150 anys del tren a Vic

L’any 1875, la festa major de Vic encara no se celebrava en les dates actuals. Però la ciutat va tenir un altre motiu de celebració important: el dia 8 de juliol s’inaugurava oficialment el tram entre Granollers i Vic del ferrocarril. Era un pas més en l’objectiu d’arribar a Sant Joan de les Abadesses per transportar el carbó de les mines d’Ogassa. Però el xiulet de la locomotora que entrava a l’estació anunciava molt més que un tren: era el senyal de l’arribada d’una nova època. Potser el fet més transcendental de la història moderna de la ciutat i d’Osona. No havia estat fàcil, que el tren arribés a Vic. Era tota una modernitat: tot just l’any 1848 s’havia inaugurat la primera línia de ferrocarril de la península, la de Barcelona a Mataró. Projectes estroncats, fallides d’empreses, dificultats financeres i un gran esforç d’enginyeria de dubtosa rendibilitat econòmica havien precedit aquell moment. “És la història d’un fracàs”, explica Santi Ponce, historiador econòmic, professor de la UVic-UCC i expert en aquell període. Un fracàs, però, “que va acabar tenint resultats positius perquè va esperonar una ciutat i una comarca molt tancades”. El carbó va ser l’esca de tot plegat. Després de 1830, es dona per iniciada la revolució industrial a Catalunya. Ha arribat la màquina de vapor, i la indústria tèxtil ja no havia de dependre de la força de l’aigua per moure embarrats i màquines. Però passava a tenir una altra dependència, la del carbó. I a Catalunya no se’n produïa, s’importava bàsicament d’Anglaterra. “El carbó representava el 90% del moviment del port de Barcelona”, diu Ponce. Els productes industrials s’encarien pel cost de portar mineral en vaixells. És quan Catalunya es posa a buscar carbó propi desenfrenadament, primer al Ripollès i després al Berguedà. A la conca minera d’Ogassa hi ha hulla, i la cursa per fer-hi arribar el tren s’inicia. L'explocatació del carbó fracassa, però la línia ja s'havia construït Va ser “una cursa d’obstacles difícil d’imaginar”, diu Lluís Garcia Rifà, un dels estudiosos que més bé ha documentat aquesta empresa al seu llibre La història d’una línia de tren emblemàtica. Hi va haver projectes per fer una línia de Sant Joan cap al port de Roses, que aviat es van desestimar per l’opció de Barcelona, a través d’Osona i el Vallès Oriental. En trenta anys “s’hi van arruïnar molts empresaris i contractistes i es van acomiadar molts treballadors sense cobrar”, diu Rifà. El traçat es va anar modificant sobre la marxa, i tot això enmig d’un context polític inestable amb les guerres carlines, pronunciamentos militars i altres crisis. El projecte ambiciós va atraure l’atenció de noms il·lustres com el d’Ildefons Cerdà. L’enginyer i urbanista nascut a Centelles, el pare de l’Eixample, va ser autor del primer estudi per fer un ferrocarril de Granollers a Sant Joan. Les obres no van començar fins al 1863, amb un grup financer britànic al darrere. La fallida de la Borsa de Barcelona l’any 1866 paralitza la construcció, que acaba en mans d’un francès, el baró de Lossey de Ville, un aventurer poc seriós que tampoc se’n sortirà. Segons Garcia Rifà, “van tenir raó els que pronosticaven que fins que els impulsors no fossin del país i entroncats amb les mines, no hi havia cap possibilitat de portar a terme aquesta obra”. En efecte, el darrer impuls el donaria Fèlix Macià Bonaplata, home clau en l’economia catalana del moment, que havia dirigit la societat El Veterano, concessionària principal de les mines d’Ogassa, i venia de la família del Vapor Bonaplata, la primera empresa tèxtil catalana que va implantar una màquina de vapor. “Farà arribar el tren a Vic pràcticament en solitari.” I amb altres socis, el continuarà després fins a Sant