Conxita Mas tenia guardada de fa cinquanta anys roba de cotó que li va regalar la seva mare quan es va casar. La idea era que servís de llençols per als “llits de la canalla”, però amb el temps va anar quedant arraconada i no va ser fins a la primavera del 2020 que finalment va trobar un motiu de pes per fer-la menester: confeccionar mascaretes. Aquesta veïna dels Hostalets de Balenyà de 75 anys va ser, de fet, de les primeres persones d’Osona a preparar material de protecció quan es va declarar l’emergència sanitària a causa del coronavirus. Des de dimecres, amb la desaparició de les mascaretes també en interiors, els primers compassos de la pandèmia queden encara una mica més lluny, però Mas manté viu el record d’haver-se arromangat en saber que faltava material per protegir tant la gent gran com els professionals del centre d’atenció primària i el Casal Oller. En ple confinament domiciliari va arribar a preparar cent mascaretes al dia des de casa seva mateix, en un taller equipat amb dues màquines de cosir i calaixos plens de fils de colors, cremalleres, carros, botons… L’aura de tota una vida dedicada a la costura. Malgrat que és difícil de precisar, Mas calcula que en total va donar sortida a unes 2.000 mascaretes. La majoria es van quedar als Hostalets.
A mesura que es va accelerar la producció mundial i els governs van poder comprar material les de cotó van quedar en desús, però ella destaca que hi ha comerços del poble que encara en porten de seves, ja que “es poden rentar molts cops i planxant-les queden completament desinfectades”. Al telèfon mòbil també hi guarda fotografies de l’epidèmia de grip espanyola de l’any 1918 en què es veuen, amb color sèpia o blanc i negre, homes i dones amb mascaretes de cotó cobrint-los bona part de la cara.
Dos anys després de l’esclat de la covid, Mas ha tornat a la rutina habitual de fer arranjaments de roba a veïns i veïnes que la coneixen de “tota la vida”. Aquesta setmana, per exemple, tenia dos pantalons per escurçar, una jaqueta que va perdre la cremallera i una altra a la qual ha de tallar les mànigues. Amb una vista que encara li permet enfilar les agulles encara “a la primera”, són anys de traça i exercici després d’haver après a cosir a Seva, on baixava a peu des de la casa de pagès del Brull que la va veure créixer. D’El Masset en recorda, justament, que “el primer que vaig tallar van ser uns pantalons per al meu germà que van anar bé al meu pare”. Després ha fet de tot: arranjaments, pitets, vestits de núvia… També les bates quirúrgiques i les mascaretes que la van ocupar bona part del 2020.
La roba de cotó que va utilitzar aleshores ja no impressiona a sobre les taules del taller, però tot i així no l’ha endreçat gaire lluny. Està convençuda que caldrà tornar a desembossar-la, perquè “d’epidèmies en vindran més”.
