Domingo López és un d’aquells mestres mítics de La Salle. Nascut a Torrelacárcel, província de Terol, fa 54 anys que viu a Manlleu, on va arribar per una casualitat. Havia estudiat per mestre a Terol i, a l’hora de posar-se a treballar, un germà de La Salle originari d’un poble veí li va oferir la possibilitat de traslladar-se a exercir de professor a Manlleu. Va decidir acceptar-ho, però, dies després, un conegut que ja feia de mestre també va oferir-li feina: va proposar-li de cobrir la seva vacant en un municipi de Terol. Era l’opció de quedar-se, però va haver-li de dir que no: havia donat la paraula que se n’aniria a Manlleu. I la paraula, abans i ara, és un compromís.
L’episodi, que rememora en conversa amb EL 9 NOU, reflecteix com a la vida hi ha cruïlles. I prendre un o altre camí condueix a un o altre destí. “Sí, la veritat és que vaig venir a Manlleu per aquesta casualitat”, reconeix. Va ser així com l’any 1965 va arribar, sol, a l’estació de tren. Només tenia 21 anys, però no era la primera vegada que marxava de casa. Fill de Gregorio i Cleofé, era el quart de sis germans. Anava a l’escola pública del poble fins que, amb 12 anys, es va traslladar a estudiar en un centre dels pares franciscans a Palència, on ja havien cursat estudis dos germans seus.
–Marxar de casa amb només 12 anys era fer-se gran de cop?
–Quan el meu pare m’hi va deixar va ser dur, però al centre hi havia més de cent nens. De seguida vaig fer amics.
No va estar-s’hi molt a Palència perquè, cursat el batxillerat inferior, per fer el superior el van traslladar a Granollers, on els franciscans també tenien un centre. Aquest va ser el primer contacte amb Catalunya tot i que, aleshores, no sospitava que Catalunya acabaria essent casa seva. La mostra és que, acabat el batxillerat, se’n va tornar a Terol, on va estudiar Magisteri. I va ser just acabats els estudis quan la casualitat que un aragonès, el germà Blas, busqués docents per a La Salle de Manlleu el va acabar conduint a la localitat que, encara avui, és el seu poble.
A Manlleu, on no havia estat mai fins que l’any 1965 hi va posar els peus, en realitat no estava sol. A La Salle ja hi treballava un conegut, Marcial Paricio, veí d’un poble proper al seu. Potser per això l’adaptació va ser fàcil. Els professors joves que en aquells anys van començar a exercir de seguida van fer colla. A banda de la feina, s’agrupaven al Bar Parramon o al Brindis i, els caps de setmana, a ballar a la Concha de Vic. Es va casar amb una veïna de Gurb, Pilar Casas, i va ser pare de tres filles, la Mercè, la Marta i la Mireia. Ara explica, amb un punt d’orgull, que ja és avi: “Tinc tres nets, una nena i dos nens”.
–Vostè d’on se sent?
–De Manlleu. Em sento de Manlleu.
I ho explica en català. Tot i que la seva llengua materna és el castellà en Mingo –“sí també em diuen Mingo”– s’expressa amb naturalitat en un català embolcallat d’un accent singular que, escoltant-lo, és una mena de cordó umbilical que de manera invisible remet l’interlocutor als seus orígens aragonesos.
Ja jubilat, recorda els 45 anys de professor a La Salle, escola gegantina que quan ell va arribar-hi encara tenia interns, nens que vivien permanentment al centre. “Hi havia disciplina i molt ordre. I més respecte cap a la figura del professor”, resumeix.
–També hi havia professors que pegaven als alumnes?
–Eren uns altres temps.
En Mingo no esquiva cap tema, però prefereix abundar en els bons records. Com el de fa uns dies, quan un exalumne ara resident a l’estranger per motius professionals va estar feliç de retrobar-lo. “Sí, és clar que et fa il·lusió retrobar gent que s’ha esforçat i a qui els estudis els han estat profitosos”, explica.
–Quina opinió creu que tenen els alumnes de vostè?
–Crec que bona, però els ho hauríem de preguntar a ells.
Si ho féssim, segurament molts el recordarien perquè, a banda de la faceta de docent, va ser un dels impulsors de la pràctica esportiva, tasca que després va continuar el malaguanyat Melchor Marichalar. Quan ell va començar a promoure l’esport no es partia de zero. El germà Agustí, en futbol, i el germà Daniel, en bàsquet, ja havien format equips i els camps dels Hermanos, terrenys on ara hi ha el Club Tennis Manlleu, eren l’espai de pràctica esportiva. Posteriorment, va col·laborar en l’articulació de competicions de futbol sala, iniciativa a la qual també va participar Remigio Hernando, fora de l’horari escolar –La Salle va ser una escola pionera en disposar d’un pavelló– i va participar durant lustres del Consell Esportiu d’Osona, un organisme que organitzava tornejos entre escoles.
Amb la seva passió per l’esport no és estrany que, ara, a punt de fer 76 anys, continuï sortint, cada dia, amb la BTT. Veure en Mingo amb la bici és una estampa típica del barri de la Salut, on resideix i on cada dia, després de dinar, va a fer la partida de la botifarra o del truc a l’Oliveda o a Cal Xic, bars que són punt de trobada del veïnat.
–De què parlen?
–De tot.
–De política?
–No gaire… A vegades en parlem a casa, però no gaire.
Aquest cap de setmana, a l’Oliveda o a Cal Xic, segur que han tingut tema: en Mingo ha sortit a EL 9 NOU.
(Article publicat a EL 9 NOU, 8 de novembre de 2019)
{{ comment.text }}