Joan, on va arribar l’any 1880. L'economia s'ha de transformar: el porcí és fill del ferrocarril Quan Ponce parla de fracàs no només es refereix a aquests sinó al del mateix carbó. Ni la qualitat ni la facilitat d’extracció van ser òptimes per fer-lo rendible. De fet, la producció va anar baixant al cap de deu anys d’arribar el tren al carregador de Toralles. I l’any 1919 ja no va arribar cap vagó des d’allà, gairebé tot el carbó es feia servir en les cimenteres que s’havien creat vora de les mines. “Però la línia ja estava feta.” Vic i tota Osona en notaven les conseqüències. Alguns personatges ho van veure clar. Només un any després de l’arribada del tren, el vigatà Josep Salarich, metge i agrònom, descrivia que “el tráfico de la ciudad de Vic ha aumentado de un modo inesperado con el ferro-carril”. I intuïa el moviment econòmic que hi havia al darrere: “Plataformas y cubiertas estan atestadas de géneros coloniales y extrangeros que han venido, y de artefactos y productos del país que guardan la hora de salir”. Tot això és en el seu assaig El cultivo alterno, que el Círcol Literari va premiar en un certamen organitza l’any 1886. Salarich veia que, amb el tren, arribaven per exemple cereals que farien caure el preu dels produïts a la comarca, com així va ser. Vic i Osona van passar una crisi. “Va impactar profundament.” Malgrat això, Salarich i d’altres intuïen l’oportunitat que hi havia al darrere: si arribaven productes, “nosotros podemos enviar los del Llano y los de los montes que nos rodean”. Hi havia alternatives, “i passaven per la modernització agrícola, i per trobar productes alternatius”. Es fan proves que no funcionen (tabac o també remolatxa, d’on deriva la fàbrica del Sucre), i la clau apareix en la ramaderia: el porc i la vaca de llet, i els seus derivats. “Aquí comença la nostra especialització porcina”, afirma Ponce. A finals del segle XIX ja hi ha 18 industrials de la llonganissa, que en produeixen més de 650.000 quilos cada any. La llet, un producte que s’ha de col·locar de seguida al mercat, també és viable: ja es pot exportar en tren. Els cereals tornen a ser valorats, per alimentar el bestiar, i la introducció de noves tècniques de conreu –el tema del llibre de Salarich– en fa créixer la productitivat La patata és un altre producte que pren força gràcies al tren: de l’estació de Vic n’arribaran a sortir més de 3.000 vagons anuals. I també surt d’Osona i el Ripollès fusta, entre altres usos per fer travesses per als ferrocarrils. “L’economia de la comarca pateix un revés amb l’arribada del tren, però al mateix temps l’activa per adaptar-se als nous temps”, conclou Ponce. El trasllat de l’estació amb la construcció del nou edifici –l’actual– inaugurat l’any 1910 en el centenari del naixement de Jaume Balmes tradueix tots aquests fets en la trama urbana: s’obrirà el carrer Verdaguer. Del Mercadal a les vies del tren. De l’edat mitjana a l’edat moderna. https://www.youtube.com/watch?v=2nJIdzRKMpQ

150 anys del tren a Vic

El Toca Fusta resisteix a la pluja

Temps de tòfona a Centelles

Per Nadal, un crit per la pau

La guia d’activitats per al cap de setmana

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Deu detinguts en un operatiu antidroga a la carretera de la Guixa a Vic

20 anys de la grossa a Vic: “Ens va canviar la vida”

Compren el Vigatà i les Galeries Montseny, on faran una vintena de pisos

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

Condemnen a més de 21 anys de presó Dani Montes per matar d’un tret un menor a Sant Hipòlit

Neix l'Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

Mor Joan Capdevila, corresponsal històric d'EL 9 NOU al Moianès

La Generalitat confirma el futur Palau de Justícia a l’Era d’en Sellés de Vic