Maria Isern / Agustí Bernad
És probable en algun moment haver-se creuat amb aquestes tres noies per Vic. Van arribar a Osona fa deu mesos i en plena pandèmia, però això no els ha impedit, en cap cas, poder gaudir d’una mobilitat internacional. Són Hellena Oliveira, Gabrielly Ferreira i Stephanie Friesen i estudien el doble grau conjunt que ofereixen als estudiants la UVic-UCC i la Pontifícia Universidade Católica do Paraná (PUCP) del Brasil. Totes tres són de Curitiba, una gran ciutat del Brasil amb més de dos milions d’habitants, i es volen dedicar al periodisme. Com a part del doble grau que cursen, han de passar un any estudiant a Vic i a finals de gener tornaran al Brasil per acabar allà els seus estudis.
El principal motiu per haver-se decidit per aquest doble grau és, segons expliquen, el fet que obtindran un títol que serà vàlid al Brasil i també a Espanya. “En uns anys podrem tornar i treballar aquí si volem”, apunta Friesen. L’oportunitat és molt bona i totes tres coincideixen en el fet que és un “somni” estudiar a Vic. A més, van arribar amb les referències d’altres brasilers que resideixen a Osona i d’estudiants de la PUCP que havien realitzat la mobilitat abans que elles.
Tenien algunes pistes respecte a allò que es trobarien, però cap d’elles coneixia la ciutat de Vic i únicament havien sentit a parlar de Catalunya per les notícies derivades del moviment independentista català que arribaven al Brasil. La majoria d’informacions que rebien al seu país eren sobre Espanya i no sabien res d’Osona, però el doble grau va ser el que les ha portat a passar un any sencer a Vic mentre estudien la carrera de Periodisme. Per Ferreira era una experiència nova i que li feia molta il·lusió, ja que mai havia sortit del Brasil i ho va fer per venir a Vic.
Un aterratge ple de dubtes
Ara bé, els tràmits previs no van ser pas fàcils. “Vam haver d’omplir molts documents, pagar algunes taxes i la pandèmia ens va complicar encara més el procés”, admeten. Havien de demostrar, entre altres coses, que no treballarien aquí o que tindrien la capacitat econòmica de viure al país. Però la pandèmia va deixar en l’aire tot el procés. De fet, Friesen indica que van marxar del Brasil amb molta incertesa: “Teníem un bitllet d’avió que es va cancel·lar i en vam haver de comprar un altre només dos dies abans de venir”. Aquell vol, segons afirmen, va ser l’últim que va sortir del país amb estudiants a bord durant uns quants mesos.
Un cop a Vic, l’adaptació tampoc va ser senzilla. La barrera de l’idioma, juntament amb la incertesa per la situació sanitària, va complicar els primers dies de les estudiants a terres osonenques. “No podíem obrir un compte al banc, no teníem connexió a internet i algunes coses eren complicades, encara que en dues setmanes es va poder solucionar tot”, comenten. No obstant això, van intentar afrontar els primers dies amb positivisme: “Vam arribar molt contentes perquè hi havia algunes classes presencials –al Brasil encara ara s’estan impartint les classes per via telemàtica– i això ens permetia sortir una mica de casa”.
La seva estada a la UVic-UCC va començar amb moltes ganes, encara que la majoria dels seus companys de classe no vivien a la ciutat i això va provocar que se sentissin lluny del grup. Qui sí que els va donar un cop de mà durant els primers mesos va ser el professorat. “Ens ajudaven a sentir-nos part del grup i ens van donar molt suport al principi”, apunten. Això va ser una gran ajuda per portar encara millor la seva adaptació a una vida totalment diferent de la del Brasil. “Ens ha anat molt bé”, bromeja Dering. “Allà em llevava a 2/4 de 6 del matí per entrar a classe abans de les 8 i després entrava a treballar”, detalla. “Aquí comencem a les 9 del matí i tot és una mica més lent. A més, ho tenim tot molt més a prop”, afegeix.
Canvi total
El xoc cultural va ser el que més els va costar d’assimilar. Dering explica que els brasilers són “persones més obertes” i que això no s’ho van trobar aquí al principi. A més, el fet de no parlar català i castellà també va suposar una barrera per comunicar-se amb la gent del seu voltant durant els primers dies. Tanmateix, les tres estudiants es mostren contentes amb la seguretat amb la qual es van trobar per viure a Vic: “Aquí pots anar amb el telèfon a la mà o tornar caminant pel carrer a les 3 de la matinada sense estar preocupada en tot moment”, assenyala César Oliveira.
Un altre element que va suposar un impacte per elles va ser l’entorn en què es trobaven. Han ensopegat amb una ciutat de tradicions i que “té molta història i és molt antiga”, mentre que elles no s’esperaven “una cultura tan forta”. Dering destaca l’arquitectura de Vic com una de les coses que més li han agradat de tot el que ha vist. També els agrada poder passejar per la ciutat i la quantitat de negocis que poden trobar-se. “Pots anar caminant a fer totes les coses i no necessites anar a Barcelona. A Vic tens de tot”, argumenten.
