“Ets diabètica perquè menjaves molt sucre?”, “Fa mal quan et punxes?”, “Jo no podria punxar-me cada dia”. Són alguns dels comentaris que les persones diabètiques acostumen a rebre i haver de gestionar tot sovint. Aquest dilluns, 14 de novembre, es commemora el dia mundial d’una patologia que en el cas d’Osona afecta mig miler de persones, des de nens i nenes fins a gent gran. Consisteix, bàsicament, en un augment del sucre en sang. “Es produeix com a conseqüència de la destrucció de les cèl·lules que fabriquen insulina, l’hormona que permet que la glucosa dels aliments passi a les cèl·lules de l’organisme i, per tant, no s’acumuli a la sang”, explica Ignasi Saigí, endocrinòleg del Consorci Hospitalari de Vic. Aquesta pèrdua d’insulina es deu a una reacció autoimmune del propi cos, quan uns determinats anticossos es desprogramen i, en comptes d’atacar agents externs, passen a combatre i destruir proteïnes del mateix organisme.
Les persones diabètiques acostumen a debutar durant la infància, l’adolescència i la joventut. Els símptomes apareixen d’un dia per l’altre i, si la malaltia no es tracta amb rapidesa, es pot complicar. L’accés de set, tenir moltes ganes d’orinar, un augment de la gana o pèrdues de pes són els signes amb què es manifesta més habitualment. El tractament consisteix a injectar-se insulina abans dels àpats mitjançant una ploma, suplint la funció generadora que teòricament correspondria al pàncrees.
A dia d’avui, la qualitat de vida d’una persona amb diabetis ha canviat molt respecte a temps enrere. “Abans la diabetis implicava restringir la ingesta d’hidrats de carboni, els sucres. Ara intentem que aquestes persones tinguin armes per menjar tot el que vulguin, però sabent com fer front a la implicació d’això en els nivells de glucosa en sang,” diu Saigí.
En tot aquest procés, el sensor que es va popularitzar a partir del 2018 i el 2019 hi ha jugat un paper clau. Es tracta de dispositius normalment enganxats al braç que alerten de baixades i pujades. Això permet que la persona en qüestió pugui estar molt al cas i injectar-se insulina, tot i que també n’hi ha cada vegada més que porten una bomba a la panxa que ho fa semiautomàticament o després que l’usuari li hagi indicat la quantitat. “Tot això suposa un gran avenç. Anteriorment, per mirar-se la glucosa la gent s’havia de punxar el dit”, apunta Saigí.
La pregunta del milió és si al final s’acabarà trobant una cura per la diabetis. “Pels volts de l’any 2000, quan vaig començar d’endocrinòleg, es deia que apareixeria al cap d’una dècada, gràcies a les cèl·lules mare. Han passat 22 anys i estem més o menys igual. El que sí que ha evolucionat molt és la tecnologia per conviure amb la diabetis. La cura tard o d’hora hi serà, però veig difícil fer un pronòstic d’anys”, conclou Saigí.
DIVERSOS TIPUS DE DIABETIS
La diabetis que descriu l’article és la tipus 1, que es pot desenvolupar d’adult però té una major incidència en infants i joves. En aquest cas no hi ha cura, és a dir que parlem d’una malaltia crònica que requereix tractar-se al llarg de la vida: a més a més d’estar al cas amb el menjar, punxar-se insulina mitjançant injeccions o amb els ginys tecnològics que van apareixent per regular els nivells de sucre a la sang.
A banda d’aquest tipus de diabetis –d’origen desconegut més enllà del fet que es desprograma el sistema immunològic– hi ha, també, la de tipus 2, associada a una vida sedentària i factors de risc com l’obesitat. A diferència dels pacients de tipus 1, les persones amb diabetis tipus 2 sí que produeixen insulina, però no en les quantitats necessàries perquè el cos funcioni correctament. Això vol dir que no tothom s’ha de punxar, sinó que n’hi pot haver prou controlant la dieta, fent esport i monitoritzant periòdicament la pressió arterial o el colesterol.
