“A ‘El rey que fue’ no ens hem autocensurat en res, hi surt tot”

Feia més de deu anys que Els Joglars no actuaven a Osona. El proper dia 15 de març ho faran a Manlleu, al Teatre Municipal, amb ‘El rey que fue’. Protagonitzada per l’actor torellonenc Ramon Fontserè, l’obra es basa en el personatge del monarca emèrit espanyol, Juan Carlos I. Una figura tragicòmica que el muntatge situa en el seu exili d’Abu Dhabi. La cúpula d’Els Joglars, a tocar de l’església de Pruit, aguanta bé el pas del temps. Tan sòlida (o més) que la monarquia espanyola, que va trontollar quan es va anar coneixent tot el que no s’havia explicat mai sobre la figura de Juan Carlos I. En aquest espai de creació s’hi han gestat la major part dels 41 espectacles de la companyia durant quasi mig segle. També la darrera, El rey que fue, que el proper 15 de març es podrà veure al Teatre Municipal de Manlleu. La protagonitza Ramon Fontserè, al capdavant d’Els Joglars des de l’any 2012. Per a la direcció de l’obra van comptar de nou amb Albert Boadella. El darrer cop que Els Joglars van pujar a un escenari manlleuenc va ser l’any 1986, a l’antic Sidney, amb Els virtuosos de Fontainebleau. Que el rei emèrit era un personatge que donava per portar-lo a escena està fora de dubte. Era una idea que alguna vegada els havia rondat pel cap?Sí, perquè entronca amb la tradició de la casa de fer personatges com Pujol, Pla, Dalí, o també Aznar o González. Gent que ha estat essencial en la vida del país. El rei Juan Carlos hi era, i havia anat quedant al calaix. Però amb tot el que ha passat, i fent un repàs a tota la seva vida, vam veure que era un personatge shakesperià. Si hagués estat viu, ell que era aficionat als temes monàrquics, li hauria dedicat alguna obra. Per què és atractiu des del punt de vista dramàtic?Per aquesta vida de contrastos. Un home que neix a l’exili, que el porten aquí quan té 10 anys amb un dictador que li fa de tutor, que mata el germà per accident, que passa per sobre del seu pare en la successió a la corona, que té el poder absolut i el traspassa a democràcia, que trampeja el 23-F a l’últim moment... amb els seus afers amb les dones o els tripijocs dels diners. I ara acaba en solitud i lluny. Dramàticament, és un material molt potent! I convida a reflexionar sobre què significa ser rei en un temps de canvis com el nostre, i com la història el jutjarà. A ell, al final de la seva vida, això segurament el deu preocupar.Sigui de la manera que sigui, penso que se’l recordarà per haver facilitat la democràcia. Els procuradors en Corts franquistes es fan l’harakiri i aproven la reforma política d’Adolfo Suárez. La seva manera de fer li va donar popularitat, allò del campechano...Al començament feia gràcia. A la premsa hi havia un silenci tàcit. Alguns periodistes com José García Abad comencen a obrir la caixa de Pandora a principis dels 90, i arriba un moment en què ja no poden controlar la premsa. En els personatges de Shakespeare hi pesa el destí. En aquest també?Sí, perquè la gent com ell no tenen escapatòria, des que neixen ja estan marcats i no se’n poden evadir. Lluís XIV va ser coronat que era un nen, per exemple. El pes de la dinastia és bestial. La Leonor, que ara està embarcada al Juan Sebastián Elcano, deu ser la persona menys lliure d’Espanya. I si volen abdicar és un merder de cal ample, com va fer Eduard VIII d’Anglaterra, aquell filonazi. A mi, no m’agradaria ser rei, ha de ser horrorós. La seva perdició no ha estat la política, com per al seu avi Alfonso XIII. Han estat altres tipus de conflictes.He vist mols vídeos d’ell. En els conflictes, ha procurat no entrar-hi gaire: “Tú piensas de una manera, yo de otra pero seguimos siendo amigos”. Però aquesta cosa dels diners... García Abad deia que era la síndrome de Scarlett O’Hara, la de no tornar a passar gana. Recorda la infantesa a Roma, quan la seva àvia s’havia de vendre les joies. Entre la reialesa europea eren els més pobres de tots. Bé, i ara s’exilia a Abu Dhabi, que no és un exemple de democràcia precisament. Shakespeare feia tragèdies dels seus reis. Els Joglars li dona, com és tradició de la casa, un to satíric. Una tragicomèdia?