Al municipi que conformen l’Esquirol, Cantonigròs, Sant Martí Sescorts i Sant Julià de Cabrera hi ha 131 masies i cases rurals. D’aquestes, un 60% estan habitades permanentment, mentre que 22 han quedat en ruïnes. Sant Martí, amb 70, és el poble que en concentra més, ja que els punts escampats aquí i allà van desapareixent a mesura que el terreny guanya altitud i es torna abrupte i més boscós.
Tota aquesta informació, igual que l’estil arquitectònic de les façanes, o si les cases disposen de calefacció i aigua corrent, es pot consultar al nou catàleg de masies que el ple de l’Esquirol ha aprovat inicialment coincidint amb el canvi d’any. Un document que fa una anàlisi extensa sobre la realitat de la vida rural al municipi, però que sobretot ha de servir per donar moltes més facilitats a qui tria viure a pagès. Tal com explica l’alcalde, Àlex Montanyà, l’objectiu és passar d’una normativa fins ara “molt restrictiva” a una que permeti donar nous usos a coberts i pallers i ampliar les cases i dividir-les horitzontalment perquè hi puguin conviure diverses generacions o fins i tot famílies.
La manera de procedir dependrà de cada cas concret, però per norma general està previst que la superfície construïda de les masies pugui créixer un 10%. També es fixen les condicions per a la rehabilitació d’edificis. Un altre canvi substancial és que s’aplanarà una mica el camí per transformar antics coberts i pallers en habitatges i es permetrà destinar-los a activitats com ara turisme, restauració, desenvolupament rural o educació en el lleure. Montanyà hi afegeix que també han inclòs entre els usos posar en marxa obradors, amb la voluntat de “facilitar la venda del producte familiar i de proximitat i que no acabi sent economia submergida. Hem de fer compatible l’activitat agrícola i ramadera amb altres fonts d’ingressos que siguin un incentiu per consolidar i recuperar aquesta vida rural”.
El catàleg, que actualment es troba en període d’exposició pública i encara ha de superar diversos tràmits administratius, es va aprovar per unanimitat. Al darrere hi ha quatre anys de redacció i anàlisi sobre el terreny, però arriba en un moment en què a causa de la pandèmia ha crescut l’interès per instal·lar-se en entorns rurals. Tal com ha anat recollint EL 9 NOU, des de l’estiu de l’any passat això ho han notat sobretot els municipis menys poblats d’Osona, des del Lluçanès fins al Montseny, les Guilleries o el Collsacabra. En el cas concret de l’Esquirol, l’Ajuntament té previst complementar l’opció d’ampliar i donar nous usos a les masies amb una línia d’ajuts per a la rehabilitació de cases tant a pagès com al nucli urbà. El nou catàleg també ha de servir per legalitzar obres que durant anys s’han tirat endavant sense permís a causa de les limitacions normatives.
“EL QUE HA MARXAT JA NO TORNA” | Ignasi Rierola té un ramat d’un centenar de vaques. Fa cinc anys es volia arreglar un cobert per viure a la mateixa finca, però la llei no li ho va permetre
Afició i qualitat de vida més que no pas l’ambició de guanyar molts diners. És el motor que regeix el dia a dia d’Ignasi Rierola, l’Ignasi de Puigdauret, pagès de pedra picada tot i formar part d’una generació que molt majoritàriament viu d’esquena al conreu dels camps, la saviesa popular o les vaques de pastura a les quals ell consagra cada dia molt més que una jornada laboral. Hores i hores treballant de gust. Per vocació. Com si l’haguessin fet d’una pasta que trenca els motlles del jovent del segle XXI: a la tardor, pendent de sembrar; entre la primavera i l’estiu, de recol·lectar i entrar el farratge; i la resta de mesos, abocat a la neteja i el manteniment de dues finques que juntes sumen 270 hectàrees.
Rierola té 28 anys. Es va començar a cuidar del primer ramat de vaques amb 15, quan ja estava convençut que no continuaria estudiant. El 2014 va llogar la Parra, una casa de pagès de l’Esquirol, i va fer els primers passos per muntar una explotació ramadera que a dia d’avui compta amb un centenar de vaques de raça Salers: “Les creuo amb toro xarolès. Anant a fires, sobretot a França, m’he adonat que en surten els millors vedells”. Després els ven a un negociant de la Cerdanya i la majoria acaben a l’Orient Mitjà, on es tracta d’un bestiar amb molta requesta.
Morfologia, comportament, adaptació al bosc, tipus de part… Rierola respon amb detall cada pregunta sobre el ramat. Es nota que hi passa moltes hores. Això certifica que l’entrega que exigeix la vida a pagès només es pot entendre des d’una passió sovint innata, tan difícil de descriure com de justificar. “És una altra manera de viure”, diu ell, “sacrificada, que mai dona prou diners, però que alhora et fa sentir molt lliure i feliç”. La principal pega és que al llarg del camí s’han de saltar molts obstacles, sobretot la manca de facilitats per part de l’administració. Rierola ho explica després d’haver-ho viscut en primera persona: fa cinc anys es volia arreglar un cobert a la Parra per anar-hi a viure –la casa que hi ha a la finca és molt gran i es troba en males condicions–, però no se’n va sortir. “Havia sigut un habitatge. L’últim que s’hi havia estat encara el vaig conèixer, era el guarda de la finca, però em van dir que la llei no ho permetia. M’ho vaig haver de treure del cap”.
Situacions com la seva són les que vol evitar el nou catàleg de masies de l’Esquirol i, d’aquesta manera, combatre el despoblament. Rierola celebra la iniciativa, però també assegura que en el seu cas particular no hi ha volta de full: “El que ha marxat de pagès no hi torna, i amb normatives que no et permeten avançar l’únic que passa és que els pallers també acaben abandonats i a terra”. Ell va llogar un pis al poble. Més endavant tampoc li van permetre construir un cobert per al farratge. Tot això fa que en general sigui pessimista sobre el paper dels governs, des dels més petits fins al de la Generalitat o a escala europea: “És una bona notícia que l’Ajuntament ara faci canvis i s’adapti a la realitat, però més enllà de les subvencions som un sector que sempre es troba bastons a les rodes. No ens ajuden gaire, per això plega tanta gent”.
