“Quan era petita em sentia diferent. Més igual que les nenes, però veia que el meu cos era diferent”. Així inicia el relat de la seva història Fiona Albó, una jove trans de Sant Julià de Vilatorta.
Aquesta diferència es va eixamplar encara més a mesura que va anar creixent. Recorda l’etapa dels 11 als 16 anys com “els pitjors” de la seva vida. “El meu cap i el meu cos estaven en una lluita constant. Tens clar que vols ser dona, però el teu cos està canviant”, declara. De fet, recorda especialment que li va afectar molt el canvi de veu: “M’agradava la que tenia i m’estava marxant”. En aquest sentit, reivindica la importància de fer la transició abans de la pubertat: “És una etapa molt important on et desenvolupes en tots els sentits i on es marca la diferència”.
Fins als 15 anys no va saber què era la transsexualitat. Ningú li havia explicat i ni tan sols sabia que existia. Va conèixer-ho a través de diversos referents com Amor Romeira de Gran Hermano o la cantant Kim Petras. A partir d’aquí va tenir clar què volia fer i va esbrinar com fer-ho.
Als 17 anys va iniciar el procés de transició. Va acompanyar-la la seva família, el suport de la qual considera essencial. En aquell moment, va començar “a volar”: “Era com un ocell tancat en una gàbia i vaig començar a ser jo”. Llavors, la transsexualitat encara estava considerada una malaltia. Per a l’OMS va deixar de ser-ho el 2018. En aquest sentit, la jove també explica que el protocol que va començar ha anat canviant. Això no li va fer estalviar-se llargues sessions amb psicòlegs i psiquiatres, i testos que “qüestionaven tot el que era i feia. Un horror”.
Fins al cap de cinc anys no va arribar l’operació de canvi de sexe. “Va ser com tornar a néixer”, relata, mentre apunta que ha estat “el més difícil” i alhora “el més satisfactori” que ha fet a la vida.
Tant ella com la seva família, en finalitzar el procés de trànsit, van trobar a faltar més acompanyament en salut, “tant físicament com mentalment”. De fet, lamenta que hi hagi pocs especialistes: “Tothom acaba marxant a ciutats com Barcelona perquè tot està més avançat”.
I aquella lluita que va iniciar de ben petita, i que va seguir en l’adolescència continua avui. Molt sovint sent “rebuig pel fet ser dona i encara més per ser trans”. Li passa amb la feina. Actualment, no treballa i n’està buscant.
Per això, a vegades veu “fatal” el futur, sobretot quan “la gent continua sent discriminada”. A vegades penso que retrocedim. Molts joves tenen una mentalitat d’abans”, detalla. Tot i això, també és optimista: “Tinc esperança i ganes que vagi bé”. Continuaré lluitant a través de l’activisme per poder fer un món millor i ajudar les generacions que venen”, conclou.
Dijous passat, Albó va explicar la seva vivència en un acte al seu poble natal. “És un acte necessari i de justícia”, deia l’alcalde Joan Carles Rodríguez. També hi havia l’activista Fina Campàs que va parlar d’identitats i autodeterminació de gènere. Al final, el públic format per una trentena de persones va fer diverses preguntes a les ponents que van resoldre’ls molts dubtes.
Per a Fiona Albó va ser important: “Hi he passat molt dolor, però també és on he nascut i crescut”. Es considera una noia “molt lluitadora”. L’experiència vital li ho avala.
{{ comment.text }}