Enguany es compleixen 30 anys que el contrabaixista Lluís Rusiñol (Sant Hipòlit de Voltregà, 1952) va entrar a formar part de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, de la qual és avui l’únic membre osonenc.
Tota una vida entre notes, compartida amb una vuitantena de músics, en el marc d’una de les institucions musicals i culturals més emblemàtiques del país.
Lluís Rusiñol devia portar la música a les venes perquè de ben petit, i emparat per la seva mare –“una dona amb inquietuds culturals”–, ja va començar a rebre classes particulars de violí, a Vic, i de solfeig, a Sant Hipòlit, amb Josep Francàs, “el músic del poble”, en uns anys que “érem poquets els que fèiem música”.
Ben aviat canviaria el violí per la guitarra. N’hi ensenyava un altre històric, Lluís Pallarols, el mateix que els va donar un cop de mà quan, amb Toni Panadero i Ramon Casellas, van formar Els Ponney’s, fent ballar per les festes majors. Rusiñol hi tocava el baix.
Un bon dia, Pallarols els va suggerir d’incorporar-hi “una mica de vent” i els va portar un clarinet. Ell mateix es va oferir, i va començar a rebre’n classes particulars a Barcelona; també de saxo i de tenora.
Mentre s’anava traient el títol oficial com a clarinetista i saxofonista va començar a tocar amb l’orquestra Els Fonts, de Manlleu. Tornant de la mili el va fitxar La Principal de Girona, interpretant l’habitual repertori de cobla i ball.
En aquells temps, una faringitis li va començar a fer la punyeta i va decidir, paral·lelament, aprendre a tocar el contrabaix, instrument que “sempre m’havia agradat”.
L’any 1980 es produeix un punt d’inflexió en la seva carrera: s’incorpora, ja com a contrabaixista, a l’Orquestra de Cambra de Vic, que havien impulsat Joaquim Maideu i Pere Serra des de l’Escola de Música. “Allà vaig descobrir la música de cambra, i em va motivar molt”, rememora. Va ser el “revulsiu” per encarar definitivament la seva carrera cap a la música clàssica: “Aquell era el meu camí”.
Per això no va desaprofitar l’oportunitat de presentar-se, l’any 1983, a les proves per ocupar una vacant a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. “Només de participar al primer assaig ja em va impressionar…”, recorda. Se li obria, així, l’autèntic món de la música simfònica.
Aquell pas el va obligar a intensificar l’estudi tant del repertori, nou per ell, com de l’instrument, i compaginar-ho a més amb les cinc i sis hores de treball diari amb l’orquestra, amb sessions de tarda i vespre. “Va ser una etapa molt intensa”, recorda. Però va valer la pena.
Finlàndia, Alemanya o França són alguns dels països on ha pogut viatjar amb una orquestra que s’ha caracteritzat, però, per “sortir poc del Liceu”. Una opció que l’actual director, Josep Pons, es proposta d’anar revertint, començant per la gira que estan fent aquesta temporada arreu del país.
A Vic, per exemple, hi han actuat dues vegades el darrer any; l’última, el novembre passat dins del cicle Grans Concerts.
Després de 30 anys abocat a la vida de l’orquestra, amb assajos i actuacions gairebé diaris i interpretant un ampli repertori de concerts i òperes, Rusiñol –que si ha d’escollir un compositor es queda amb Puccini– no amaga que la vida del músic també pot resultar “molt dura”, amb seqüeles físiques incloses –“les tendinitis estan a l’ordre del dia”–.
Amb tot, als seus 61 anys encara no pensa en la jubilació. I és que, tres dècades després, continua vivint l’ofici amb passió: “La música, com més a prop la vius més t’emociona; pensa que la qualitat i intensitat de so que sentim des del foso és realment espectacular”, assegura algú per a qui tocar al Gran Teatre del Liceu ja li resulta d’allò més quotidià: “T’hi sents com a casa”.
{{ comment.text }}