“Allò que costa més d’explicar, segurament que és el que més val la pena de ser explicat”

Després d’un llarg silenci literari, Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) ha tornat. I ho ha fet amb una novel·la que s’està convertint en un dels èxits d’aquesta tardor: ‘Massa deutes amb les flors’ (Columna). La història d’una dona que se’n va a una vall del Pirineu a escriure i refer-se d’un sotrac. Allà connectarà amb la família que l’acull i el seu entorn, que també han viscut una experiència dura. Tot plegat, narrat en un estil personalíssim. “Soc aquí per escriure i per no necessitar res més. Un temps que es viu sense abans ni després.” Ho diu la protagonista, la Solitària. Ho diu també l’autora?Ella se’n va a un lloc per escriure, com vaig fer jo. Un lloc on ja ha estat abans i on pensa que hi ha una història. Perquè un altre personatge, el que inspira en Pere de la novel·la, ja li explicava coses de les muntanyes. És la persona que conec –és real– que sap més coses d’arbres, d’ocells, de bolets... i també en sap molt de mitologia, de minairons, de dones d’aigua... I alhora, m’explica una història familiar, tot i que li costa. Hi passa per sobre. Certament, en la Solitària hi ha un alter ego de la Batallé, però també de qualsevol persona –escriptora o no– que arriba un moment a la vida es vol aturar. La Solitària és el desencadenant. Una dona que arriba i provoca que saltin emocions fins aquell moment retingudes.També es podria haver dit Desconeguda. Per a cadascuna de les veus que apareixen (cada capítol és la veu d’algú de la família o proper) ella és una desconeguda. Algú que arriba de fora i a qui, a poc a poc, van coneixent. Però estan explicant allò que els fa més mal a una persona estranya. És part de la feina, aconseguir que ho facin. Perquè allò que ens costa més d’explicar, segurament, és el que més val la pena de ser explicat. A la Solitària, doncs, li confessen allò que no han confessat a ningú?Exacte. Hi ha un fet tràgic a la família. El poeta Josep Maria Fonollosa ja deia que “la familia es la mano que aguanta la cabeza para que permanezca bajo el agua”. En llocs com aquestes valls altes de la novel·la, la família s’ajuda molt. Però amb les persones més properes, amb els pares o parelles, hi ha coses que costa molt de verbalitzar. Perquè fa por, pel que sigui... i a vegades és més fàcil fer-ho amb una desconeguda. “El meu silenci no em va protegir”, deia Audrey Lorde. Doncs això: el teu silenci no et protegirà i per tant, parlem. Parlàvem de les persones que apareixen en cada capítol: les de l’entorn familiar on viurà la protagonista, un d’extern i molt singular, que és en Pinko, i una altra d’absent.Hi ha una part volgudament arquetípica. M’interessen cada vegada més les idees de Karl Jung, el psicoanalista: els arquetips, els somnis... En els meus llibre sempre hi ha un món oníric i en alguns moments, surrealista. Qui més el simbolitza en aquesta és Pinko, que es podria haver dit l’Heroi de la Muntanya. Aquest personatge que, quan s’enfada amb algú, amb una actitud que pot semblar estranya però jo trobo molt tendra, talla troncs i els apila a la porta de casa de la persona amb qui s’ha enrabiat. Els personatges, en el procés de treball, no tenien nom cap d’ells. Al final en vaig posar als membres de la família. La Solitària arriba a les valls altes perquè ella mateixa viu un moment difícil. Reflexiona sobre l’escriptura. Té la necessitat d’escapar de la pressió constant de fer coses. Ens hi sentim molt identificats!Ho recomano molt! El procés d’escriptura de la novel·la s’adiu amb el que el text explica. Jo vaig fer aquest parèntesi: des de que vaig deixar de l’Institut Ramon Llull fins que vaig començar la meva feina actual, en aquest espai cultural que és la llibreria Ona. Vaig anar a les valls altes, com la Solitària, vaig escriure a poc a poc i vaig deixar reposar el text un any i mig, cosa que mai no havia fet. Vostè diu que ens representa, i jo crec que sí. L’acostament a l’esforç de cada personatge és un dels grans temes: n’hi ha dos que s’hi rebel·len. Una dona d’aquestes valls altes, la mare de la família –la Maria– que ho fa uns anys abans i no l’entenen perquè tots els altres hi tenen una relació extrema, amb l’esforç. L’altre és en Pinko, algú que veu molt clar que a vegades podem estar estirats al llit i és quan treballem més. Perquè és quan estem decidint. Com diu vostè, “pensar és més difícil que fer”...Que no li trec mèrit, eh? Però