“No es pot dir que són coses de nens”, s’hi ha d’intervenir, assegura la doctora Itxaso Tellado, professora del Departament de Pedagogia de la UVic-UCC, “s’ha d’escoltar i donar suport” a la víctima. I l’assetjament escolar es dona, explica Iris Verdaguer, psicòloga infantilojuvenil del Consultori Bayés de Vic, quan va més enllà d’un fet puntual, quan hi ha “un desequilibri de poder, una reiteració de conductes i una intencionalitat”. Habitualment els casos de bullying, que segons diversos estudis pateixen o han patit una de cada quatre persones, solen donar-se lluny de la vigilància dels adults.
Segons Tellado, és molt important que aquestes situacions violentes d’insults, empentes i que en ocasions van a més, es comuniquin als familiars, mestres o monitors: “Els nens i nenes han de saber que han de dir-ho a com més adults millor” fins que els facin cas.
Verdaguer explica que hi ha dos tipus d’assetjament escolar, el directe, amb conductes explícites, i també l’indirecte, que “és el més perillós” perquè “no s’identifica clarament per part dels adults i pot desestabilitzar els infants”. Com apuntava també Tellado, la psicòloga explica que si quan els infants ho comuniquen per exemple als tutors aquests intenten minimitzar la situació, “l’infant pot dubtar de les seves percepcions i això té un efecte negatiu en la seva situació emocional”. També admet que, sobretot en el cas dels adolescents, s’hi afegeix el fet que “no gosen dir-ho per por de represàlies” de la part agressora.
La professora de la UVic comenta que intenten donar eines als estudiants de mestre i els remarquen que el professorat no ha d’estar sol i que per tractar aquests tipus de situacions “cal l’ajuda de la comunitat, implicar les famílies i els alumnes”. Tothom ha de tenir clar, afegeix Tellado, que “no ajuda la complicitat i el suport de qui fa l’assetjament: no ajuda ser espectador, diluir la responsabilitat o treure importància a la situació”. Els companys i els adults, diu Tellado, han d’intentar intervenir perquè no passi aquesta violència, per la qual cosa també “cal donar eines als infants per dir-ho”, també als companys, a través d’una tasca preventiva. Així, comenta que cal promoure espais de diàleg “i que els nens s’atreveixin a ajudar un company” i no sumar-se al bàndol de l’agressor –no fer res també és anar contra la víctima– a qui “no se li ha de donar protagonisme”, amb la idea, també, de “treure l’atractiu a la persona violenta, que no sigui el guai”, com es podria anomenar en l’àmbit escolar. Cal fer-li entendre també a la persona agressora que el que fa no està bé.
Però el bullying actualment no es queda només als centres educatius, sinó que va més enllà, i pot ser present les 24 hores del dia a través del ciberassetjament. Aquí, diu Tellado, s’hi afegeix l’anonimat quan no és per WhatsApp i pot arribar a fer pensar a la víctima “que fa alguna cosa malament”, com passa en l’àmbit presencial. I no és així. Verdaguer comenta que els més joves tenen “més destresa i esborren les converses, o utilitzen xats en què no queda el registre”. La psicòloga remarca que és important que els adults facin una supervisió de les xarxes socials dels seus fills, ja que cal “una edat mínima de maduresa per fer-ne un bon ús”.
En l’àmbit terapèutic, explica Verdaguer, en les víctimes “hi ha un efecte negatiu en l’autoestima, augmenta la por i la indefensió apresa”. Amb aquest darrer concepte es refereix al fet que l’infants “se sent que faci el que faci no pot controlar la situació, no depèn d’ell i li generi molt estrès”.
Per afrontar-ho, diu la psicòloga, és bàsica la intervenció adulta i introduir canvis en l’entorn on es dona el cas d’assetjament, ja que si no es donen “és difícil que s’extingeixin”. Un cop detectat i tractat cal “tancar la situació a nivell emocional”, assegura Verdaguer. Primer cal trencar amb la situació, després tancar-la, que la víctima “senti que s’ha acabat”, i finalment, empoderar l’infant amb estratègies i habilitats socials “perquè recuperi la sensació de control, que senti que té estratègies per gestionar-ho en cas que es repeteixi en el futur”. La clau, diuen totes dues, és la prevenció en tots els àmbits.