És una vida tragicòmica, la seva. L’episodi de la mort del germà, per exemple. Ell li dispara i el mata. No crec que fos intencionadament, perquè al final el primer en la línia de successió era Juan Carlos, el mort era el germà petit... però de seguida el fan anar a jurar bandera. I a l’època de la Transició? Havia de fer equilibris. El vigilaven els franquistes, però també fa venir Santiago Carrillo, el líder comunista. Han evitat volgudament d’oferir un personatge que fos només caricaturesc?El volíem agafar en un moment concret, l’actual. El situem en un vaixell, que és un hàbitat natural per a ell. I una mica fora de la caricatura i fora del discurs protocol·lari, veiem com interactua amb l’altra gent. Amb una cuinera gallega, amb el capità del vaixell a qui li discuteix l’autoritat... La part més costumista, la més desconeguda, la seva condició humana. Però no ens hem autocensurat amb res, aquí hi surt tot: els problemes amb Hisenda, els afers amb dones, els xanxullos econòmics... També interactua amb una periodista, que és un personatge important en l’obra. I a la vida real, sí que algunes confidències les va fer l’emèrit precisament a una periodista francesa.Laurence Debray, la que li va fer un documental: ell s’hi troba a gust, es nota, potser se la volia lligar. Explica coses del Franco, molt distès... A l’obra, nosaltres necessitàvem posar-hi algú que li cantés les veritats, a aquest home. Que li digués, per exemple, que no ha llegit un llibre en tota la seva vida perquè diu que no ha tingut temps per a la cultura. Hi ha d’haver conflicte, i per això a la tripulació del vaixell hi hem posat un bufó, que també és una figura shakesperiana. És un noi guapo, l’amic d’un amic que està passant uns dies allà amb l’emèrit, és intel·ligent. Tenim la periodista i el bufó. Com es va treballar l’obra? Amb aquest procés de creació col·lectiva aquí, a la cúpula, que defineix el teatre d’Els Joglars?Van ser quatre mesos, una cosa totalment anticomercial i suïcida en els temps que corren. Quatre mesos en què no entra res i es va gastant. Vàrem començar agafant el rei des d’un punt de vista el màxim de realista. Vaig apuntar temes shakesperians: la venjança, el poder, la traïció, l’odi, el dolor o l’alegria... Sabíem on passava la història, al vaixell. Al golf Pèrsic, no a Sanxenxo. Va ser a partir de petites improvisacions que es va anar construint: d’un minut o dos, màxim. A poc a poc, i anotant allò que funcionava, per estructurar un començament, una tesi i un final. Es va fer així, amb Albert Boadella aquí. Han tornat a incorporar-lo en un muntatge com a director, anys després d’haver deixat la companyia. Com va anar?Acabàvem de fer ¡Que salga Aristófanes! i un productor de Madrid em va dir que Telecinco –on encara hi havia Paolo Vasile– volia fer alguna cosa sobre el rei emèrit. Jo no veia una sèrie, però sí una obra de teatre. L’Albert ho sabia, i l’hi vaig proposar. Va dir que sí, que es veia capaç amb energia per fer-ho i a mi em va semblar perfecte: em dedico a actuar i no m’he de preocupar d’escenografia, vestuari o llums. Com abans. Al final no es va fer sèrie, però sense aquella trucada potser no s’hagués fet El rey que fue. Ja ho deia Dalí, que l’atzar és sagrat. Com ha estat la reacció del públic? Voltant per Espanya, és fàcil que els hagin vingut a veure monàrquics.A Madrid, una senyora em va esperar a la sortida del teatre. Va dir que era amiga de Juan Carlos. Va dir-me: “Está muy bien como lo retratáis, es exacto lo que decís, pero ha sido un hombre mal aconsejado”. I és veritat, es va envoltar de gent que no li portava la contrària... tot i que ell és molt ell. L’únic va ser Aznar, el enano del bigote, que a ell li queia molt malament. Es feia molt, en canvi, amb Felipe González. Doncs sí, Aznar va ser l’únic que li va dir que era un frívol. I era cert, és una de les característiques d’aquest home: el seu regnat és la frivolitat amb què fa les coses. També va intentar parar-li els peus el secretari de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo, quan tot ja començava a ser massa escandalós. I el va despatxar. Tornant a les reaccions del públic, una altra senyora, a Saragossa, em va dir: “Es un sinvergüenza, pero tiene que morir en España”. Jo també ho penso. En general, les reaccions són bones, he de dir-ho. Albert Boadella, amb tants anys a Madrid, el devia haver tractat en persona.S’han vist a vegades, sí. I jo he actuat davant d’ell: quan fèiem el Daaaalí va venir al Teatro María Guerrero a veure’l. Li feia