Pel que a l’idioma, cap d’elles parlava català i castellà amb fluïdesa i els va costar comunicar-se amb la gent. Però ja han après castellà i controlen algunes paraules del català, encara que no es llancen amb una conversa sencera. Aquest fet els ha comportat certes situacions desagradables. “Algunes persones s’han negat a parlar-nos en castellà i això ens ha impactat bastant perquè no sabíem català”, afirmen. Però això tampoc els ha suposat grans problemes més enllà de situacions puntuals.
A més, de tant en tant s’atreveixen amb el català i diuen algunes paraules que han anat aprenent en aquests mesos. El primer que els van ensenyar va ser a dir “adeu” i “merci”, dues paraules que asseguren que continuaran utilitzant quan tornin al Brasil. També fan broma amb “és tot sobre això”: “No és una frase sencera, però ens fa gràcia perquè els catalans sempre diuen aquestes paraules”. Fan èmfasi també en el fet que el català té moltes paraules amb la lletra x i això els resulta molt curiós.
L’alegria i les ganes d’aprendre sobre la cultura catalana és present en les tres noies. Fa deu mesos que són a Vic i cada dia descobreixen coses noves i gaudeixen amb els petits moments. Una anècdota que tenen és quan l’any passat, just quan començava una classe per la plataforma Zoom, les tres estudiants van demanar a la professora que aturés la classe uns minuts per veure els globus aerostàtics que hi havia al cel.
Coneixent Catalunya, Espanya i Europa
Tot i que passen gran part dels seus dies a Vic, també han tingut temps de visitar altres indrets. Els divendres no tenen classe i aprofiten aquest dia, juntament amb el cap de setmana, per apropar-se a llocs propers i visitar-los. Spredemann explica que va visitar el monestir de Montserrat fa pocs dies i va “gaudir molt”. També han tingut temps d’anar a Barcelona, una ciutat que, segons descriuen, els “encanta” per la multitud de cultures i persones que s’hi poden trobar “passejant pels carrers”. “Tenim Barcelona molt a prop i podem anar-hi sempre que necessitem alguna cosa”, subratlla Spredemann.
No s’han limitat a visitar només Catalunya i també han aprofitat algunes èpoques de vacances per visitar Espanya i alguns països d’Europa. A Madrid, per exemple, César Oliveira es va trobar amb “un país totalment diferent del que he vist a Vic o Barcelona”. En els últims mesos han pogut visitar Portugal, Itàlia i moltes ciutats espanyoles i estan encantades amb tot allò que s’han trobat. Insisteixen en el fet que viatjar per Europa “és molt fàcil” i que la diferència amb el seu país d’origen és molt gran. “El Brasil és molt gran i has de planificar molt bé els viatges. Aquí vas a l’aeroport i en dues hores ets a un altre país”, relleva César Oliveira.
Un aspecte que estan gaudint molt és el de la gastronomia. Reconeixen que no acaben d’acostumar-se al pa amb tomàquet, encara que l’han tastat en diverses ocasions. El plat que els ha robat el cor són les patates braves, una tapa que consumeixen habitualment quan surten a menjar fora. També els agraden molt els calamars i han descobert en la sangria una beguda que desconeixien totalment i que els ha captivat el paladar.
A més a més, han fet lligams amb la gent de la ciutat i alguns companys de classe. Amb l’inici del nou curs, cada cop tenen més classes presencials i, a més, comparteixen aula amb molts més estudiants d’intercanvi que durant el primer quadrimestre. “Som falses Erasmus”, bromegen totes tres fent referència al fet que fan molta vida social amb els estudiants que venen d’altres països. I és que, encara que vinguin del Brasil, s’han anat adaptant a la vida de Vic sense massa problemes.
Un fins aviat
Quan queda poc perquè la seva aventura a la capital osonenca s’acabi, totes tres tenen clar que el comiat que hi haurà a finals del mes de gener serà un fins aviat. Tenen clar que volen tornar a Osona per visitar, aquest cop com a turistes, el lloc on estan vivint durant tot aquest any. També volen portar les seves famílies perquè descobreixin els espais pels quals elles passen cada dia. No obstant això, les brasileres coincideixen en el fet que, malgrat que voldrien tornar a viure a Espanya, preferirien una ciutat més gran com Barcelona per viure-hi.
Allò que tenen més clar les tres noies és que aquesta experiència les ha canviat totalment. “Ara som més madures i tenim molta més independència. Hem crescut en tots els aspectes”, relaten amb cara de felicitat. El fet d’haver passat de viure amb les famílies a fer-ho soles, sense entendre l’idioma i havent de cuidar tots els aspectes del dia a dia les ha convertit en altres persones.
Marxaran entre el 29 i el 31 de gener, però deixaran part d’elles a la ciutat de Vic. Volen aprofitar aquests últims mesos per continuar descobrint llocs, persones i moments. La mobilitat internacional entre la UVic-UCC i la PUCP porta cada any diversos estudiants del Brasil fins a Osona i aquesta terra els deixa una empremta al cor. I tal com ha succeït amb elles, en uns mesos tornarà a aterrar a Vic un grup d’estudiants que descobrirà un petit però meravellós indret a Catalunya.
{{ comment.text }}