Manga, anime, videojocs, sushi, te matxa o fins i tot el fals pastís de formatge que s’ha viralitzat els últims dies. Amb la globalització i els telèfons intel·ligents, els 10.265 quilòmetres que separen el Japó i la Plana de Vic continuen existint físicament, però no a efectes pràctics si algú té ganes de gaudir també a Catalunya d’alguna de les moltes expressions de la cultura japonesa.
Un privilegi avui en dia molt comú, però que ha esclatat els últims anys, motiu pel qual crida encara més l’atenció la biografia d’Àngel Ferrer i Casals, un vigatà que ja el 1960 se’n va anar a l’anomenat país del Sol Naixent i no va parar d’acumular-hi facetes –de catedràtic emèrit d’Estudis Estrangers a traductor, especialista en art floral o guanyador de concursos de karaoke– fins a jubilar-se el 1993 i tornar a la comarca d’Osona.
Nascut a Vic el 17 d’abril de 1932, Ferrer era el quart de nou germans. La seva família, d’ofici artesà, es dedicava a fabricar carros al costat de l’església de Sant Domènec, un negoci que als anys quaranta es va traslladar al passeig de la Generalitat i, més tard, al polígon Mas Beuló, on l’activitat va evolucionar cap al sector metal·lúrgic.
En una època de marcada fervor religiosa, molt més que l’actual, la seva formació va començar als seminaris claretians d’Alagón (Saragossa) i Valls, però Àngel Ferrer també va estudiar Teologia a Vic, Periodisme a Madrid i Orientalisme al Claretianum de Roma.
L’ordenaven sacerdot el 1959, i el 1960, només un any després, se n’anava al Japó com a missioner claretià, els primers compassos del vincle amb el país que acabaria marcant la seva vida.
Ja a Tòquio va completar els estudis de llengua i cultura japoneses, i a partir del 1963 es va abocar a la carrera acadèmica a la Universitat d’Estudis Estrangers de Kyoto, on va exercir durant trenta anys com a professor i posteriorment com a catedràtic emèrit de Literatura i Llengües Clàssiques.
Un dels aspectes interessants de la biografia de Ferrer és que es va implicar amb la cultura japonesa des de molts prismes diferents.
A banda del món universitari, va treballar de traductor per a empreses –noms que ens sonen a tots: Toyota, Mitsubishi, Seiko…– i va col·laborar amb mitjans de comunicació com Radio Osaka o la televisió nacional japonesa.
En facetes menys professionals, era especialista en dracs japonesos, poesia i ikebana, l’art floral del país; i el 1989, el Teatre Municipal Takatsuki d’Osaka també va veure com s’emportava el primer premi del seu concurs de karaoke.
Ferrer va deixar la institució de l’Església als anys setanta i es va casar amb una japonesa. Un matrimoni del qual van néixer una filla i un fill que, en sintonia amb la trajectòria vital del pare, actualment viuen un a Osaka i l’altre a Barcelona.
Després de jubilar-se, l’any 1993, el vigatà va anar recuperant la presència a Catalunya. I així com en el seu moment s’havia emportat coneixements d’aquí cap allà, de nou a casa va impartir infinitat de conferències, cursos i tallers sobre cultura japonesa, haiku i ikebana, i va col·laborar amb institucions com Casa Àsia, la Unesco o diverses universitats. També va continuar fent d’intèrpret i publicant llibres relacionats amb el Japó, entre les quals Diari Efímer, sobre 21 viatges pel país.
Justament per reconèixer-li la dedicació i els llaços –tant formals com informals– entre el Japó i l’Estat espanyol, l’emperador Akihito Tennö li va atorgar el 2003 l’Ordre del Sol Ixent, Raigs Daurats i Rosetta, una de les màximes condecoracions civils del país.
Se’n destacava “la valuosa contribució a la formació universitària i a la divulgació de la llengua i la cultura espanyoles al Japó”.
En contacte amb EL 9 NOU gràcies a la família vigatana, la segona esposa de Ferrer explica que també va aconseguir obrir 11 esglésies catòliques al Japó, un país budista i xintoista, de les quals 9 continuen actives: “Era un home bo i senzill. Sempre deia ‘algú ho ha de fer”.
En una entrevista el setembre del 2007, ell mateix argumentava que a Occident es coneix la cultura japonesa d’una manera molt superficial: “Els japonesos sorprenen molt. Són eclèctics, de ment oberta, mentre que a nosaltres ens han classificat el cap. El budisme no té cap déu, té Buda, un mestre. Qualsevol cosa –un arbre molt gran, una riera, una roca bonica, un personatge important– tots tenen esperit. Per nosaltres, la persona és mig animal i mig espiritual, en canvi a l’Àsia segueixen el Tao, el camí. Tota la natura és la mateixa cosa, és igual una cuca que una persona”.
Ferrer havia passat els darrers anys entre Sant Julià de Vilatorta i Sant Boi de Llobregat. Amb la seva mort, el 22 de desembre a 93 anys, l’Ordre del Sol Ixent ha quedat dipositada a la seu dels claretians de Vic, juntament amb una veracreu que li havia regalat el papa Joan XXIII l’any 1960.
Dissabte passat també se li va dedicar una missa a l’església de la Mercè de Vic.
La cònsol general del Japó a Barcelona, Akiko Shikata, ha enviat una carta de condol a la família en què expressa el seu “respecte i admiració per una vida dedicada al coneixement i al foment de les relacions entre Espanya i el Japó”. Tota una trajectòria que, ja molt abans que el sushi arribés als supermercats o l’anime a les pantalles dels mòbils, havia escurçat els 10.265 quilòmetres entre la Plana de Vic i el país del Sol Naixent.
