Indira Ranamagar ha visitat els últims dies algunes poblacions d’Osona i el Ripollès en el marc de la col·laboració que enceten amb Casa Terra per recollir fons per al projecte Prisoners Assistance Nepal, que va fundar per ajudar famílies amb algun membre a la presó.
Com ha cristal·litzat aquesta col·laboració?
Casa Terra vol donar suport a la meva visió de com veig el món, com puc reformar el sistema penal del meu país i donar oportunitats per als nens. Han visitat tots els meus programes i han vist que hem creat un entorn molt maco pels nens, però és molt difícil donar-hi suport perquè molta gent només el vol ajudar de manera puntual i no suporten de manera regular el meu projecte. Vaig començar el 1990, he après moltes coses a través de la meva experiència, com prevenir el crim, com donar oportunitats als presos perquè no recaiguin. Creem projectes de sostenibilitat, de cultura, treballem amb els vulnerables. Amb 500 dòlars podem fer una casa sencera per a una família feta de bambú.
Aquestes donacions que reben també de fora del seu país són importants per obtenir recursos econòmics?
Sí, és molt important perquè jo els necessito per tirar endavant. Vull tenir una visió comunitària, veure créixer la gent, com les dones s’apoderen i donar suport a projectes d’agricultura, amb arbres, animals, granges, el que sigui però basat en l’aliment, que puguin menjar. Moltes vegades acaben a la presó per falta d’educació i no tenen oportunitats a la societat. Per tant, els vull donar una oportunitat, els vull donar educació i d’aquesta manera no acabaran cometent cap crim.
Com definiria el sistema penitenciari del seu país?
Tenim un bon sistema penal però no s’implementa. El nostre sistema penal suposa un càstig i no pas prevenció o educació.
En quina situació es troben les persones que viuen a les presons?
Molts presoners fa molts anys que són a les presons i aquestes no estan dissenyades per a tantes persones ni per tenir-hi nens. Es barregen nens amb altres presos que tenen algun problema mental. És un risc. El que hem fet és crear centres on durant el dia aquests nens poden sortir de la presó i els podem donar educació. A més la mare també està allà en aquell moment, això fa que mantinguem la relació amb la mare i el nen. Per potenciar la relació entre els pares i els fills fem visites programades a la presó perquè es puguin trobar.
La xarxa que han anat creant a més de centres de dia també disposa de cases d’acollida i escoles. Quants equipaments són en total?
Tenim una escola dins d’una presó de dones. Vam començar fa 20 anys, vaig començar sola i amb un professor i actualment ja n’hi ha tres. En aquesta presó també hi ha un centre de dia. A fora tenim dues escoles i tres centres de dia. Hem decidit crear una escola pròpia perquè moltes vegades quan els nens anaven a escoles ordinàries la gent els feien preguntes respecte als pares. Això creava moltes vegades discriminació. Per tant, vaig decidir crear escoles en comunitats on ells poden conviure amb els nens de la comunitat d’una manera més controlada, evitant l’estigma. No perden la dignitat i la gent els respecta. També ho fem perquè els volem donar educació pràctica, poden aprendre en plena natura i moltes competències per poder sobreviure a l’entorn. Juguen nens i nenes junts i no hi ha discriminació de gènere en cap moment. Mai parlem de castes ni de religions. Volem formar nens que siguin ciutadans del món i que puguin portar la pau al seu país i arreu.
Quants nens estan atenent en aquests moments?
Actualment, 500 nens. 300 estan amb els pares perquè a vegades el pare entra a la presó i queda la mare sola a fora. Per tant, el que fem és donar suport a aquesta mare que ha quedat sola a càrrec d’un fill i els intentem ajudar que puguin tenir un petit negoci. Llavors tenim 250 nens que depenen plenament dels nostres centres, els atenem en tot i estan distribuïts en diverses àrees del Nepal.
Aquesta tasca es fa amb treballadors i amb voluntaris també?
Tenim treballadors, evidentment, 70, i molts universitaris. Venen a aprendre i a la vegada ens donen suport. Establim una relació de germans entre els nostres nens, els més grans tenen a càrrec un de petit i si hi ha algun tipus de conflicte entre ells s’ajuden i els resolen a la vegada que creem un vincle familiar. És molt bona solució, perquè ells agafen una responsabilitat i no necessitem tants treballadors, que no podríem pagar. Per reduir aquestes despeses he fet granges i plantacions que permeten poder menjar i no haver de comprar. Després de 30 anys treballant he rebut molts premis, que m’han donat diners i els he invertit en terrenys, cases i altres serveis.
I acaben trobant aquestes oportunitats per guanyar-se la vida, per sortir de la protecció que els ofereix l’ONG?
Aquesta és la raó per la qual els ofereixo aquesta formació. Alguns d’ells acaben per exemple essent militars de l’exèrcit anglès. Els ensenyem també a ser guies de muntanya, mecànic de bicicleta o diversos oficis. També aprenen moltes coses a través de l’esport. Molts d’ells actualment tenen negocis, alguns són infermers, grangers i tenen fills. Parlen anglès, nepalès i dominen diferents llengües.
Hi ha desigualtat entre homes i dones a les presons del Nepal?
Sí, moltes dones no saben ni quin crim han comès i acaben a la presó. Com que són gent molt pobra el marit comet el crim i la dona també acaba arrestada.
I això per què passa?
Passa perquè la majoria de la gent pobra es pensa que la riquesa és a la ciutat, però la ciutat no té cap oportunitat per a ells i llavors ells a vegades fan coses que ni tan sols saben si són legals o no. No tenen educació i això els porta a delinquir.
Dins de les presons quins tipus de programes porten a terme per facilitar la reinserció d’aquestes persones.
La reintegració s’ha de començar des del principi, quan entren a la presó. Un cop han entrat ja els comencem a donar educació, apoderament d’oficis com cosir o fer pa. Això els permet començar a tenir un negoci petit que quan tornin a una petita comunitat puguin engegar ells sols. Perquè si van a un negoci gran a la ciutat tornaran a caure al crim.
Aquesta tasca no li correspondria fer al govern?
Sí, però no vull parlar negativament del govern. Jo també he estat un exemple pel govern i ara poc a poc això va canviant. Puc parlar, no tinc por, si hi ha una injustícia també ho puc dir. Molt temps enrere no teníem dret a dir el que volíem.
Creu que aquesta actuació que vostè porta a terme durant 30 anys ha canviat alguna cosa?
Ara la gent comença a pensar que el que faig està bé. Abans ho feia de manera incondicional per mi i ningú em deia si estava bé o no. La gent em deia què feia ajudant criminals, però jo només veia nens darrere els barrots. En aquests 30 anys he après que pobresa no és només no tenir diners sinó que molts nens no tenen amor i acaben agafant un mal camí. Per mi això és pobresa i és un problema global.
{{ comment.text }}