“Jo vaig néixer durant els anys de la guerra del Líban, i en la meva vida no he vist ni sentit una explosió com aquesta. De cop, al voltant de les sis de la tarda, tot va començar a trontollar i a moure’s, com si fos un terratrèmol”. Així narra Hamudi el Mokdad, libanès resident des de fa gairebé trenta anys a Catalunya i a Osona, el moment en què va produir-se l’explosió al port de Beirut, el passat 4 d’agost. El Mokdad es trobava en aquell moment a la capital del Líban per motius familiars, i va viure en la seva pell, a escassos sis quilòmetres de distància, l’explosió que va reduir la zona del port de la ciutat a ruïnes i que va emportar-se la vida de més d’un centenar de persones.
“Van ser moments de molta incertesa. Quan vam veure que tots estàvem bé, vam baixar al carrer i es rumorejaven moltes coses, des d’una bomba fins a un atac, però jo no em vaig creure res d’això”, narra El Mokdad. I és que en aquest camí van anar les primeres hipòtesis sobre què va poder causar una detonació d’aquella magnitud. Era mitja tarda a la ciutat quan, després d’unes detonacions més petites, les més de dues tones i mitja de nitrat d’amoni que descansaven al magatzem número 12 del port de la capital va causar una explosió que va devastar la ciutat, deixant prop de 6.000 ferits i més d’un centenar de morts. Just després de l’explosió, les imatges no van tardar a córrer com pólvora a les xarxes, com tampoc es va fer esperar l’ajuda dels ciutadans libanesos, que es van abocar al carrer per socórrer a qui ho necessités. “Tinc alguns cosins que van sortir a ajudar, i la població va demostrar una gran solidaritat i amabilitat”, explica El Mokdad.
El complicat estat de salut en el qual es trobava la seva mare requeria tota l’atenció d’El Mokdad i els seus dos germans, també residents a Osona, però aquest fet no els va impedir viure de primera mà un fet com aquest. “El dijous van haver d’ingressar la meva mare, i els hospitals eren un no parar. Hi havia molta gent que buscava familiars entre els ferits i els morts, i anaven d’hospital en hospital mirant en les cambres on eren els morts. Era una imatge molt dura”, narra El Mokdad. Però tot i la devastació que ja va causar l’explosió, opina que encara podria haver estat molt pitjor. “Jo crec que va haver-hi sort que l’explosió va anar-se’n cap al mar, i que la va parar l’únic edifici que ha quedat intacte al port, ja que hagués pogut estar molt pitjor del que ha estat”, explica El Mokdad, “els edificis a la ciutat són molt vells, i hi ha molta pobresa. No va quedar res de res”, segueix.
“De cop, tot va començar a trontollar i a moure’s com si fos un terratrèmol”
Tot i la desgràcia que ha suposat pel seu país natal, El Mokdad es mostra crític amb el govern i en com procedir a partir d’ara. “Al Líban hi ha molta corrupció, i per poder recuperar el país, això s’ha d’acabar. El problema és que, tot i la dimissió del govern, els que vinguin al darrere no canviaran res”, afirma. I és que, quan se li pregunta sobre com espera veure la seva ciutat quan torni al Líban, El Mokdad ho té clar: “espero que l’hagin arreglat, però no haurà canviat res. No pots canviar un país sencer si no canvies a la seva gent, i això no passarà”. Malgrat tot, el vincle d’El Mokdad amb el Líban segueix passant per la seva família, i és un fet que té molt clar. “Des del 1992 estic aquí, però vaig regularment a Beirut a veure tots els meus familiars, com també hi anem amb amics, que s’enamoren del Líban de carrer”, segueix. D’aquesta manera, El Mokdad viu a cavall entre tots dos països, amb la preocupació que el Líban ara encara un procés llarg i difícil, que “serà molt complicat de recuperar, ja que veig el país i la gent molt malament”, conclou.
