El Teatre Lliure va estrenar la setmana passada Macbeth, en una versió dirigida per Pau Carrió. L’actor Ernest Villegas dona vida a un dels personatges més foscos creats per William Shakespeare. Un repte per a qualsevol intèrpret, compartint protagonisme amb Laia Marull com a Lady Macbeth. En el repartiment hi ha un altre actor osonenc, Moha Amazian, que debuta al Lliure.
Ha fet uns quants shakespeares com a actor. Recordo un Ricard III d’Àlex Rigola, entre d’altres. Sempre és especial, fer aquest autor?
Sobretot en aquest Shakespeare, en què em toca agafar les regnes. Un clàssic té aquesta connotació perquè diu coses que tenen vigència. Macbeth parla de la voluntat i l’afany de tenir poder. I ja podem veure què passa en el nostre temps, com tanta gent que té poder es corromp, o no el sap gestionar. És la condició humana, i com a actor o com a espectador et ressonen moltes coses del text.
A Macbeth el tempta el poder, però també dubta i té pors…
És el personatge de Shakespeare que dubta més, fins i tot més que Hamlet per a mi. Ha de prendre decisions molt ràpides: fets, fets… Però tot ho fa des de la por, i la por no és vida. Curiosament, té una evolució. El rei sap que Macbeth i el seu millor amic Banquo han obtingut una gran victòria en la croada. Tornant de la batalla, es troben uns esperits (unes bruixes que en la nostra versió recorden les monges d’un hospital de campanya) i diuen a Macbeth que serà comte, i que serà rei algun dia. Li fa un clic en la seva ment, se li dispara algun ressort.
El ressort de l’ambició, que és molt poderós.
Però no és una ambició dolenta, d’entrada: vol respectar els passos. La seva dona, Lady Macbeth, potser sí que vol córrer més. Aquesta és la grandesa, el viatge que faig cada nit a la funció: veure algú en qui em puc reconèixer, aquesta persona que té una ambició (jo també vull treballar, o fer aquest paper, o disfrutar…). Però si algú al seu costat li diu: “Mira, si ens carreguem el rei…” I quan ha matat el rei Duncan i s’ha embrutat les mans, Macbeth ja no pot tirar enrere, no pot parar.
Inicialment, Macbeth havia de ser Julio Manrique, fins que el van fer director, precisament, del Teatre Lliure. Va ser llavors que li van oferir a vostè el paper?
A mitjans d’octubre m’ho van dir. Al gener començaven els assajos… normalment, un projecte tan gran com aquest l’hauria hagut de saber abans, però tenia prou temps com per posar-m’hi i treballar. Sabia que Julio Manrique estava preparant un projecte de direcció per al Lliure, però això depèn de que guanyis el concurs, i paral·lelament com a actor tenia l’encàrrec de Macbeth. Quan el van escollir director al cap de dos dies em va contactar Pau Carrió per oferir-me el seu paper a l’obra. I en Julio em truca al cap de deu minuts. Que sigui ell, a qui admiro moltíssim, que m’hi vegi fent el seu Macbeth és un regal immens.
Treballar amb un director com Pau Carrió, shakesperià fins al moll de l’os, com ha estat? És exigent?
Li agrada molt i molt. Tenia al cap el Macbeth que volia fer, i volia que funcionés com un metrònom: començar a poc a poc per anar ràpid després. Perquè hi ha moltes coses, en el text, que si no les dius a poc a poc se t’escapen. Ell volia el present, l’aquí i ara, i per això demanava que penséssim a partir del vers, respectant-lo. És un gran director d’orquestra, Pau Carrió, i aprenc moltes coses amb ell. T’ajuda a treballar la incomoditat, et fa anar més enllà i et fa créixer. A més, també sabia com volia el vestuari, la il·luminació, l’espai sonor…
Van amb vestuari militar, però sobretot negres, molt negres!
Els actors fèiem broma i dèiem que tots negres i en un espai negre no ens veuria ningú. Fins que et trobes amb la llum meravellosa que hi ha posat Raimon Rius. I el vestuari de Sílvia Delagneu és perfecte.
No es fan gaire produccions amb 14 actors, com aquesta. Només els teatres públics se les poden permetre?
I jo no ho sabia, però el director la volia fer amb 24 actors! Algun dels actors doblen els personatges, en la versió actual. Però entenc que aquesta és una responsabilitat dels teatres públics: no pots convertir això en el monòleg de Macbeth. Ha de ser així.
Fer un Macbeth requereix estar en un moment determinat de maduresa com a actor? I no parlo només de l’edat cronològica, sinó de tenir els recursos actorals per fer-ho.