per executar, la part física, cal haver decidit abans. La Rita, la filla de la família, o la mateixa Solitària, han crescut en la cultura de l’esforç també...Però ja la qüestionen. Són dones de la mateixa edat, aproximadament, i es pregunten si cal tant d’esforç. Jo, com a Iolanda Batallé, també m’identifico amb la seva formació i la cultura de l’esforç, soc molt formigueta. Però la creativitat va per un altre camí: pots forçar la feina, però no la creativitat. Els joves, ara, ho veuen d’una altra manera: la meva filla ha vist com m’he esforçat, però no volen fer el mateix tot i que siguin ben treballadors. El llibre també parla d’això. La relació amb els diners també és generacional? La Maria pateix per no quedar-se sense, fins a l’obsessió.Un altre dels grans temes. Ella es preocupa perquè en Pere, el seu home, no enterri tots els diners volent salvar un poble de muntanya, quan tenen dos fills petits. Els diners ens preocupen a tots, i ho veiem prou estudiant la història de la literatura catalana. A mi mateixa: soc mare soltera, he de treballar per mantenir una família i els diners em marquen, com a tothom en aquest sentit. Se’n parla molt poc, d’això. I volia que hi hagués un personatge que quedés clar que patia per por de quedar-se sense diners. El tema dels diners, però, no era un tabú. El de la malaltia mental, que és molt present a Massa deutes amb les flors, sí que ho ha estat.Des de la pandèmia cap aquí, ens ha quedat clar que no és allò que passa a aquells sinó que ens passa a tots en major o menor grau, en primera persona o en persones properes. N’hem de parlar, clarament. Als de la meva edat encara se’ns inculcava que no en parléssim, quan una de les pitjors coses que provoquen és anar-te tancant endins. La Maria se n’adona massa tard. A les valls altes, les dones no es plantegen cap altra vida que no sigui la d’aquest espai limitat.La muntanya també és un personatge de la novel·la. Quan comença la història, que més o menys és als anys 40 del segle passat, una dona no pot atrevir-se a fer les coses a la seva manera. I si ho fa en paga un preu. Encara avui les dones paguem un preu per seguir un camí propi. Abans se les titllava de bruixes, putes o boges, i tant la Rita com la Solitària se’n reconeixen hereves i els agraeixen que fessin un camí que no era el que se n’esperava. La Solitària també se sent hereva de les dones que han fet això mateix en la literatura: aquí hi surten des de Safo a Sylvia Plath.Totes elles se suïciden: si no fas el que s’espera de tu, seràs bruixa, puta o boja... o encara pitjor, no ho aguantaràs. I fins a cert punt no crec que sigui la pressió dels homes, és la pressió social, perquè ells també la pateixen. El pare de la família, en Pere, era un bon home que volia el millor per a la seva família. En el seu temps, però, la dona era com un apèndix de l’home: si ell tenia un projecte, encara que fos tan boig com el de salvar un poble de muntanya, ella s’hi havia de sumar. En Pere no ho entén, tot això el supera... o ho entendrà amb el pas del temps, quan vegi que la seva filla actua d’una altra manera amb la seva parella. De totes maneres, podem explicar que sí que se’n surt, en Pere. Que està inspirat en una persona real que va salvar un poble de l’oblit i la ruïna.En el poble abandonat que ell té l’esperança de salvar (i ho aconsegueix) avui en dia hi viuen quaranta o cinquanta persones, i hi ha cases de turisme rural. Abans, no hi havia ni teulades a les cases. Això ho fa una persona que amb prou feines havia sortit d’allà. A través del relat surt tot el que va passar en aquests llocs durant el segle XX: l’escola que plega i el buit que deixa, la revolució de la maquinària agrícola i l’individualisme dels que volen tenir el seu propi tractor en lloc de compartir-lo, els que acaben marxant a les ciutats de grat o per força...Aquí sí que he de donar les gràcies a la família que ho inspira. Jo tinc un vincle familiar amb unes muntanyes que no són exactament les de la novel·la, i tot ho ha après escoltant i observant aquesta gent. Hi ha una feina prèvia de periodisme: entrevistar moltes persones, en especial dones de diverses generacions. I em queda claríssim que s’ha d’evitar la visió idíl·lica: perquè nosaltres gaudim de la bellesa que trobarem en aquests pobles, hi ha gent que hi ha deixat literalment la vida. Pensi que a mitjan segle XX encara hi ha canalla que va a escola, en aquests pobles. I just després, des dels despatxos