Vic durant els dies de punys alçats

Les guerres canvien les persones i hi afloren la majoria de les actituds més nobles i també les més cruels dels éssers humans. Aquestes diverses idees queden ben reflectides en el dietari que el vigatà Josep Maria Viñas (Vic, 1920 - Canadà, 2016) va escriure en el moment de l’esclat de la Guerra Civil a la comarca d’Osona. I és que la seva història permet veure l’evolució d’una persona que passa de la ingenuïtat i innocència dels primers dies del conflicte a prendre la decisió de marxar lluny de la seva terra perquè veu perillar la seva vida i no vol deixar de banda la seva vocació cristiana just en el moment en què acabava els seus estudis per ser sacerdot. Un canvi de percepció que es produeix a través de la seva experiència i de l’observació del seu entorn des d’una tribuna privilegiada com és la plaça Major de Vic. El seu relat arriba als nostres dies gràcies a l’edició a cura de Xavier Cateura, que amb el suport de l’editorial ÇTrencada ha publicat Aquell temps de punys alçats. Memòries d’un jove vigatà sobre l’esclat revolucionari de 1936 a la seva ciutat i la seva posterior fugida pels Pirineus. Josep Maria Viñas era el gran dels vuit fills que va tenir el matrimoni format per Josep Viñas i Miquela Colomer. En el marc d’un família catòlica i en una ciutat amb un marcat caràcter religiós, l’hereu de la casa va sentir la vocació de servir Déu des de ben petit. Després de passar pels germans Maristes i pel Seminari Diocesà de Vic, Viñas es va encaminar cap al seu somni de ser missioner entrant als claretians amb 15 anys. El juliol de 1936 i sent part d’aquest institut religiós, tot va canviar. Les paraules de Josep Maria Viñas, ja en edat adulta i recollides en la publicació del seu dietari, ens permeten fer-nos una idea de com es van torçar les coses en una ciutat que comptava amb una important comunitat i fervor religiosa: “Fins aquell moment les esquerres no eren pas anarquistes. No ens imaginàvem que ens poguessin cremar el convent o martiritzar-nos. De mica en mica, però, ens tornàvem més pessimistes per les males notícies. El comunisme anarquista anava arribant a Vic, però no el vèiem tan dolent com després va ésser”. La mostra de com l’esclat de la guerra evolucionava de la precaució al terror queda demostrat en un dels capítols més sorprenents del dietari. El passeig que novicis i responsables de la comunitat solien fer pels volts de la plana es va allargar més del compte el 20 de juliol. En realitat s’escapaven dels primers dies del conflicte. El grup de claretians es va amagar durant una setmana en diverses masies com la de Sala d’Heures, a prop de Santa Eugènia de Berga; la de Puig l’Agulla, o Masvidal de Viladrau. Per evitar ser trobats, també van fer nit en coves del Montseny. Finalment, però, i després de ser detectats pels boscos, van acceptar la proposta de tornar a Vic i presentar-se davant del comitè antifeixista, segurament amb el convenciment que els seus veïns i veïnes no els farien cap mal. Als joves novicis, entre ells Viñas, els van deixar marxar –“marxeu ara, perquè si venen els de Barcelona i us troben aquí jo no puc respondre per vosaltres”, els va avisar el president del comitè local, Francesc Freixenet–, però el destí de la majoria dels responsables claretians va ser l’afusellament. De nou a Vic és on Viñas agafa consciència que la seva vocació religiosa era incompatible amb els dies de punys alçats: escorcolls en domicilis a la recerca de capellans, enderroc d’esglésies, i episodis cèlebres de la història local com la pila d’objectes i llibres religiosos que es van amuntegar al mig de la plaça Major de Vic, i que Viñas explica que gràcies a la intervenció de l’alcalde Marià Serra Badell finalment no es van cremar –tal com s’ha cregut durant molts anys, una imatge que i fins i tot s’ha traslladat al cinema–, però van restar allà abandonats durant moltes setmanes. L’11 de gener de 1937, Viñas, juntament amb altres religiosos, inicia el camí per sortir de la zona republicana. La nit del 18 de gener de 1937, amb unes temperatures gèlides i travessant els Pirineus, va arribar a França. Una setmana després i des de Marsella, el protagonista va ser destinat a la casa que els claretians tenien a Alagó, a uns 30 quilòmetres a l’oest de Saragossa, ja en territori del bàndol franquista. El tram final de la Guerra Civil el va viure a Zafra, Badajoz, on va ser ordenat sacerdot i hi va exercir fins al 1944. Després vindrien nou anys a Catalunya, i trenta més a Roma. La part final de la seva vida la va passar al Canadà.

Vic durant els dies de punys alçats

Plataformes d’usuaris veuen “insuficient” el Pla de Rodalies 2026-30 per a l’R3

Detingut per una agressió sexual a Sant Joan de les Abadesses

Editorial | Les màfies i les cites dels serveis d’estrangeria

La UVic tindrà un cicle formatiu de grau superior en Administració i Finances

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la posició del govern espanyol sobre la guerra a l’Iran?

Mor una dona en caure des d'un vuitè pis a Vic

Troben sense vida al Collsacabra un home que estava en recerca des del matí

Doble accident de camions a la C-17 i la C-25 a Gurb

El proper dissabte tanca el Mercadona de Torelló

Atropellament mortal a la plaça Divina Pastora de Vic

Una parella de Tona queda atrapada a Tailàndia després que la connexió via Qatar es cancel·lés pel conflicte al Golf

Es fa passar per un treballador del banc i roba 25.000 euros a dues persones grans de Barcelona

Demanen més de trenta anys de presó per a cadascun dels acusats de l'atac a la comissaria de Vic

Detenen el lladre d'una bicicleta a Vic gràcies al GPS

Sis restaurants recomanats per la Guia Michelin a Osona i el Ripollès