Sí, i ara m’hi sento. És clar que hi ha un punt de vertigen quan et plantegen fer això. Ja sé com funciona la nostra feina. Però penses: tinc 47 anys, i no vull aguantar la llança en el teatre. Jo he somiat amb dir el “Tomorrow, and tomorrow and tomorrow” d’aquesta obra i ara ho puc fer cada dia davant de tot el públic del Lliure. Com a actor, has d’ambicionar sanament fer aquests personatges. Qualsevol obra és un repte, però em sento més fort i valent, has passat per molts llocs i és un pas més: fer el Macbeth a la sala Fabià Puigserver del Lliure! Però m’he sentit tranquil, hi hem baixat sabent el que havíem fet a la sala d’assaig.
El director, Pau Carrió, va parlar el dia que es presentava Macbeth, del talent que tenim a casa nostra en tots els nivells i que a vegades no sabem valorar prou. Hi estaria d’acord?
Totalment. Hi ha molt talent i falten recursos. Un dos per cent del pressupost per a Cultura, per exemple. A molta d’aquesta gent jove amb talent se’ls presenten propostes molt precàries. I n’hi ha que tenen la sensació que no hi ha lloc per a tothom i ho deixen… perquè necessiten pagar el lloguer! Falta un procés d’obertura que, per sort, torna a aparèixer.
Obertura, en quin sentit?
Doncs que l’any passat vam fer a la Beckett un muntatge com Animal negre tristesa, dirigit també per Julio Manique, que va tenir l’explotació que jo crec que ha de tenir: sis setmanes en sala a Barcelona, després a Madrid, altre cop a Barcelona i gira. Pots estar un any i mig fent això, no havent de fer quatre o cinc coses per sobreviure. La gent que puja, molt talentosa i molt formada, necessita això. I també hi ha gent de la nostra edat que té moltes històries per explicar.
Ernest Villegas ve del teatre amateur. També deu saber què és això…
Sí. I sempre has de pensar que estar fent ara el Macbeth al Teatre Lliure no t’assegura que demà tinguis feina. És així. Si tinc un restaurant, cuino bé i vaig innovant, segurament aniré tenint clients i ho podré passar a una altra generació. En la nostra feina, no. I ara ho veig aquests dies parlant amb veterans grandiosos com Pep Cruz o Carles Martínez: hi ha pocs papers per a gent com ells, van desapareixent. I ja no parlem de les dones, que a partir dels 45 anys ho tenen molt complicat per la imatge. Ens interessa més explicar històries de joves? No dic pas que no, però una història d’una dona madura és tant o més estimulant. Són històries diferents. Quan dic tot això, no em queixo per mi, que he tingut la sort d’anar treballant força. Però el que la gent no veu són aquells mesos que has estat sense cap perspectiva, i malament si no has fet de formigueta i no has estalviat.
Ve de fer sèries, a més de teatre. El vam veure a Feria de Netflix, que va acabar abruptament tot i que s’esperava una segona temporada.
Es va acabar la primera temporada amb voluntat de continuació, estava plantejadíssima, però algú va decidir a Netflix que anaven per una altra cosa. Però les plataformes són un altre món: el pressupost d’una temporada d’una sèrie com Feria pot doblar el del TNC. A Netflix ja he fet El silencio i Feria… és feina, i és bo que hi hagi tants productes perquè dona feina a molta gent del sector. Va ser una bona experiència: i és una sort poder compaginar audiovisual i teatre.
El veurem d’aquí a poc a les pantalles grans, perquè s’estrena La abadesa d’Antonio Chavarrías, pel·lícula que parteix de la història de l’abadessa Emma on hi ha tingut un paper destacat…
És un director molt honest amb la seva feina i amb les seves idees de rodatge. Treballa amb llum natural, per exemple. Fa un any érem al castell de Loarre, a Osca, amb neu i fred. Daniela Browh, que fa el paper de l’abadessa, amb un temporal de neu i tremolant! Vol la veritat de l’actor, i també barreja actors professionals i no actors. Serà especial i singular, ara es presenta al festival de Màlaga i el 22 de març als cinemes.
Quin és el seu personatge en aquesta pel·lícula?
Faig el paper de l’Eduard, un clergue que fa com de tutor de l’abadessa quan la porten al convent, de molt jove. Ha d’endreçar els comptes del monestir, ajudar-la a subsistir en aquella vida però sense jutjar-la. Emma comença a voler modificar la vida del monestir, a mirar cap enfora.
L’osonenc Moha Amazian fa dos papers en el muntatge El repartiment de Macbeth inclou des d’actors vete-rans de l’escena catalana, com Carles Martínez o Pep Cruz, fins a joves. I entre aquests, el vigatà Moha Amazian. Fa dos papers, el del Capità i el de Caithness, en el seu debut a l’escenari del Teatre Lliure. Ernest Villegas hi coincideix professionalment per primera vegada, i destaca d’ell que és “generós, bon actor… i amb molt de sentit de l’humor”. A la fotografia, una escena de l’obra amb Moha Amazian, a terra, i Carles Martínez.
{{ comment.text }}