“Vam començar un forcejament. No sabia què podia passar, estàvem al costat del mar, en un lloc ple de roques, i per la meva ment passaven un munt de possibilitats. Vaig deixar de resistir-me pensant que així ell es quedaria a gust i jo podria fugir.” En nou línies es pot explicar la violació que va viure la Margot (nom fictici), però no hi ha noms ni adjectius de prou calat per arribar a traslladar sobre el paper l’horror de trobar-se enmig d’una situació com aquesta. Ella, que és argentina però ara viu a Osona, ha accedit a compartir el seu testimoni amb EL 9 NOU per donar visibilitat a la violència contra les dones, una realitat amb molts tentacles que malauradament continua manifestant-se cada dia tant amb agressions i maltractaments com desigualtats que sovint passen inadvertides per la seva subtilesa. El 25 de novembre exerceix any rere any de reclam –ens empeny a prendre consciència–, però tothom s’hauria de fer seva la idea d’una cursa de fons: tacte, cura i respecte a diari. I en totes les parcel·les de la vida, amb la mare, la parella o la filla, però també amb les companyes de feina o les dones desconegudes amb qui coincidim als passadissos del supermercat, a classe o senzillament en caminar pel carrer.
La història de la Margot comença a l’Argentina, quan després de la mort del seu pare i un trencament amorós va decidir travessar l’Atlàntic i engegar una nova vida a les illes Canàries: “Laboralment no vaig arribar en una bona època. Amb la pandèmia em va costar trobar feina i anava d’un lloc a un altre intentant assegurar un llit i un plat per menjar”. L’últim espai on va treballar, com a voluntària a canvi d’allotjament, va ser un hostel, però passat aquest temps es va instal·lar en una tenda de campanya amb una comunitat de gent que viu en un barranc a Tenerife. Ella mateixa explica que es tractava d’una zona molt turística, i que “tenia l’esperança que les coses es posarien a lloc” fins a refer-se.
“No he passat pàgina, però sé que aquest moment arribarà”
Va ser aquí, quan s’estava situant, que va conèixer un home que li va donar un cop de mà. “Persones que un creu que són de bona fe.” “Al segon dia, jo estava a la meva tenda dormint, a la nit, i va venir a visitar-me amb un amic dient que volien compartir una estona”, explica la Margot. Ella hi va accedir i va sortir a fora, fins que al cap d’uns tres quarts d’hora es va quedar a soles amb un dels dos. L’home insistia a entrar plegats a la tenda i no parava d’intentar fer-li petons, però “a mi no em venia de gust”, de manera que s’hi va resistir: “Va ser aleshores quan aquesta persona es va posar violenta. Em deia que no entenia el perquè del no”. La tensió va anar pujant de to fins a entroncar amb el relat del principi de l’article: “Veient on érem i que no sabia què podia arribar a passar, la meva única via d’escapament va ser accedir. Vaig pensar que ell quedaria complagut i així em podria escapar”. Escoltant la Margot, o llegint-la, no n’hi ha prou per calibrar el pes de la llosa. Pànic, horror, tristesa… Resignar-se pensant només en com salvar la vida: “Per mi l’acte sexual va ser etern, en tot moment tractant de trobar la millor manera de fugir i no fallar en l’intent”. Quan ell va acabar, “li vaig dir que em deixés sortir per anar a orinar. Em vaig escapar aparentant la major calma possible”.
“Es va posar violent. Em deia que no entenia el perquè del no”
Tot i que no anava calçada i portava poca roba, la Margot va córrer fins a la carretera. Allà hi va trobar un grup de joves que la van portar a la policia. Posteriorment es va activar el protocol de revisió en un centre mèdic i empara de Serveis Socials, ja que a l’illa no hi tenia ningú ni un lloc on quedar-se. Els deu dies que van venir després els va passar confinada en una habitació d’un centre d’acollida de dones: “Estava súper perduda i atordida, no entenia res. Tampoc em donaven informació ni em preguntaven com em sentia”. Enmig d’aquesta situació, que la Margot descriu com a “surrealista”, una osonenca que havia conegut al hostel es va assabentar de la violació “i li va arribar molt, fins al punt d’oferir-me venir cap a Catalunya”. Aquí ara diu que hi ha començat un nou capítol de la vida, en part perquè entrar en contacte amb el Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) l’ha ajudat a treure i treballar les emocions: “Estic dempeus gràcies a elles. No he passat pàgina, però de mica en mica vaig refent-me i sé que aquest moment arribarà”.
{{ comment.text }}