“Hi havia un silenci total i no… tampoc nosaltres fèiem preguntes perquè és clar, què havíem de demanar?” Aquesta és la frase que dona inici al documental Una generació de silenci. La repressió franquista a Prats de Lluçanès, que s’estrenarà aquest dissabte al municipi en una doble sessió a les 6 de la tarda i a les 9 del vespre. Recull el testimoni d’una trentena de familiars de persones vinculades al poble que van patir la repressió dels vencedors a partir del 1939, una vegada acabada la Guerra Civil.
Un dels arguments més repetits és el del silenci que hi ha hagut sempre en relació amb aquest tema, motiu pel qual alguns fills, nets i altres descendents s’han assabentat ben recentment de les dificultats i càstigs que van viure en primera persona els seus familiars. Precisament el silenci és l’origen d’aquest projecte. L’any 2019 vam publicar dos volums sobre la Guerra Civil i la repressió a Prats. Pensàvem que era el punt final a la nostra investigació, que havia començat força anys abans, però estàvem equivocades. Ja en les entrevistes que vam fer abans de 2019 ens vam adonar que algunes persones, descendents de pradencs i pradenques del bàndol republicà, no sabien explicar amb exactitud què havia passat als seus familiars després del conflicte. “Ui, d’això no se’n parlava”, era una frase que havíem sentit sovint. A partir d’aquí ens van contactar persones que van descobrir detalls sobre el passat dels seus progenitors en les pàgines dels llibres. És el cas d’una família que es va assabentar que el pare havia estat sotmès a un judici sumaríssim. Aquest desconeixement ens va fer rumiar molt. Segur que no era anecdòtic. Vam anar estirant el fil i vam evidenciar que no era un cas únic, sinó que a l’entorn dels represaliats pradencs hi havia hagut molt silenci, i que el període de la Guerra Civil no estava tancat tal com ens han volgut fer creure.
Després de la contesa el nou règim va procurar que dels fets succeïts hi hagués una única memòria, l’oficial, que arribava a través dels discursos dels governants en directe o als mitjans de comunicació, però també des de les escoles, sindicats, organitzacions juvenils i igualment a través dels historiadors del règim que la reafirmaven. N’hi va haver però una altra que certa part de la població, el bàndol vençut, va voler mantenir en silenci, que no vol dir que oblidessin. Un silenci provocat per la por, perquè la repressió franquista no només va ser física, amb càstigs, exilis, llibertat vigilada, tortures i execucions, sinó que també va ser psicològica. I aquesta por viscuda per una generació, que en el seu moment va ser una generació compromesa i amb uns ideals pels quals van lluitar, es va transmetre sovint als seus descendents, possiblement per voler-los protegir dels patiments a què ells havien estat sotmesos. En alguns casos la memòria repressiva si és que va transcendir, només va ser en l’àmbit familiar i moltes vegades, ni això, ja que quan s’ha demanat als fills o als nets que en parlessin han explicat que ignoraven totalment aquests càstigs infligits pel franquisme als seus predecessors. Alguns ho han sabut pels veïns i coneguts: “La meva mare no em deia mai res d’aquest assumpte. Si sé alguna cosa ho sé per la gent del poble.” Altres coneixien que el pare o l’avi havia estat a la presó i això els ocasionava cert malestar, sobretot pel fet de pensar que potser havien actuat negativament, però mai van poder treure’n l’entrellat. I uns altres se n’adonaven però se sentien impotents, per edat o per trobar-se sense cap suport: “A qui havíem d’anar?, si en aquell temps el que havies de fer era callar, no podies dir res.”
A través de l’anomenada història oral, les entrevistes, s’han pogut rescatar part d’aquests relats, que han permès donar veu a totes aquelles persones que durant anys van restar en un silenci imposat i a vegades autoimposat per elles mateixes per aconseguir simplement viure. En les converses que hem dut a terme hi ha hagut moments molt emotius, silencis i records especials, presències i absències plorades i per damunt de tot moltes ganes d’explicar, més que tot sensacions que havien quedat anquilosades pel pas del temps.
Tot això fa de l’audiovisual Una generació de silenci. La repressió franquista a Prats de Lluçanès una crònica inèdita de l’opressió viscuda per una part de pradencs i pradenques que ha estat silenciada durant més de 80 anys. Tot i que arriba tard, esperem que donar a conèixer aquests fets sigui un reconeixement públic per alleugerir el patiment de moltes persones i famílies.
