L’idil·li de Ramon Berenguera amb les vaques va començar de molt jove, però quan se’n va anar a fer la mili no va tenir més remei que malvendre les quatre que cuidava als baixos de casa seva, a Sant Feliu Sasserra. Després no n’hauria tornat a posar si no hagués set per la seva dona, que li ha fet costat al llarg de més de cinquanta anys mentre anaven bastint plegats Cal Boixeres, l’explotació que encara avui Berenguera continua comandant juntament amb el seu fill Albert i un dels nets, l’Arnau. A pagès les han vist de tots colors: temporals, pestes, collites de poc gra, preus que mai compensen les hores… Però el pitjor record a la granja el tenen del 18 de juliol de 2016, quan un incendi va cremar més de 92 hectàrees a Sant Feliu. La seva finca va ser de les més afectades: el cobert on tenien les bales de palla i una màquina de segar va quedar completament calcinat, tot i que per sort ningú va prendre mal i van aconseguir salvar el bestiar.
Cinc anys després, els Berenguera recorden perfectament la desesperació de trobar-se cara a cara amb el foc. Les flames van començar al voral de la carretera que va cap a Avinyó, però l’incendi es va propagar molt ràpid i va arribar fins al cobert amb el vent i el voleiar de les fulles enceses. Cremava l’esforç de tota una vida: “Els Bombers eren a baix la carretera. Anàvem sentint els espetecs de la teulada d’uralita, es va encendre fins i tot el fems sec… Si no hagués set pels veïns i les agrupacions de defensa forestal, nosaltres no hauríem aturat el foc. N’hi havia tant que no veies res a dos metres”. L’ajuda i la solidaritat dels demés és, de fet, el primer que destaquen d’aquell dia un cop la sotragada ha anat passant pel sedàs del temps. “En una de les quadres hi teníem unes vedelles que ja donàvem per mortes, perquè el foc era ben bé allà, però un vailet va saltar per dins i les va poder obrir”.
“Vaig pensar que havent-hi tantes bales de palla no quedaria res de res”
Que se salvés tot el bestiar i ningú acabés a l’hospital fa que avui el record sigui menys traumàtic, perquè “al final tot el que és material s’arregla”. Ells, almenys, així ho han fet. Van comprar una altra màquina de segar i van aixecar el cobert de nou conservant part de l’antiga estructura, com una paret del fons on encara s’hi poden veure les marques de les bales que es van rostir. Després de l’incendi, a la granja no hi van quedar gaire arbres, però sí que hi tenen una alzina que ha anat reviscolant malgrat patir de valent l’envestida del foc. Emula la família.
L’ajut que els Berenguera van rebre de part dels veïns l’havien practicat també ells abans i és que l’Albert, per exemple, el juliol del 1994 va treballar 10 dies seguits en les tasques d’extinció de l’incendi que va cremar 20.000 hectàrees al Berguedà. Aquell, el 2016 i tots els que han tingut a tocar els han acabat de convèncer que viuen en “terra de foc”: “Les flames són traïdores, van molt de pressa. Arriben on ets abans que hagis tingut temps d’organitzar-te”. Conscients d’això, a Cal Boixeres no s’ha tornat a entrar mai una bala de palla a dins d’un cobert, però les tres generacions que ara porten el negoci han trobat la manera de tirar endavant: “La pagesia té les coses molt difícils, els guanys són justíssims i sovint des de l’administració es mata la iniciativa de la gent treballadora, però nosaltres hem pencat molt”. Només cal sentir-los parlar per afegir-hi el més important: tots junts ho fan de gust.
