Són una de les màximes proves de com pot ser d’invisible la contaminació i fins a quin punt l’hem escampada pel planeta. Però els microplàstics, en mans de Caterina Vicens, es converteixen en objecte artístic. I d’aquí neix el projecte Plastic Poetry, que ha nascut al seu taller de Vic i que des de fa unes setmanes comença a mostrar al públic. La prova que la bellesa pot néixer dels materials més insospitats.
Tot va néixer a Costa Rica, en un viatge de vacances. En una platja remota, la seva filla recollia objectes que la marea havia deixat visibles al baixar. “Eren petites, de colors… mirant a prop veies que eren milions de trossets de plàstic.” No hi havia concentracions urbanes a prop, era evident que havien vingut de mar endins. Feia estudis d’educació i control ambiental, i en aquell moment li van venir al cap tot de coses que havia après. Els trossets de plàstic recollits a Costa Rica, netejats i ordenats, es van convertir en la que seria la primera obra del seu projecte artístic. Col·locada a casa com a record del viatge, cridava l’atenció de tothom que la veia i aquí va néixer la idea de repetir i crear una sèrie. Ara són exactament 100 obres les que la integren, sempre a partir dels microplàstics trobats a les platges.
Les composicions de Caterina Vicens parteixen de la repetició com a forma d’èmfasi. Els fragments es disposen en ordre perfecte sobre superfícies blanques, amb més o menys densitat segons els casos. És un joc amb l’espai, una dialèctica entre caos i ordre. El resultat acaba essent el de conjunts equilibrats, harmònics. “Posar-hi ordre em sembla una manera més fàcil d’accedir-hi”, diu Vicens, que reconeix la dualitat de sensacions que provoca l’obra: “Va haver-hi una fascinació per aquest material trencat, m’indigna el que signifiquen i m’atrauen a la vegada”. Són trossets de formes i colors diversos, procedents de peces més grans, descolorits pel sol i arrodonits per l’aigua. Però hi són: es van trencant en petits trossos i no desapareixen. Passen a l’alimentació dels peixos i d’aquí, a la nostra. Gairebé es pot jugar a endevinar-ne la procedència: bastonets de neteja, pals de xupa-xups…
Plastic Poetry té, per tots aquests motius, possibilitats pedagògiques. De fet, ja hi ha hagut algunes visites d’escoles al taller que Caterina Vicens té al carrer Guilleries de Vic, i ella mateixa l’ha anar a mostrar en altres centres educatius. L’art serveix, en aquest cas, per fer visible un problema que ens afecta i que a vegades costa de fer tangible. Ara, la seva creadora està oberta a experimentar “amb nous formats”.
{{ comment.text }}