Amb el temps just per dinar

IEl senyor Armengol de fa anys que treballa al despatx d’una fàbrica de roba interior de senyora. Els amics i coneguts fan broma tot dient-li que es passa el dia entre calces i sostenidors, però la veritat és que hi fa de comptable i ben poca roba íntima passa per les seves mans. Només de tant en tant li demanen el parer sobre una nova línia que volen treure. Llavors esmerça el temps comptant els guanys que els podrà suposar llançar unes peces que com menys teixit tenen més cares són per a les futures usuàries.Actualment el senyor Armengol –Josep Armengol, per servir-lo, que així és com ell se sol presentar– és la mà dreta del director de l’empresa. Sobretot, des que la mà esquerra en va marxar amb el que d’una esgarrapada va poder arreplegar de la caixa forta.Això de ser ara la mà dreta, al senyor Josep li suposa una major responsabilitat i, també, l’ampliació del seu horari laboral. Per una cosa o per una altra, cada cop acaba sortint més tard de la feina. I alguna vegada, com avui mateix, el director li demana –com a favor especial– que després de dinar es reincorpori una estona abans al despatx.S’ha de dir que els favors que li demana el director són cada vegada més freqüents. Però ell no sap dir que no, i sempre fa front a la situació de la mateixa manera:–El que vostè disposi, senyor director.Avui ha d’obrir una mica més d’hora perquè s’han d’enllestir unes comandes abans que la resta de personal torni a la feina. El director deixa clar que ell bé prou que ho faria, això d’obrir més d’hora. Però justament avui no pot. Li ho impedeix el dinar que, a càrrec de l’empresa, té amb un molt bon client. Un client a qui mirarà d’encolomar a un preu raonable tota una remesa de sostenidors que han sortit de fàbrica amb una petita tara: un puntet escorregut, gairebé invisible, a la vora de la tanca.De manera que ha de ser el senyor Armengol qui, esgarrapant temps al dinar, tregui altra vegada les castanyes del foc de l’enfeinat directiu. I llavors torna a repetir la mateixa lletania:–El que vostè disposi, senyor director.El senyor Nofriu, que té els seus treballadors en molta consideració, agraeix l’esforç del seu subordinat, i no vol que aquest agraïment es limiti a quatre paraules i un copet a l’esquena. De manera que, en aquest cas, treu de l’escriptori del seu despatx una capseta blanca, tancada amb un llaç rosat molt vistós, i enceta el gest de donar-li al senyor Armengol.–Miri –diu amb to magnànim–, li he preparat aquesta capseta per a la seva esposa.Però, abans de donar-l’hi, ell mateix desfà el llaç i treu de la capsa un parell de sostenidors, l’un tot blanc i l’altre de color carn. I, recordant de sobte que la dona del senyor Armengol té una mida pectoral més aviat generosa, afegeix:–Si s’ho estima més, també els pot donar a la seva filla. Em va dir que es deia Laura, oi?Després, el senyor Nofriu torna a fer amb cura la llaçada de color rosa i passa la capseta al senyor Armengol, que se la desa a l’infern de l’americana. Li donarà a la dona tan bon punt arribi a casa, però no està gaire convençut que ella la rebi de bon grat. I és que la dona del senyor Armengol –la senyora Maria– comença a estar cansada que ell es passi més hores a l’oficina que a casa.Sap prou bé que tenen una economia familiar més aviat justa, amb un fill encara jovenet i una filla que està fent estudis universitaris. Però això no li sembla una raó suficient per haver de patir durant tantes hores l’absència del marit. Està tan dolguda per la situació, que qualsevol petit detall pot ser la gota que faci vessar el got. I si això passa, al senyor Josep li toca calmar les aigües tot dient que, amb els temps, les coses canviaran i tot els anirà més de cara.Sí, la senyora Maria es queixa que el seu marit cada vegada té menys temps per a la família. I afegeix que el fill, en Martí, sembla que creixi sense pare, i que ella cada vegada es troba més sola. I acaba esmentant la sort de la Laura d’haver marxat de casa per anar a estudiar a la capital.Avui, quan el director li ha demanat d’obrir mitja hora abans, el senyor Josep ja ha pensat que a la