, a banda de nombroses associacions vinculades a la sexologia d’àmbit internacional i la publicació de diversos articles.
Malgrat tot això, es va mantenir sempre arrelat al Ripollès. Aquest precisament era un dels aspectes que va ressaltar el doctor i conseller Argimon: “A vegades amb la superespecialització costa que els professionals arrelin a comarques i zones de muntanya.” De la trajectòria de Maideu, deia el conseller, “crida l’atenció parlar de sexologia als 70; era trencador i necessari, i avui ens és un àmbit on ens queda molt per recórrer”, i afegia que en la persona de Maideu “conflueix el coneixement científic i el perfil humanístic” i en un món que tendeix a l’especialització, destacava, “és molt important una figura com la de Maideu, amb mirada àmplia oberta i transversal”. I ho deia perquè “la professió mèdica també és un art: la cura és una part, però també s’ha de saber cuidar i acompanyar”.
I el doctor Maideu ho ha fet durant dècades i per això en aquest homenatge, que va acabar amb la música del cantautor Juanjo Bosk, desenes de persones, entre les quals la seva dona, els seus tres fills i els vuit nets, el van voler acompanyar a ell, qui ha estat molt més que un metge.
