Esther Torras
Fa més de 40 anys que Jaume Funes (Calataiud, 1947), psicòleg, educador i periodista, s’ha dedicat a escoltar, comprendre i ajudar els adolescents. Aquest dimecres va fer parada a Vic per assistir a un seminari organitzat des del Consell Comarcal d’Osona en què es van debatre les transicions educatives i l’abandonament escolar a la comarca. Aquest és precisament un dels molts temes que tracta en el seu darrer llibre, Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito, i que més preocupa pares i mestres d’adolescents.
Aquest llibre és el resultat de tota una vida envoltat d’adolescents.
Porto treballant amb ells més de 40 anys, i aquest llibre és la síntesi d’una adolescència que ha anat canviant. En els primers llibres començava l’època de la “nova delinqüència” i de les “bandes” i ara estem parlant d’Instagram. A mi m’ha servit per conèixer una realitat canviant, però he hagut d’aplicar criteris educatius diferents en cada moment.
Descriu el llibre com un “testament personal”. Ja no escriurà més?
Per estar amb adolescents s’ha de tenir una certa flexibilitat vital. La majoria de les persones envellim malament i no vull que la realitat s’adapti a les meves teories, sinó que elles s’adaptin a la realitat. Abans era molt fàcil educar la sexualitat amb les fotos de l’Interviú i ara, en canvi, és molt complicat amb els vídeos porno.
Per tant, l’educació dels adolescents no pot ser la mateixa que fa uns anys.
De què ens serveix parlar dels perills de les pantalles si estan vivint una gran quantitat d’influències a través d’elles? Continuo defensant que se’ls ha d’educar, que els adults han d’estar al seu costat, però cada vegada d’una manera diferent. D’entrada, hem d’intentar no veure’ls sempre com un problema, ells han de percebre que no sempre tenim ganes d’esbroncades, sinó d’estar al seu costat.
El títol significa que quan un adolescent et diu que el deixis en pau, en realitat et necessita al seu costat?
Estem parlant de com un adult continua educant un personatge que es defineix per aquelles tres frases tòpiques de: 1. Jo ho sé tot, a mi què m’has d’ensenyar. 2. Tranquil·la mama, que jo controlo. 3. A mi no em passa això. Amb aquest personatge que se sent Superman, s’ha d’aprendre quina és la distància òptima per posar-se en la seva vida. Però no m’he trobat mai un adolescent que desitgi estar sol, que no vulgui tenir la seguretat que sempre hi haurà un adult mínimament sensat que quan falli alguna cosa estarà disponible.
“Conviure amb adolescents i tenir conflictes és inevitable”, diu. Ja que no es poden evitar, com s’han de gestionar els rebots?
Normalment la societat tendeix a utilitzar el Codi Penal per a tot el que no funciona. Per molt impertinents que siguin, es tracta d’aprendre relacions i estratègies, de saber esperar, de no respondre sempre i d’oblidar-se de moltes coses. Se li ha de dir que allò que ha fet no és acceptable i que ha d’assumir la responsabilitat de la seva conducta. Ell veu molt divertit cremar el banc del parc a les 2 de la matinada, per tant ara haurà de contribuir amb la brigada municipal a recuperar-lo.
Un dels temes que genera més conflictes és el descobriment de l’alcohol.
El botellón és el tema estrella. Tu creus que la resposta que has de donar a un xaval que trobes al carrer bevent calimotxo ha de ser una sanció? Ell et dirà: “Però el meu pare beu quan guanya el Barça”. La resposta que se li ha de donar no és que ho ha fet malament, sinó que en aquest moment no era el millor que podia fer i probablement es podria haver divertit d’altres formes.
Els governs, a través de les lleis, decideixen quan un adolescent és prou gran per beure, votar o conduir.