gràcia perquè en Dalí l’havia retratat, essent ell encara príncep. Recordo que portàvem una pantalla espectacular, que donava la mateixa definició d’imatge a la fila u que a l’amfiteatre. Comença l’obra i per un error tècnic es desconnecta la pantalla, va quedar tot fosc i tots els guardaespatlles es van esverar, però ell no es va ni immutar. A l’acabar va venir, ens va felicitar i ens vam fer un foto. “A Barcelona no hem trobat teatre” El rey que fue gairebé no s’ha vist a Catalunya, només una vegada al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, el setembre passat. Ara passarà per Manlleu, i al mes d’octubre per Reus, al teatre Fortuny. “A Barcelona no hem trobat teatre, i això que quan la fèiem a Madrid van venir tots els programadors”, afirma Ramon Fontserè. Ni a l’Apolo, on han actuat en altres ocasions “i van dir que tenien un musical”. El problema no és el tema d’aquesta obra en concret, sinó “la reticència dels programadors cap a Els Joglars”, amb el rerefons de les posicions polítiques d’Albert Boadella. “Però a la vida quan es tanquen portes se n’obren d’altres… som una botiga catalana –encara que pesi a molts– i anirem on hi hagi clients.” A Manlleu la representació serà el dia 15 a 2/4 de 9 del vespre i l’èxit sembla assegurat: ja queden molt poques entrades disponibles. L’anunci de l’obra ha creat també alguna controvèrsia al municipi. Lleonard Sánchez (CUP) va qüestionar a l’últim ple que es programin espectacles d’un director crític i dur amb l’independentisme català: “No qüestionem l’obra en si o la qualitat, sinó la posició de qui hi ha a darrere”. La regidora de Cultura, Aida Montoya (PSC), va ser contundent en la resposta, defensant que “no contractem companyies per la seva ideologia, igual que no demanem a pintors d’una exposició quin partit voten. Les opinions personals d’un director no ens haurien d’impedir gaudir d’un espectacle o, en tot cas, criticar-lo amb arguments”. També l’actor Joan Roura, en una piulada a X, va celebrar irònicament “que Manlleu s’hagi recuperat econòmicament tan ràpidament i puguin programar una companyia com Els Joglars (…) deu voler dir que s’ha acabat la misèria i es podrà aplicar una política cultural més digna”. Més de 60.000 espectadors a l’Estat La darrera vegada que Els Joglars van actuar a Osona va ser el gener de 2014 al Teatre Cirvianum, amb El coloquio de los perros, un muntatge que partia d’aquesta obra de Cervantes i que precisament era el primer que dirigia Ramon Fontserè en el moment de prendre el relleu d’Albert Boadella al capdavant de la companyia. Des de llavors han estrenat VIP, Zenit i ¡Que salga Aristófanes!, que giraven sobre la malcriança dels nens, sobre els mitjans de comunicació i sobre la reivindicació de la llibertat creativa. Ramon Fontserè i Bruno López-Linares, en un moment de l'obra El rey que fue va iniciar el seu camí la tardor de 2023, amb l’estrena a la Sala Federico García Lorca de Las Rozas (Madrid), i ha girat per pràcticament tot l’Estat. L’han vista més de 60.000 espectadors. En el repartiment, a més de Ramon Fontserè, hi figuren Dolors Tuneu, Pilar Sáenz, Martí Salvat, Javier Villena i Bruno López-Linares.

“A ‘El rey que fue’ no ens hem autocensurat en res, hi surt tot”

Ernest Villegas i el ‘miracle’ d’un petit gran teatre a Sant Miquel de Balenyà

La reforma del Cirvianum de Torelló s’ajorna fins, com a mínim, al setembre de 2026

‘Boja’, de Mariona Esplugues, guanya el 23è premi BBVA de Teatre i el de millor interpretació

El Teatre Centre de Manlleu estrena el clàssic ‘Els bandits’ a l’Espai Rusiñol

LA PREGUNTA

Considera que PSOE i Junts recomposaran la relació per restituir la majoria de la investidura?

Què li ha passat a la Pilarin?

Atracament amb un ganivet al centre de Vic

Una voluntària de Protecció Civil de Vic, clau per detenir un agressor sexual

Mor l'advocada osonenca Teresa Rosell

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Un home s'entrega després d'un accident de trànsit a Moià que causa la mort del seu acompanyant

Ernest Villegas i el 'miracle' d'un petit gran teatre a Sant Miquel de Balenyà

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

A presó un lladre multireincident a qui havien detingut 25 vegades aquest any a Vic

Intoxicades dues treballadores per una fuita de gas a l'alberg de l'avinguda Olimpia de Vic