Al llibre El cervell femení (2006), la neuropsiquiatra californiana Louann Brizendine hi assegura que els homes i les dones s’enfronten als problemes de manera diferent. L’obra és controvertida i la mateixa autora alerta que cal defugir de generalitzacions, però una de les tesis que defensa és que ells van molt més llançats a aconseguir la solució. Elles, per contra, analitzen a fons les conseqüències que pot tenir la decisió que acabin prenent.
Marta Otero (Campdevànol, 1975), coordinadora del grup de recerca de reparació i regeneració tissular de la UVic-UCC, podria subscriure les paraules de Brizendine. Amb només 33 anys, l’any 2008 assumia el vicerectorat de Recerca i Transferència de Coneixement, un càrrec que va ocupar durant sis anys i des d’on va copsar les diferències entre homes i dones en equips de direcció. “És una percepció molt personal”, apunta, “però nosaltres tendim a consensuar més. Ens precipitem menys a l’hora de prendre decisions i calibrem l’abast que tindran més enllà de l’aspecte en què volem incidir”.
Les principals missions del grup que coordina són entendre què passa quan una lesió costa de cicatritzar i buscar teràpies que accelerin el procés. Doctora en Bioquímica i Biologia Molecular, Otero va fer una estada de dos anys a la Boston University School of Medicine entre 2014 i 2016 i encara ara hi continua passant un mes cada any. Assegura que el de la recerca biomèdica és un camp que s’ha feminitzat molt, ja que actualment un 80% dels estudiants que preparen la tesi són dones. Tot i això, “en l’etapa postdoctorat, la més productiva científicament, comença a haver-hi moltes dificultats”. El motiu el té clar: “Coincideix amb el moment cronològic en què les dones que volen ser mares decideixen ser-ho”. I això implica disposar de menys temps. “La Unió Europea està provant nous mecanismes, com allargar el període abans d’avaluació, però no són suficients”, lamenta.
Sobre el paper, el nostre és un entorn on ni homes ni dones s’haurien de trobar obstacles a l’hora de desenvolupar la seva vocació científica. A la pràctica, Otero apunta que “els missatges continuen sent que hi ha coses que les nenes no cal que provin”. Per això reivindica que des de ben petites se’ls ha de fer veure que tenen totes les portes obertes, també en camps científics: “Que poden optar per aquesta mena de titulacions ara s’està plantejant a la Secundària. Crec que és massa tard. Caldria treballar-ho des de l’etapa Infantil o Primària, perquè si no les noies ja han rebut moltes connotacions i estan condicionades”.
Des del seu punt de vista, per aconseguir la igualtat efectiva no és tan important que hi hagi dones al capdavant d’equips com que els grups siguin mixtos. “No parlo d’una paritat estricta 50/50”, puntualitza, “sinó d’una mescla, perquè quan hi ha un problema les mirades són diferents i això s’acaba traduint en un resultat molt més bo”.
On ella mateixa alerta que té una opinió poc feminista és en la cura dels fills durant els primers mesos de vida: “Ens agradi o no, les dones tenim un component biològic de protecció. Personalment no hauria deixat la lactància materna perquè una altra persona donés el biberó a la meva filla i així jo tingués més temps per a la feina”. Otero considera que negar aquest instint va contra natura, però també repeteix, com deia al principi, que la seva no és altra cosa que una visió més.