Això és una incoherència. Cada vegada que fan una llei s’inventen una edat per als adolescents. La llei de sanitat diu que amb 15 anys un adolescent pot decidir sol una operació a cor obert, però en canvi la llei de l’avortament del PP i companyia diu que una noia no pot decidir fins als 18 anys si és mare o no. Al final, els xavals de 14 anys acaben dient: “No s’aclareixen, per unes coses diuen que soc gran i he de ser responsable, i per d’altres soc massa petit i no puc fer-les”.
Com se’ls ha de resoldre aquesta confusió a casa?
Hi ha un missatge molt destructor que és: “Espera”. Què vol dir espera? A ser gran? A una noia de 4t d’ESO, no li pots dir que esperi, li has de dir que descobreixi el seu moment i que si vol tenir relacions sexuals a la primera endavant, però que primer descobreixi on són els petons, les carícies i el plaer d’estar amb la persona que li agrada. Amb l’alcohol, com que és una substància perillosa, no els diré que esperin als 18, sinó que esperin el més temps possible a prendre’l. I que facin el favor d’aprendre la diferència que hi ha entre el calimotxo i el vi reserva, que és el que tot adult acaba aprenent.
Les xarxes socials han creat un gran impacte en la nova fornada adolescent.
Els pares han de demostrar que els interessa a fons tot el que els seus fills fan a la vida. I una part de la vida és digital. Han de preguntar i han de saber, però també han de confiar-hi, igual que hi confien en la vida presencial. Ara, la vida real és la vida digital també. No ens ha de preocupar si la foto que pengen a les xarxes és massa sexy, sinó quina imatge estan construint de si mateixos perquè a poc a poc es vagin situant, ja que són personatges amb uns influències externes perdudes. No té sentit que en lloc d’ensenyar-los com gestionar el món de les pantalles, enviem els Mossos d’Esquadra a alertar-los dels perills d’internet.
Al llibre també tracta la relació de l’adolescent amb l’escola. Quin és el conflicte principal?
Al sistema educatiu no hi ha prou sensibilitat per entendre que l’escola oficial va per una via i la vida dels adolescents va per una altra. Al mig sí que hi ha els nois i noies adolescents que són responsables i que accepten estudiar i portar-se bé, però hi ha una gran majoria que va a la seva. Això és una veritable font de conflicte pel sistema i ens hauríem de plantejar com hauria de ser una escola adolescent.
Si en acabar l’ESO el seu fill li diu que no vol seguir estudiant, què ha de fer?
Hi ha adolescents que arriben al final de l’ESO molt farts després de 16 anys estudiant. No és que no vulguin estudiar, és que no volen continuar sent escolars. Encara que com a pares ens entri angoixa, el que hem de tenir en compte és que quan deixin d’odiar els llibres, la classe i els professors s’adonaran que no poden viure sense saber més, sense descobrir, sense tenir un títol… Però aquest és un descobriment que han de fer ells progressivament.
Però avui en dia persisteix la idea que si no fas Batxillerat estàs fracassant…
A la comarca d’Osona, de cada 1.500 estudiants que acaben l’ESO, més de 1.000 han d’anar a Batxillerat. Per què aquesta obsessió global d’anar a Batxillerat? Després arriba el mes de desembre, i molts d’ells ho acaben deixant. El que haurem fet amb aquests xavals és que saltin del sistema només perquè com a pares i societat no hem entès que necessiten seguir aprenent, però d’una altra manera.
De quina manera es tracta?
Començar provisionalment un cicle, dedicar-se a tocar la flauta una temporada o agafar-se un any sabàtic són vies que permetran que l’adolescent no oblidi que haurà d’estar aprenent tota la vida.
Aquest canvi de mentalitat ajudaria a reduir la taxa d’abandonament escolar?
Aquesta ruptura que el bon adolescent és el bon escolar, aquest entès com el que estudia Batxillerat, està produint que una gran part d’adolescents acabin en una situació de malestar i una tensió important que acaba trencant la mateixa continuació. L’abandonament prematur no és només una qüestió de xavals amb problemes familiars o socials, és també de xavals amb famílies que els pressionen a seguir fent una cosa que ja no volen fer, que és continuar sent l’escolar que eren fins aquell moment.
