Cada cert temps, un país normal ha de rellegir els seus clàssics, fer-ho amb una mirada nova d’acord amb els temps. Aquesta és la idea amb què Verdaguer Edicions ha impulsat la nova col·lecció Univers Verdaguer, que es va estrenar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Com a carta de presentació, dos volums: ‘Pàtries’ i ‘Dimonis’, a cura de Ricard Torrents i Enric Casasses, respectivament.
Amb l’Obra Completa en procés de publicació, encara que sigui a un ritme lent, l’editorial nascuda a Folgueroles el setembre de 2013 sota el paraigua de la Fundació Verdaguer volia “tornar el poeta a les llibreries”. Així ho sintetitza Carme Torrents, directora de la Fundació, i impulsora destacada de la imatge d’un Verdaguer modern, capaç de connectar amb noves generacions de lectors. Justament això és el que pretén Univers Verdaguer: publicar aproximacions a Verdaguer d’intel·lectuals catalans contemporanis, “mirades transversals que trenquin les disciplines”. La imatge de les portades vol visualitzar aquesta idea: un disseny de Perejaume –tan radicalment contemporani com apassionadament verdaguerista– que vestirà tots els llibres.
No és casual que, en aquests moments històrics per al país, un dels dos volums reculli poemes que tenen la pàtria –o les pàtries– com a eix temàtic. Un repàs al llarg de la biografia de Verdaguer, que va des de poemes de joventut “amb els primers textos balbucejants de corrandes” fins al final de la seva vida, amb la mirada posada “en la pàtria del cel”, segons Ricard Torrents. Entremig, però, el gruix de poemes sobre la pàtria catalana, el Verdaguer que, per exemple, fa parlar el Puigmal i el Montseny sobre el futur de la nació. “Verdaguer era espanyolista? Una falsedat com un temple!”, afirma el qui està considerat com un dels màxims especialistes en la seva obra. I recorda que, format en una església vigatana que vivia encara a l’ombra de Balmes –que mai no va escriure en català– Verdaguer fa el contrari i “trenca el monopoli del castellà”. No només això, sinó que força el català i el porta a nous límits per fer-ne una llengua literària. El periodista Vicent Partal, autor del pròleg d’aquest llibre, remarcava la forma d’entendre la nació que Verdaguer tenia, “diferent de la nació que serà independent un dia d’aquests”. La del poeta de Folgueroles incloïa sempre la Catalunya Nord i Mallorca, i Partal aprofitava per demanar que el futur Estat català no oblidi aquests territoris que Verdaguer tenia presents. O el País Valencià, el seu.
L’altre volum de la nova col·lecció, Dimonis, transcriu les llibretes de notes en què Verdaguer abocava les converses amb endimoniats en sessions d’exorcismes, un episodi que ha fet parlar molt en el context de la biografia verdagueriana, però que fins a principis del segle XXI, curiosament no va arribar a prendre forma en publicacions.
Potser mai s’havia donat el cas que unes sessions d’exorcisme tinguessin un notari tan il·lustre com Jacint Verdaguer. Sempre, en aquests casos, hi ha qui pren nota del que diuen les persones aparentment posseïdes, “però és un cas únic, que els apunts els prengui un escriptor de primera fila com ell”, afirma Enric Casasses. El poeta barceloní, reconegut admirador també de Verdaguer, ha treballat sobre els manuscrits verdaguerians que es conserven tant a l’Arxiu Comarcal del Ripollès com a la Biblioteca de Catalunya. Fins ara, hi havia alguns treballs (entre ells, del sacerdot i poeta vigatà Josep Junyent), però la visió actual i d’un escriptor hi aporta noves perspectives.
Verdaguer va assistir a sessions, trobades que tenien lloc en un pis del carrer de Mirallers entre els anys 1890 i 1892. Les impulsava i dirigia mossèn Joaquim Pinyol, un capellà a qui Casasses no dubta a qualificar de “carca de pedra picada”, i el personatge l’absorbeix totalment. Amb 45 anys, havent publicat L’Atlàntida i Canigó, al cim de la fama literària i essent el capellà dels Comillas, Verdaguer s’endinsa en un submón. Potser perquè “és l’actitud religiosa que li convé en aquest moment”, diu Casasses. Ha tornat del viatge a Terra Santa, el 1888, amb una nova visió del món.
Les llibretes que transcriu al volum són “un camp de batalla”, amb notes escrites apressadament i en un català diferent del que usa el Verdaguer literat. Hi ha fins i tot diàlegs amb els dimonis que parlen a través dels esperitats que acudeixen a la Casa de l’Oració, nom que es dóna al pis de mossèn Pinyol. “Atràs, Verdaguer!”, li arriben a dir. “Fins a quin punt són els dimonis, els esperitats o Verdaguer, qui parla?”, es pregunta Casasses, que no es limita a fer només de transcriptor sinó que intercala enmig els seus propis comentaris, tan interessants com el text original. “El que realment passava en aquell lloc, ni m’ho he arribat a plantejar”. El que li interessa és que Verdaguer sentia els dimonis com a reals
{{ comment.text }}