hi ha gent que pren la decisió de tancar l’escola, per exemple, perquè ja hi ha menys mainada. Això va acabar de matar els pobles. I la vida de la muntanya era dura, però l’enyor dels que van marxar a les ciutats també. “Quan vius en un poble, et sents una persona necessària. A la ciutat, no ve d’un”, diu la Rita.Ni d’un ni de dos. El relat apunta també cap a què els passa a aquesta gent que marxa. I quan tornen als pobles, als estius, els que s’han quedat desconfien una mica d’ells. No s’ho diuen, i és una llàstima, perquè si ho haguessin fet uns haurien entès el dolor dels altres. Hi ha un eco de Maria Barbal, en això...Vaig llegir Pedra de tartera amb 14 o 15 anys, i em va marcar. Igual com també Víctor Català... no és casualitat que la protagonista es digui Solitària. De Solitud. Tinc molt clara la idea que cada escriptora som una baula. I per això també m’apassiona veure què ha fet ara la Núria Bendicho amb Terres mortes o la Gemma Ventura amb La llei de l’hivern. La literatura catalana ja no es pot explicar sense escriptores! La Solitària busca en la vida dels altres. Escolta més que pregunta, i s’acaba trobant ella mateixa.S’ha parlat molt de la literatura del jo. Aquí estem parlant de la literatura del tu, d’escoltar els altres, que ens cal molt. Tots som personetes, a tots ens costa llevar-nos al matí, a tots ens passen coses semblants. No podem parlar amb qui va ser directora de l’Institut Ramon Llull sense comentar què està passant als Països Catalans i com pot afectar la llengua i la cultura. Quan va ser al càrrec, del 2018 al 2021, hi havia l’esperança d’anar avançant en la cooperació amb el País Valencià i les Balears, ni que fos lentament. Ara hi ha governs que ho posaran difícil... com ho veu?A la meva primera Fira del Llibre de Frankfurt, la tardor de 2018, que em va tocar ser la màxima representació perquè el president Puigdemont ja era a l’exili, la Generalitat valenciana va muntar una visita dels seus escriptors a Frankfurt. Amb el president Ximo Puig al capdavant, i encara amb la Isabel-Clara Simó, que ja estava molt malalta però hi va venir! En aquells tres anys vaig posar molt d’esforç en la relació amb el País Valencià, amb Balears... i amb Andorra, que és un estat i això és molt important. Balears ja formava part de la governança del Llull, València no però hi anàvem teixint complicitats. Ens hi ajudava molt l’Enric Morera, que va ser president de les Corts valencianes. I és evident que no ha de ser el mateix entendre’s amb el conseller de Cultura Vincent Marçà, de Compromís, que amb l’actual, que és aquell senyor torero. Crec que serà difícil, però és important continuar treballant: l’Institut Ramon Llull representava, i continua representant, la cultura, la llengua i la literatura dels Països Catalans. És el que ens dona força. Ara farà vint anys, el Llull. I no és el primer dels altibaixos que pateix...No, perquè les Balears ja n’havien sortit dues vegades, amb els governs del PP de Jaume Matas i José Ramón Bauzà. S’han viscut tota mena de moments, i cal anar endavant. Som una cultura molt resistent, no des d’ara sinó de fa segles. Sap greu que la cultura generi tantes pors. I de les pors, en surt l’odi. Des del lloc on soc ara, a Ona-Pau Claris, tenim 24.000 referències de llibres en català, i estem fent una feina pas a pas perquè hi hagi les editorials de tots els llocs de parla catalana, els que hem dit i també de l’Alguer o de la Catalunya Nord.

“Allò que costa més d’explicar, segurament que és el que més val la pena de ser explicat”

‘Allium sativum’

‘Stranger Things’ (T5)

Aliments que semblen saludables, però que no ho són tant

Un nou propòsit

LA PREGUNTA

Veu bé el nou model de finançament per a Catalunya?

Detingut a Vic per un delicte contra la llibertat sexual

Reconeix el lladre perquè portava la seva roba posada pel carrer a Roda de Ter

Tres ferits lleus en una sortida de via a la C-17

Sant Sadurní d’Osormort passarà a dir-se d’Osorviu

Trànsit recorda que no es poden fer obres de dia a la C-17 entre Vic i Barcelona

Aliments que semblen saludables, però que no ho són tant

“Les obres al nus de la Pascual són una molt bona notícia per a Gurb i per a tota la comarca”

Robatoris en un mes a tres de les cinc farmàcies de Torelló

Restablerta la circulació a l'R3 entre Torelló i Sant Quirze de Besora per la topada entre un tren i un tractor

Sant Sadurní projecta una reserva de la natura amb animals que ocuparia el 60% del municipi