Maria això no se li posaria gens bé. Segurament que diria allò d’altres vegades, però que no té cap intenció de complir:–Qualsevol dia d’aquests, en Martí i jo agafarem la porta i no ens tornaràs a veure mai més.De vegades, quan s’arriba a aquest punt de la discussió, ell li acaba fent algunes carantoines i a ella se li acaba escapant el riure per sota del nas. Llavors en Martí fa un gest com dient que a les persones grans no hi ha qui les entengui. I així van passant els dies, les setmanes i els mesos, sense que la situació canviï excessivament. Al menys, fins al dia d’avui. IIÉs tard. Sap que quan arribi a casa, mare i fill ja estaran dinant. I, a sobre, els ha de dir que haurà de marxar més d’hora que els altres dies. Ja fa temps que s’han acabat aquells àpats familiars amb una mica de sobretaula a les acaballes del dinar. Era el que feien quan la Laura, la filla, encara vivia a casa. Llavors s’organitzaven d’una altra manera. La senyora Maria encara treballava a la merceria, i això els suposava una altra entrada de diners al cap del mes. Però quan la merceria va tancar portes, ella es va quedar sense feina. I el senyor Josep va començar a fer hores extraordinàries a l’empresa. Al matí, a la tarda o quan calgués. D’això ja fa un parell d’anys.Ara la Laura estudia Infermeria a la universitat, en Martí va a l’institut i la senyora Maria, que ja no cobra l’atur, cus a casa per a veïns, amics i familiars. Però amb aquests diners i el sou del seu marit van molt justos. Sort, malgrat tot, de les hores extraordinàries del senyor Josep, que, tot i les protestes que aixequen, s’acaben convertint en un suport indispensable de l’economia familiar.Avui, que té menys temps per dinar, el senyor Armengol veu amb disgust el rètol fet amb un tros de cartró que hi ha a la porta de l’ascensor. “NO FUNCIONA”, diu amb lletres majúscules desiguals, d’un vermell llampant. De manera que ha de pujar a peu. Ho fa de pressa, aturant-se als replans per agafar alè. Ha d’arribar fins al cinquè pis.Quan és davant de la porta, no troba la clau. Potser la té a la cartera. O potser se l’ha deixada al despatx. Per no perdre temps, toca el timbre i espera que l’obrin. La dona l’obre amb cara sorpresa. S’eixuga les mans amb el davantal, ple de dibuixos de verdures acolorides, i va per dir alguna cosa. Però ell, amb un petit gest de la mà, li demana silenci i s’excusa:–No em diguis res. Ja sé que és molt tard. A sobre, l’ascensor està espatllat i no sé on he ficat les claus. Faig una mossegada i marxo de seguida. Avui em toca obrir més d’hora el despatx.La dona torna a provar de dir alguna cosa, però ell s’obre pas entre ella i el bastiment de la porta i, com si volgués evitar tota protesta, diu:–Em sap greu. Ja en parlarem aquest vespre. Vinc amb el temps just per dinar.Deixa la jaqueta al penja-robes del rebedor i entra al menjador. El nen, d’uns dotze anys, se’l mira també estranyat. El senyor Josep s’adona de com creix. Avui, sense serrell, sembla encara més gran. Li passa la mà pel cap i li fa una rialla. S’asseu a taula. La dona li posa plats i coberts i li omple un plat de sopa fins a dalt de tot.Mentre remena la sopa, que encara fumeja, mare i fill bescanvien un somriure de complicitat. Aliè al que passa entre tots dos, s’alça altre cop, va al penjador i treu de la butxaca de la jaqueta la capsa blanca, amb el llaç rosat. Se’n torna a taula i, com si fos el regal més preuat que mai li ha fet, la fa lliscar amb la punta dels dits per damunt de les tovalles, fins que és a l’abast de la dona.Ella s’eixuga altre cop les mans amb el davantal i, il·lusionada, desfà el llaç. Obre la capseta i en treu els dos sostenidors, l’un blanc, l’altre color de carn. Es posa el blanc per damunt del davantal i comença a giravoltar, tot cantussejant una vella cançó i rient. El nen també riu. La facècia acaba provocant un moment de distensió. Després, torna els sostenidors al seu lloc i, amb to irònic, sospesa els seus pits voluminosos i diu:–Veig que no dominem massa això de les mides!Noves rialles, ara de tots tres, en un ambient més relaxat. Però la facècia s’endú un temps preciós