El doctor Tomàs Morelló, de Vic, ha estat metge a Sant Quirze durant quatre dècades, tot i que d’entrada ell hi havia anat de forma provisional. Ara fa uns mesos, es va jubilar.
Com va anar a parar a Sant Quirze?
Vaig començar a treballar per l’ICS el gener de 1979, després d’acabar la carrera. Primer vaig fer una substitució de cinc mesos a Manlleu i quan vaig acabar va sortir una vacant a Sant Quirze i vaig decidir anar-hi fins que em toqués anar a fer la mili, que va ser a Barcelona. Quan vaig tornar m’hi vaig reincorporar i vaig dir que mentrestant decidiria què fer amb la meva vida. Hi vaig anar per estar-hi un any i mig o dos i me n’hi vaig quedar 40.
Mai es va plantejar marxar-ne?
L’any 1992-93 em van trucar de la inspecció de Vic que volien que agafés plaça allà. En aquella època hi havia una borsa de treball molt extensa i les interinitats eren de nou mesos. Llavors els pacients es podien trobar que en un any tenien quatre metges diferents. Els interessava que agafés la plaça algú jove i de la comarca perquè no marxés. Parlant amb el doctor Arimany, que estava a Soler i Palau de Ripoll, on treballava el meu pare, em va aconsellar que em quedés a Sant Quirze. Deia que ell a Vic llavors només feia receptes i mirava pressions perquè molta gent ja anava a l’hospital.
És diferent fer de metge en un poble?
Aquí fèiem accidents laborals… Fem més medicina a les zones rurals i semirurals que en un ambulatori multiurbà. Urgències a l’ambulatori de Vic, menys. Normalment truquen al 061, hi va l’ambulància o van a l’hospital.
No feia atenció només a Sant Quirze.
Jo pujava cada dijous a Santa Maria de Besora i a Vidrà. L’àrea bàsica de salut agafa el Bisaura i també part d’Orís, Sant Boi, Alpens, Sobremunt i la Farga de Bebié, on quan vaig arribar hi vivien 1.000 persones. Des de l’última casa de Vidrà, que veus la Vall d’en Bas a sota, fins a l’última casa de Sant Boi; si tenies un domicili a dalt de tot de Ciuret i un altre a Sobremunt podies fer 200 quilòmetres en un matí.
Els espais s’han modificat des que hi va anar…
Els metges anteriors a mi visitaven a casa seva. Quan hi vaig anar feia un any que hi havia el consultori municipal, que era al mateix lloc on hi ha el CAP, que van obrir el 1994, quan es va ampliar molt. A l’inici llavors ja teníem despatx individual i vam començar a equipar. En aquella època vam comprar un aparell de raigs X. Abans no teníem electrocardiograma, amb el temps en vam comprar un entre tots els metges. Tecnològicament hem millorat molt.
Els pacients també han canviat?
S’ha fomentat molt la demanda per part de l’administració. Venen molt més, per exemple per a programes com el del nen sa, perquè els pesis i miris si han crescut… Ja està bé, però a vegades fa que les consultes vagin saturades. A mi al pediatre m’hi portaven si estava malalt, ara a vegades veus que et venen per uns genolls o colzes pelats, no per talls que cal cosir.
Què va suposar concentrar les urgències de nit a Vic?
A pilota passada penso que s’havia de fer. Nosaltres per estadístiques teníem una visita nocturna, comptant com a nit de 12 a 6 del matí, 1,2 diàries. Moltes nits, a les 12 m’estirava al llit i fins les 6 del matí a vegades no venia ningú. Ens passava a tots els CAP. Ara hi ha dos o tres equips voltant per fer domicilis, hi ha el 061 que si fa falta t’envia l’ambulància o te’n vas a l’hospital. Ha estat un estalvi sense pèrdua de qualitat del servei.
De dia, però, també atenien urgències.
El tema urgències s’ha d’arreglar, hi ha un tema d’educació poblacional. El que no pot ser és que si tens obert de les 8 del matí a les 9 del vespre et vingui una persona a les 9 menys 5 perquè li fa mal el peu i quan li dius quants dies fa et diu tres o quatre. De cada deu visites que venen d’urgències, per mi vuit no són urgents. A Portugal van posar taxes per aquests casos i aquestes urgències que no són urgències van baixar un 80%. A mi m’havien vingut a les 2 de la nit perquè li havia sortit un herpes, una pansa.
Després de 40 anys ha creat molts vincles al poble.
Amb gent de Sant Quirze vaig aprendre a esquiar, a jugar a cartes, a la botifarra, i me’n van ensenyar els alcaldes d’aquella època. A Sant Quirze vaig conèixer la meva dona, que és treballadora social i treballava allà, i allà em vaig casar. He fet molts amics i vam estar molts anys que estava ficat al comitè de futbol sala. He participat a cursets de ball, una temporada amb una altra doctora vam fer de models d’una botiga de roba. Ara hi pujo cada 15 dies i hi continuaré pujant. Hi he tingut mols vincles i m’hi he trobat molt còmode, però no hi he viscut mai.
Per què?
A l’inici vam llogar un pis amb un altre metge per fer les guàrdies de nit, després ja van fer-hi dormitoris amb dutxes i un oficce. Amb els anys també ha millorat molt la carretera, sobretot amb el doble carril.
Ho troba a faltar?
Si només fos assistència continuaria, però estic cansat de tota la burocràcia. Ser metge abans era una cosa i ara n’és una altra. De fet, em van proposar d’anar dues tardes a substituir el metge de Sant Boi però no em sortia a compte. Des del punt de vista econòmic m’he guanyat bé la vida. També vaig fer l’especialitat de medicina de treball, que vaig combinar mentre treballava. Ara d’altres companys que acaben la carrera tenen un sou que penso que és molt baix.
I ara pot fer el que no tenia temps de fer abans…
Ara fonamentalment faig de pare. Tinc una nena que farà 9 anys que quan treballava i feia guàrdies molts dies no la veia. M’he matriculat a anglès, faig esport i m’agrada molt llegir. Des del punt de vista de metge estic llegint més articles mèdics ara que abans. Llavors no tenia temps.
