El tram de l’Eix Transversal que s’estén abans dels túnels de Sant Julià escorxa avui el que havia estat l’antic aeròdrom Vilatorta, un dels quatre camps d’aviació que les forces republicanes van construir a Osona quan la Guerra Civil ja tombava a favor dels nacionals. L’1 de juny de 1938, un dimecres de fa exactament 80 anys, l’alcalde de Vilalleons rebia una carta que canviaria per sempre l’anomenat pla de la Quintana. I és que el Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad del govern de la República l’informava de l’inici imminent d’uns treballs topogràfics que culminarien amb la construcció del camp d’aviació, un aeròdrom que s’estenia des de les cases del Llopart fins a Altarriba i que avui continua present a Calldetenes, Santa Eugènia i Sant Julià en forma de refugis elementals sota camps, antigues casetes de guaita o, entre altres, un polvorí fet totalment de formigó.
Des que aquestes instal·lacions obeïen a la funció per la qual van ser concebudes han passat 80 anys, però el record continua viu a moltes cases de la zona. Tal com Martí i Miquel Erra recollien al llibre Els camps d’aviació d’Osona durant la guerra civil, publicat el 2011 i origen de tota la informació actual sobre l’aeròdrom, alguns dels masos de l’entorn van ser confiscats pel govern de la República. A Cànovas, per exemple, s’hi van allotjar infants refugiats, el Solà i l’Omeda van passar a mans del cos d’aviació i el Llopart es va convertir en el centre de comandament des d’on un coronel –els Erra apunten que podria ser rus– dirigia les operacions. Menció a part mereix el castell de Saladeures, en terme municipal de Santa Eugènia de Berga, on fins i tot hi haurien tingut lloc reunions amb la presència de Manuel Azaña, Juan Negrín i els ministres Indalecio Prieto i Dolors Ibarruri, a més a més d’un gran àpat per acomiadar els brigadistes internacionals l’octubre de 1938.
Cap d’aquests punts va ser bombardejat per l’aviació franquista, ni tampoc escenari d’enfrontaments armats, però la guerra –amb la construcció del camp d’aviació– sí que va sacsejar una plana que fins aleshores havia estat eminentment agrícola. Només en la construcció de l’aeròdrom, per exemple, hi van participar 900 persones, el triple dels habitants empadronats a Vilalleons en aquell moment.
Pel que fa a avions, s’hi muntaven i reparaven els caçabombarders Katiuska i Natasha. Uns aparells que segons Cristina Suñén, historiadora i guia de la ruta que des de 2012 recorre el camp d’aviació, s’enlairaven des d’Osona “per intentar mantenir els últims vestigis de la República a Catalunya”, entre altres evitant més bombardejos sobre la ciutat de Barcelona. Miquel i Martí Erra també destacaven l’ús que va tenir l’aeròdrom, mesos més tard, en el replegament de les forces republicanes cap a la frontera francesa i, alhora, “la bona situació geogràfica i estratègica”, sobretot per la proximitat amb el castell de Saladeures, seu d’activitats polítiques i de planificació militar.
Suñén també defensa que el camp d’aviació va acabar adquirint un pes rellevant pel fet que, a diferència del de Vic, la tardor de 1938 i l’hivern de 1939 s’hi podia volar sense haver de patir per la boira. Tot i això, però, l’activitat a l’aeròdrom es va acabar reduint a cinc mesos: el 2 de febrer, les tropes franquistes entraven a Sant Julià i Vilalleons. Aleshores començava un altre procés: el de reconvertir el pla de la Quintana en la plana agrícola que havia estat.
“VAN ENDERROCAR LA CASA EL NADAL DEL 1938”
Hi ha històries que no les has viscut, però que t’acabes fent teves a còpia d’anar-les sentint. El 1938, Narcís Morató només tenia 4 anys i ni tan sols vivia a la Mata, però avui és capaç de resseguir amb pèls i senyals com la Guerra Civil va sentenciar el mas: el govern de la República va confiscar-lo a la seva família i més tard l’acabaria tirant a terra perquè estava situat al mig del camp d’aviació, la qual cosa dificultava l’aterratge dels avions. “Als masovers els van donar 24 hores perquè marxessin”, explica, “es van instal·lar a la cabanya del Reguer, que també la van netejar i posar a punt en només un dia. L’enderrocament de la casa va començar el Nadal de 1938”.
La guerra, la família Morató la va passar a Barcelona, però el 1940, quan els van retornar el patrimoni, ja es van instal·lar a Sant Julià. De la Mata no en quedava res, motiu pel qual el seu pare va demanar una ajuda reservada a zones desbastades. L’hi van concedir, però en forma d’un crèdit de 250.000 pessetes que “vam haver de tornar fins a l’últim cèntim”. Tot i això, va ser efectiu: en la reconstrucció de la casa “hi van treballar tots els paletes del poble” i el 1941 tornava a estar acabada. Morató, l’hereu per ser el fill gran de nou germans i germanes, hi ha viscut des d’aleshores. I encara avui és capaç d’assenyalar l’únic fonament que van aprofitar de l’antic mas, en un extrem a tocar del jardí. La resta, foc nou.
Tenir la casa al mig de la plana que havia estat l’aeròdrom també li ha reportat altres anècdotes, sobretot d’infantesa. Recorda perfectament el dia en què, amb la canalla de cases veïnes, van tirar a terra la porta de l’antic polvorí: “Era ple. Pensàvem que ens faríem rics, amb tanta ferralla! Vam agafar una bomba entre quatre o cinc, amb un sac, i la vam portar a casa”. Només va fer falta una trucada del seu pare perquè s’hi presentés la Guàrdia Civil i, més tard, l’exèrcit: “S’ho van endur tot!”. Morató també recorda que un dels avions republicans que es muntaven i reparaven a l’aeròdrom va quedar encallat en un arbre a prop d’Altarriba. Ells s’entretenien a anar-lo baixant per peces, però tampoc n’hi va haver prou per fer-se rics.
