El seu pare “no volia pas cap nom de sant” i per això li van posar Aurora, explica Aurora Vila, de Torelló, com a moltes filles de revolucionaris. El pare era anarquista, de la FAI, i a les acaballes de la Guerra Civil “se’n va haver d’anar corrents” cap a França, on va marxar amb la seva mare. Ella, amb 5 anys, es va quedar amb les seves tietes i l’àvia a la casa del carrer Nou on des de fa 10 anys viu amb el seu marit, Joan Pujol, amb qui es van conèixer a l’exili. Les seves arribades a França van ser diferents, però anys més tard s’hi van conèixer i hi van formar una família.
Amb un català gairebé perfecte, tot i que amb cert accent francès, Pujol recorda uns fets que van passar fa 80 anys com si fos ahir. Tenia 9 anys i vivia a Montgat, al Maresme. Abans de la Retirada, a finals de 1938, amb la mare, la germana gran i un germà petit havien anat a Dòrria, a Toses, on el seu pare “guardava la frontera perquè hi havia molts desertors” del bàndol republicà que fugien. Quan feia tres mesos que hi eren amb la mare van decidir tornar a Montgat “a buscar coses que ens feien falta”. Quan eren allà les tropes franquistes van entrar a Barcelona. Uns soldats “ens van portar a Sant Feliu de Guíxols”, comenta Pujol, i “ens vam espavilar” per arribar a Dòrria per trobar-se amb el pare i la germana. El camí va ser llarg, a peu i en unes condicions extremes. “Hi havia bombardejos, els avions passaven i tothom s’amagava a les cunetes”, relata. I van arribar al Ripollès, però el pare a Dòrria ja no hi era, havia hagut de fugir. Abans, havia enviat la filla gran amb un matrimoni que també estava vigilant la frontera i la van retrobar temps després a París, on un matrimoni la volia adoptar. Des de Dòrria van decidir anar fins a Puigcerdà: “Estava ple de gent que esperaven el tren, que era de mercaderies”. Les fronteres “estaven tancades, no ens hi volien i per pressió internacional van obrir”. Van pujar en un tren i a les estacions hi havia pagesos que els esperaven, a més que alguns ajuntaments del centre de França havien demanat refugiats, explica, i van baixar en un poble prop de Tolosa. Els van fer dormir a la casa del mossèn, al terra, on hi havia palla, i els van donar una manta. “A d’altres, els van enviar al camp d’Argelers”, on també va anar a parar el seu pare. Havien marxat a França “amb el que portàvem a les butxaques, va ser improvisat, no dúiem res”. I després va arribar l’ocupació alemanya i “quan venien els alemanys ens amagàvem”.
Aurora Vila va tenir contacte per carta amb els pares durant anys i tenia una foto que ara mostra d’ells ja a França amb la indumentària amb la qual havien marxat. Ella s’havia quedat al carrer Nou de Torelló i “tothom em deia que havia d’anar a conèixer els pares”. Es trobava en la dualitat de voler conèixer-los i el fet d’haver de deixar els familiars que l’havien criat i que no volien que marxés. Als 14 anys els pares li van organitzar una fugida. Recorda, però, que va anar fins a Barcelona, va agafar un tren i “vaig passar la frontera de forma clandestina”. Va ser amb “un home, un passeur, que travessava gent”. I a l’altra banda l’esperaven els pares, en una trobada que, relata, va ser una mica freda a l’inici. “Mai em van explicar res del que havia passat” durant la Guerra Civil, assegura.
El matrimoni es va conèixer a l’exili, quan vivien prop d’Albi, a uns 70 quilòmetres de Tolosa. Era habitual que les famílies de refugiats es trobessin els caps de setmana i de fet les famílies respectives es coneixien. I ells es van trobar. En les converses dels exiliats, recorden, “tothom creia que trigaríem poc temps a tornar”, però no va ser així. Vila va tornar en alguna ocasió a veure els familiars quan Franco encara era viu. Ell no ho va fer fins al cap de 40 anys, quan va morir el dictador. Des de llavors anaven fent visites esporàdiques al carrer Nou –on ara s’han establert– mentre vivien a París, on han estat 50 anys, després de traslladar-se de Tolosa. Ara aquí “trobo les arrels, la manera de ser”, assegura Pujol.
Els primers anys fora “vam passar molta misèria”, diu l’home, “no ho desitjo a ningú”. L’exili els va marcar: “És la nostra vida”.