de l’estona de dinar. De manera que l’home xarrupa la sopa i comença a menjar en silenci. Mare i fill es miren altra vegada. Han recuperat alguna cosa que fa temps, molt de temps, que havien perdut. Potser és només una sensació passatgera, la il·lusió d’un petit moment. Però és un moment que cal aprofitar, com si hagués de durar per sempre.El senyor Josep es fixa, entre cullerada i cullerada, en els canvis que hi ha hagut en la decoració del menjador. Des que ella és a l’atur, sembla disposada a canviar-ho tot de dalt a baix. Els quadres de la paret no són els mateixos d’aquest matí. Pensa que els deu haver pujat del traster, dels que va portar fa poc de casa dels seus pares.–Són bonics, els quadres. Per cert –afegeix–, avui fas molt de goig. Que t’has tenyit els cabells?Es mira la dona i pensa que està de bon veure, i que el nen gairebé ja té el posat d’un noiet adolescent. Hauria de trobar més temps per estar amb ells. S’ha perdut part de la infància del fill i corre el risc de perdre’s també una adolescència que tot just ara comença. I, pel que fa a la dona, quantes coses els han quedat per dir-se! I és que en aquests darrers temps els silencis i els mals aires s’han ensenyorit de la seva relació.La dona segueix sense dir res. Després, quan finalment sembla decidida a dir alguna cosa, se sent un telèfon mòbil. És el del senyor Josep. Ell l’agafa de manera precipitada de la butxaca del pantaló, no fos cas que li truquin del despatx. Qui sap si algun dia aprendrà a trencar amb aquesta dependència que el lliga a la feina com si es tractés d’un cordó umbilical. Tantes hores enterrat al despatx i quan en pot sortir sembla que un fil invisible controli tots els seus moviments!Com en un acte inconscient, s’alça de la taula i se n’allunya una mica per poder parlar millor.–Digui!Una veu de dona s’endevina a través de l’auricular. De cop i volta, el senyor Josep canvia de fesomia. Astorat, la cara se li transforma. D’una revolada es menja l’última cullerada de sopa, i diu:–Els demano que em perdonin. Era la meva dona. Veig que, amb les presses i sense ascensor, m’he equivocat de pis. Només he arribat fins al quart primera, i nosaltres vivim al cinquè primera.I després, amb aire de compliment, afegeix:–Passi-ho bé, senyora. Perdoni les molèsties. I gràcies per la sopa. Era molt bona.Llavors passa amb tendresa la mà pel cap del noiet, li esbulla una mica els cabells i li diu:–Adeu, vailet. Estudia molt i fes bondat. Mira d’ajudar tant com puguis la teva mare.Després agafa la jaqueta del penja-robes, obre la porta del pis i la tanca suaument des de fora. Puja els graons que el separen del cinquè. La seva dona és al llindar de la porta, i allà comença novament el rosari d’excuses. Hi afegeix, sense entrar massa en detalls, la curta visita al pis de sota.Al quart primera, la il·lusió passatgera que havia començat a créixer s’acaba de trencar a bocins. Hi queda una capseta amb dos sostenidors i un llaç rosat. Però sobretot hi queda un buit. Un buit semblant al que hi va deixar el marit quan, fa anys, se’n va anar amb una dona deu anys més jove. Ara, mare i fill es miren un moment. Amb els ulls mig emboirats, es queden altre cop sols, en silenci.

Amb el temps just per dinar

El vestruç

Una vegada hi havia un país

De mà en mà

Carrer Til·ler, 24

LA PREGUNTA

Creu que la guerra a l’Iran s’acabarà aviat?

Detenen un cambrer d'un bar de Vic després d'alertar que un client havia quedat tancat al lavabo

Mor un excursionista de Torelló en una allau al Pallars Sobirà

S'encén un cotxe a la C-17 a Tona i diversos xoquen en cadena

Concentracions de suport a tres detinguts per una protesta a Manlleu contra el Mercadona

Vic farà una nova plaça davant l’antic edifici de la Cooperativa

Mor un home de 34 anys en un accident laboral a Sant Miquel de Balenyà

Mestres i professors tallen de nou la C-17 i l'Eix Transversal a Gurb

Detenen un home per sis robatoris amb força en domicilis de Vic

Docents d'Osona i el Lluçanès passen la nit a l’institut Jaume Callís

Un robatori de coure provoca la interrupció de la circulació de trens entre Centelles i la Garriga